Canvi d'estació (equinocci)

Fons d'armari
ーconverses per tenir.
I el dia de la tria constatar
que ja ni una paraula no fa la teva mida.

I cal ventilar l'estança.

De: esvorancs

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021. P. 50

Fer camí

De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024. 

Verds

Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.

Josep Maria Ripoll

De: joia de les fulles altes, p. 11

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

Veu de dona

                   A Fina R. Palau

Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.

Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.

Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.

I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

A un llibre oblidat

De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.

De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.

T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.

Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.

Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.

De: Suplement segon. Poemes primerencs

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.

Les tres paraules més estranyes

Quan pronuncio la paraula Futur
la primera síl·laba ja se'n va al passat.

Quan pronuncio la paraula Silenci
el destrueixo.

Quan pronuncio la paraula Res
creo una cosa que no te cabuda en cap inexistència.

Wisława Szymborska. Instant. 2018. P. 30-31

Traducció: Joanna Bielak.

Títol original: Chwila.

Text en català i polonès.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Brilla l'espelma

a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna

a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma

a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers

De: Silenci

Simfonia d'haikús. 2024. P. 80

Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.

"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.

Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

De: Propòsit

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 92

Pròleg de Carles Duarte.

Tot allò que puc fer

Tot allò que puc fer amb imatgesᅳ

Mira, he sortit.
He sortit: amb imatges.

Amb paraules m'has demanat que em quedi.
No m'he quedat, he sortit.
He fet passar un corrent per entre les paraules.

Ja no soc dins.
Tu no hauries de ser dins.
Què ens hi queda, dins?

Fora, enllà
un enllà sempre més enllà

travessem-lo

16

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

En la fornal de la vida

Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.

En la fragua de la vida

Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.

Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013

Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

Vicenç Llorca

De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

L'espera de la paraula

Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.

Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

Premi Benvingut Oliver 2004.

També es troba en el llibre:

Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

On retrobar...?

On retrobar el revés de la mar,
la seva pell, la transparència de cristall
per on mirava el cel i el sol
com a través d'un mirall sense argent viu,
mòbil l'esclat,
des del centre salat i profund d'aquelles aigües?
S'ha perdut el silenci a les més fosques coves
dels blaus d'ultramar i dels canviants sargassos,
el moviment callat d'un peix i de les algues.
Amb paraules m'apropo el so salobre de qualsevol estiu.
En va l'esforç. Tot s'ha tornat, indefugiblement,
irredimible.

Del llibre: Absolc el temps. 2013

Zoraida Burgos 

Es troba també en el llibre: 

A un revolt de la sendera : cinc poetes : Zoraida Burgos, Margarita Ballester,Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 62

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.