Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.
Bibliopoètiques
Cercar en aquest blog
04 de març 2024
La caverna
03 de gener 2024
Origen
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.
18 de gener 2023
Les gàrgoles
Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.
Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.
Marcel Riera. Laietània. 2022
45è Premi Marià Manent de Poesia.
29 de desembre 2022
Mecànica celeste
La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.
Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022
Pròleg de Joan Todó.
30 de novembre 2022
Nit oberta
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.
Pròleg de Vinyet Panyella.
21 de novembre 2022
Les historiadores
Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.
Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.
Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.
Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.
Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.
Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.
Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.
VIII. Les historiadores
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
17 de novembre 2022
Justament aquí
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.
45è Premi Marià Manent de Poesia
Matí
Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
de la lluna, entre l'aigua adormida.
Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
ondulats com una alga tranquil·la.
Marià Manent, dins del llibre,
Antologia general de la poesia catalana. 2000
Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.
28 d’octubre 2022
Origen
Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.
Als nostres peus hi creix la llavor del principi.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
08 d’octubre 2022
De saber que us han entrat a casa
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són
JOSEP PALAU I FABRE
De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar
a caure
en l'àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l'anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l'alfabet esclau dels seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà.
Com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l'absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.
Raquel Santanera Vila. De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia. 2018
Il·lustració: Ester Torrents Vila
Epíleg: Héctor Mellinas
VII Premi Pollença de Poesia, 2017
10 de setembre 2022
Consciència doble
El cos es defineix. El cos ens defineix. Ens definim pel cos.
Potser no és només el vehicle. Potser no és -només- una
presó. Potser el cos és també nosaltres. Decidim nom i
cognoms del nosaltres segons el cos que tenim. Hi ha dos
cossos, ens han dit, des de la infantesa. Un cos té ritme,
un cos és aigua. Un cos és fosc, fa olor de nit, és una
música sense pentagrama, un cos és mort i és vida, tot
alhora, un cos és plaer, i delectança, i tortura i redempció.
Un cos és temps que no s'atura.
L'altre cos és llum. Només.
Part de: Arca mínima V. Leviatan (a mode d'epíleg). Fase 2.
Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016
Dibuixos portada i interior: Carles Azcón
14 de juliol 2022
Ciclistes nocturns
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,
15 de maig 2022
Les orenetes
Les orenetes han tornat al niu.
Dibuixen arcs invisibles en l'aire,
camins de fum.
Ens espien els passos,
s'aturen un instant. I fugen.
El món com s'il·lumina!
Sents com respira la primavera?
La veus, la llum del món?
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Primavera
Ha vingut com cada any la primavera:
colors grocs i vermells, ocells al vol,
un vent enjogassat, amb la fal·lera
de perseguir el que troba sota el sol.
Arbres florits i xiscles d'oreneta,
olor d'herba, de camp tot just llaurat,
trobes en el marjal la violeta
amb un ull fi, divinament morat.
Paisatge fresc, espai, altes carenes
retallades pel cel que les atrau,
la llum de març, que s'ha desfet les trenes,
empeny el núvol convertint-lo en nau.
La primavera, sí, quantes vegades
que t'han cantat, i les que et cantaran
els que rebin les teves alenades,
et fas estimar tant!
Si ets àgil i voluble, esbojarrada,
si encens l'argent i multipliques l'or,
sempre arribes de cop, a la impensada,
i vibres, sensitiva, en cada cor.
Noguer de Segueró, juliol 1945
De Colors de tot l'any.
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó
30 d’abril 2022
Biblioteca, a l'hora de tancar
Els llums s'apaguen.
Se senten sols els versos
dintre dels llibres.
Se'n va la tarda.
El sol ens mira amb pena
entre dos núvols.
Aquesta vida:
un laberint efímer
de sol i pluja.
Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018
IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017
10 d’abril 2022
ara que els llums
ara que
els llums resten encesos
i les revistes sobre la taula
ara que
la radio calla
i la pluja sona més fort
ara que
la teva veu és pura imaginació
i el dintre m'empeny
ara que tu ja no ets aquí
començo a entendre't
Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 45
28 de febrer 2022
17.IX
A Józef Czapski
La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme
Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat
però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
carboners ridículs conspiradors de la llibertat
netejaran les seues armes de museu
prestaran jurament per l'ocell i els dos colors
i després com sempre ーllums i explosions
nois pintats capitans insomnes
motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
la confortable consciència que estemー sols
La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes
Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993
Versió de Grzegorz Gryc
Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer
05 de gener 2022
Matí d'hivern
Però per a tu no són fosques les tenebres,
la nit t'és tan clara com el dia,
llum o fosca et són igual.
Salms 139;12
La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?
Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.
La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.
S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?
El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.
En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
(De Variacions, work-in-progress)
Marta Pessarrodona, dins,
Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.
Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008
Poesia i +
Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana
Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008
30 de desembre 2021
Callar
Callar. Romandre
estranyament entre seqüències
com si la llum no fos dels ulls
aquesta nit.
L'impuls salvífic recorre
l'esquerda dels dies.
La corba infinita dels vincles.
Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
La rosa
Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,
estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,
tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.
–––––
Die Rose
Für Jan Rave
Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,
so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,
du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.
Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,
Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019
Tria i traducció de Guillem Nadal
Pròleg de Roberto Mosquera