En una pinzellada
voldria recollir
el cep i l'olivera
que hi ha vora el camí;
Aquella vella casa
i aquell balcó florit,
la broma de la Mola
que esguarda fi a fit
no sé si amb la paraula,
no sé si amb el color
hauré sabut transmetre
el crit de l'avior.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011. P. 33
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
Espai imperforat per l'aigua de les paraules.
Ploradissa d'espills,
alçament de l'invisible en el transparent.
Enlluernada,
respires fondament la llum i n'obtens
més paraules.
La memòria vagament les reconeix:
apareixen borbollant,
remouen mars i diluvis,
redrecen cossos
salvats per sempre de l'aigua o del desert.
Escribir un poema es reparar
la herida fundamental, la desgarradura.
Porque todos estamos heridos.
Alejandra Pizarnik
Escriure l'esquerda
fins que la paraula es fa caverna
on reverberen tènues veus de l'endins.
Acollir el dolor que sanglota
i bressolar-lo amb cançons
fins que s'adormi tranquil, a la falda.
I, llavors, sentir-lo respirar,
contemplar-ne la poesia.
De: La intempèrie.
Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 42
Quantes coses perdem per por de perdre,
quantes coses no fem per por de ser,
quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules i manquen fets.
Us enganya ben prou qui digui el contrari.
Mai n'hi ha prou de present, sempre ens en falta.
Som ara i aquí i la prova n'és que el cel és blau
i que el món respira. O que el cel és roig, tan se val.
Quan la il·lusió es transformi en pedra
o arribem a creure en la mentida;
quan ja no sentim que som res,
sabent amb certesa que encara som.
Llavors i només llavors podrem excusar
que ja no tenen sentit els colors.
La resta és tan sols un no saber dir,
un no voler fer per a no haver de ser,
un tenir por de perdre allò que estimem.
Quantes coses perdem per por de perdre,
quantes coses no fem per por de ser,
quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules i manquen fets.
De: Pensar-te
Muntsa Prat. Els secrets de les paraules. 2016. P. 71
Pròleg amateur de Roger Cònsul.
(a Olga Xirinacs en el seu 85è aniversari)
Atrevir-se.
Ser un llum en la tempesta.
Atrevir-se a parlar,
a no desertar de la veu.
Atrevir-se,
fer un davantal de paraules,
besar la Natura.
Atrevir-se.
Moure l'esperit del vent.
Atrevir-se a ser
casa i frontera,
dona vertical
en l'alba que acomiada la nit.
De: Vetlla l'art el Déu de la vida
Teresa Costa-Gramunt. Ran de terra, ran de cel. 2025. P. 62
Il·lustracions de Ton Sant.
Introducció "A tu, lector, lectora" de Teresa Costa-Gramunt.
Fons d'armari
ーconverses per tenir.
I el dia de la tria constatar
que ja ni una paraula no fa la teva mida.
I cal ventilar l'estança.
De: esvorancs
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021. P. 50
De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.
Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16
Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024.
Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.
Josep Maria Ripoll
De: joia de les fulles altes, p. 11
Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008
Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.
«M'abelleixen quatre coses
ーqui prou les sabrà lloar?»
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.
Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.
Abraçada pel fang,
el món em parla.
Jo, m'entreg a la paraula.
De: #sospita
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
A Fina R. Palau
Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.
Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.
Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.
I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.
D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.
D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.
D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42
Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.
a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna
a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma
a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers
De: Silenci
Simfonia d'haikús. 2024. P. 80
Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.
"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.
Pròleg de Carles Duarte.
Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.
En la fragua de la vida
Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.
Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013
Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.
A Virginia Woolf
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.
Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981
Pròleg de Marta Pessarrodona.
