Este mar que ahora llega en las notas de piano
fue el que soñaste un día y era anterior a ti.
Estas notas brotaron al escuchar la lluvia
llevada por la brisa sobre el mar, una tarde.
Ésta es la noche oscura de las manos vacías
y la mirada fija en la estrella que cae.
Éste el largo silencio que sucede al silencio
en que escuchas el mar, su rumor, en lo eterno.
Esta sola belleza nos ayuda a vivir,
y también a morir.
Andrés Sánchez Robayna
Es troba en el llibre:
Nit de Poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2012
Direcció del Festival: Eduard Escofet i Martí Sales.
El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix
El poema algú el dirà
A les messes
El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent
El poema habitarà
L'espai més concret i més atent
En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones
(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)
Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones
I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps
—————————————
O Poema
O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê
O poema alguém o dirà
Às searas
Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento
O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento
No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas
(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)
Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas
E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo
De: A Estrela - L'estrella
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.
Epíleg de Rui Lage.
L'estació es fa més fosca
quan s'encenen rectangles
de llana i de mimosa.
Els vagons de la nit
gemeguen als extrems
de l'orella cansada.
Que dormin les gavines
i així les mans de l'ombra
s'inventaran paisatges.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978
Dibuixos: Olga Xirinacs
Pròleg: Josep A. Baixeras
Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.
No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.
En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.
De: #un altre món
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.
La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.
Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.
De: VII. Des del retorn
Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989
Premi Amadeu Oller 1989
LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.
Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.
Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.
34
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Premi Miquel de Palol 2006.
És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.
——————————————————
È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.
De III. Trobar la vena.
Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016
Traducció de Joan-Elies Adell.
Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
De: Vida diària (1963).
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002
Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.
Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.
Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.
For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.
The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.
Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?
—————————————————
El arquero silencioso
Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.
Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.
El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.
¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?
Raquel Lanseros. Matria. 2018
La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.
Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.
Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.
Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.
Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.
——————————————
BLUME
Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.
Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.
Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.
Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.
Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.
I
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Infants, pura delícia
dels sentits en repòs,
clara i dolça manyaga
del goig d'amor desclòs.
Papallons incansables
sota el llum de l'oblit:
oblideu tota glòria,
oblideu tot neguit.
Si una rosa us alegra,
un clavell us condol:
sou estoig de frisances
i aleteig de consol.
De la vida que passa,
de l'amor que se'n va,
sou l'alegre missatge
a l'incògnit demà.
Dins la gran meravella
de la terra exultant,
perfumeu com el lliri
i endolciu com el cant.
Melodia dels àngels
amb un esclat difús;
volves lleus, companyia
vora el cor de Jesús.
Amb la passa lleugera
traspasseu el llindar
emportats per la joia
de dur el món a la mà.
1949
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.
De: Joana. 2002
Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.
Es troba, també al llibre:
Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020
Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.
Hui tornen ells,
els nostres morts.
Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.
Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.
Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.
Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,
deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.
Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,
el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.
Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
a l'alba ocupar el seient del pilot
agafar el volant amb les dues mans
i venir cap a tu i de seguida adonar-me
que no faig altra cosa que anar directa a mi
amb aquesta certesa accelerar
i senzillament fer camí que ja es veu la mar
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch
Premi Carles Riba 2023
Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.
Inèdit
Ester Xargay, dins,
A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188
Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
