Viure i veure

Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
                                                                                    abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.

Bewketu Seyoum

Traducció de Jordi Fité.

Text en amhàric i català.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Planeta

Boca al mugró,
mà neta al pit
que el toca,
com si explorés un planeta.

De: Mares Mart

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 108

Benvingut

Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.

Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.

Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.

Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 97

Pròleg de Feliu Formosa.

Vindrà més tard

VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.

Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.

Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.

VI

Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82

Dona

Tu i jo som dones d'heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d'arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d'aire
per ballar amb estels.
Som dones d'heura
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix... i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.

De: Dona rosella

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011. P. 17

Pròleg de Sònia Moll Gamboa.

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.

Els putxinel·lis

Fan, fan, fan
els petits putxinel·lis
fan, fan, fan.
fan tres voltes i se'n van.

Nota: "Els putxinel·lis" es cantava per a fer bellugar i accionar les
manetes dels nens com si fossin titelles.

Actualment seria vàlida de la mateixa forma.

Cançó infantil 3-4 anys.

Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 31

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Harmonitzacions: Joan Figueres.

Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.

Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.

L'hivern del samurai

               Who hateth thee that I do call my friend?
                            William Shakespeare, sonet 149

Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.

Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.

Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».

Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021

Premi Mallorca de Poesia 2020.

Entre les mans

Entre les mans
la vida s'arrecera,
estampa a l'aire
un gest obert de cossos
que s'enllaçen,
la dansa que batega
al ritme de les ones i dels ulls;
s'eixampla el cercle,
es tensa el calendari de les hores,
les mans evoquen
una herència de llum;
el somni inunda la matèria.

Ara tu t'hi incorpores.

I

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Versos a Angiola Maria

Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.

Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.

De: Una lírica de circumstància.

Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007. P. 297-298

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Text en català i italià.

De bat a bat el cor

De bat a bat el cor,
el nostre cor obert sempre.
De bat a bat la mà
que es lliura, amiga dels amics.
I un futur massa inequívoc,
sempre a l'aguait d'aquells somnis
que anàvem regalant.
Ja som al recer del
vent i de la pluja,
però el navili dels rebels
mai no farà gesta, si abans no
posem un fermall al temps mort.

Carmelina Sánchez-Cutillas. Per si un dia ens trobem. 2024

Il·lustracions de Gemma Capdevila.
Tria i pròleg de Paqui Cano.
Tria i proposta didàctica de Reme Gadea.

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

De: Com un àngel fimbradís

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable

- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.

El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.

                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 170

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

De: Perspectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.

Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

Tens un estiu tan bell

Tens un estiu tan bell
que et floreixen onades a les mans
i se t'encén la pell a esclats de lluna.
Dels mil sis-cents miralls de cara a mar,
es desclouen pits bruns
que saluden el dia.
Cada dia
la pisana i la seda
fan nusos mariners
i a cada mà l'almoina
creix de llevat i espigues.

I si tanques els ulls somnies dards.
Quan t'hi gires d'esquena,
la força et clava a la paret
i et colga el vol de les gavines
fins que la sal se't menja.
No cal enigma: l'exigència
ens dreça nus cap a les mans reials.

Som tan bells, a l'estiu,
que qualsevol gerani
ens fa exultants d'argila,
i a cada peu descalç
s'hi acompassa un poema.

Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos d'Olga Xirinacs.

Pròleg de Josep A. Baixeras.

La fruitera

Com un bodegó de Paul Cézanne,
damunt la taula de la cuina
una fruitera de pisa blanca,
els colors de la pell dels préssecs,
la seva olor, la polpa mossegada,
el blanc d'unes dents,
el raig de sol que entra del jardí
i es posa a la teva pell,
les mans, el tacte, el borrissol suau
de la galta d'una noia de quinze anys.

QUADRES QUE INSPIREN

De: Una talaia sota els núvols (2023)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

Primavera

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Dissabte de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.

De: Joc de l'amor i de les estacions (1954)

Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó. 1990

Filla

Et teníem en mans
sense poder-te amagar,
sens poder-te capir
altre cop dins la sang,

com una serp que torna
a recules al cau.
Eres, per anar en terra,
volva nostra fallada;
començaves de créixer
al fons de nostra entranya,
com la part de la lluna
que no veurem mai.

De: Dietari de l'alba. 

També es troba en el llibre:

Actes del col·loqui Jordi Pere Cerdà : Osseja-Llívia 28-30 de setembre de 2001 : literatura, societat frontera. 2004. P. 248-249

La rosa de Sant Jordi

La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
             d'un temps,
                          d'un neguit,

d'un desig,
             d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
             i una veu més nostra,
                         d'estreta de mans
                                      i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.

Altres mans rebran
               el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!

                                                        1983

De: Punt final.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 548

Pròleg de Carles Duarte.