Flor que fa

 Als versos, fills
一flors, al ventre.

Laia Martínez i López [Laia MaLo]. Afollada. 2016. P. 10

Epíleg "Laia Martínez i López: sense trampes" d'Antònia Vicens.

Solitud

Les pedres també volen estar totes soles.
I les oliveres
i les cases tancades, amb ombres fosques, a l'aguait.

De: La dona és un signe guixat al mur d'Al·là.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012. P. 32

Versions d'Albert Roig.

Epíleg "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

Creació

Escolta i mira: les muntanyes s'alcen
i els rius sota la terra minven
fins tornar-se qualls de sang closa,
una vena de blavor mineral.

La terra
potser el vent se la sap de cor.
El vent frega els arbres i els cors
i mor.

De: La dona és un signe guixat al mur d'Al·là.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012. P. 40

Versions d'Albert Roig.

Epíleg "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

Així, plantada

Així plantada
com aquesta llavor,
soc dona dempeus
sobre la terra ferma.
lliure com el garrofer.

Montse Assens
(Maçanet de la Selva, 1960)

Escrit en una placa commemorativa del 25N, a Premià de Dalt, 2018.

De Arboribus

Montse Assens

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 96

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Mentre segueixin passant

 «Woman breathing, just an ordinary
   woman breathing.»
                   SHARON OLDS

Mentre segueixin passant
concentrats
i sense desesperació
els trens d'Öresundstâg,
mentre dia rere dia
el futur sigui el lloc
on vaig estar tan sola,

no tindré cap perspectiva
de la cendra.

Avui respires la ciutat
on vas creure que hi havia
una altra realitat i te'n vas sabent
que cap altre foc no podrà
cremar-te mai més.

No t'amoïnis,
no fugis, no cridis,
no ploris si descobreixes
que amb el pas del temps
no has escrit res més que silencis.

A fora t'esperen
tots els retrunys del món.

De: # 2. intrusa a Babel

Raquel Casas Agustí.  El foc dels heretges. 2025. P. 71-72

Epíleg de Lídia Gàzquez.

XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.

Veu de dona

                   A Fina R. Palau

Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.

Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.

Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.

I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Prefigurant

                  Qui sap?

Jo diré, jo diré, jo diria
      si avui fos el dia:
     «No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
      -benastruga l'hora!-
   i m'ha beneït.

Ja no soc la donzella poruga
    que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
     al pas de la porta
     i guaita i somriu.

Jo voldré, jo voldré, jo voldria
     que ja fos el dia
     i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
     deixa i dubta encara
     si sap caminar.

Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
    i son ull vigila
    si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
    i ja no té cura
    de tort ni de d'any.

Jo seré, jo seré, jo seria,
    en ser ara el dia,
    com nau en el port,
que al record de passades tempestes
    tem noves conquestes,
    i pensa en la mort.

En la mort que fa poc jo burlava
          -que no l'enviava
          pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
      un «Sempre no dura:
      la mata un dolor» .

Que no sé què faré ni diria
       si avui fos el dia.

                     1915-1916

Cançons i elegies. 

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII

També es troba a:

«I aprenc a dir que no» 

Empoderament

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Olimp

   i les neus de l'olimp sempre impol·lutes.
                           Francesc Garriga Barata

Indomable, de poderoses ales blanques.
Una font a cada cop de casc.
Sempre tempesta, cavall de Zeus.
El plany de la música de l'aigua.
No tinc cap brida màgica per a ensinistrar-te.
Atenea no m'escolta. Soc estranya.
Soc dona.
Intrusa en aquesta llegenda obscena.
Inhòspit Olimp, que només acull amb grat
la mort.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020. P. 97

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion.

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra.

Lila clar

Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73

Pròleg de Feliu Formosa.

Notes de Deià

          I

Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.

Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís

         II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.

La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.

       III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.

Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.

Dona

Tu i jo som dones d'heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d'arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d'aire
per ballar amb estels.
Som dones d'heura
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix... i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.

De: Dona rosella

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011. P. 17

Pròleg de Sònia Moll Gamboa.

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.

Llibre

Al recer de les vostres pàgines
existeixo.
La ficció hi transita inabastable
i malgrat tot hi soc.
Qualsevol lletra, una de sola, soc jo.
I totes, també.
L'aire, el sexe, la mort,
                                     la pell,

tipografiada,
enquadernada.
Incunables de pergamí, descatalogats.

De: Dona mosaic.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa.

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.

Mentre tu dorms

                                      «Mentre tu dorms.»
                                        Miquel de Palol

Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec

Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一

Während du schläfst
Othello aquí vesteix de blanc
a la casa de la compassió
cambra dos tres dos
mentre tu dorms 一während du schläfst
cent anys estaré en shock
el perill els bolquers

mein Vater 一pare meu
entendre-ho tot en un moment de lipotímia
per no disposar d'una segona vida
per engolir l'horror

während du schläfst

Mentre tu dorms
während du schläfst
et poso els meus guants
pelló únic
Main Vater 一pare meu
per si la teva gelor me'ls omple del que et queda
i de posar-me'ls paeixo
de cop
girar-me com
bloc de sal

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?»

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Úter

T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.

Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 69

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Que m'ompli de llengües

Que m'ompli de llengües el teu mot,
que un cant teu canta més que dir que més.
Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
Un forat per on redir-m'hi és el teu nom.
Tots et volem, totes endins. Agafa'm!
Correm junts darrere teu, correm amics, correm gruant-te!
Obre l'estrella, oh tu, obre l'estella i du-m'hi dins!
Farem nit, covarem l'ou, serem feliços!
El teu amor em posa dos pins a la cuixa i se'n va.
Per això s'enamoren. Per això Salomons i Sulamites.

Soc blanca, gitana, soc mora, jueva, amerindia, soc negra!
Soc ombra i desert, costella rompuda, soc pols que s'agleva.
Soc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca
i del tot al revés de fer fora les pors: soc qui les peix i les cria
-qui, com paparra volguda, es regala, content, una trampa.

I

Fragment.

Blanca Llum Vidal. Aquest amor que no és u = Este amor que no es uno. 2018

Traducción de Berta García Faet.

Text en català i castellà.

Tendres

                 A les dones que perseveren
                                            i escriuen.
               Especialment a Joana Creus.

Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.

De: IV. Aigua de pluja

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Presentació d'Andreu Francisco i Roger, alcalde d'Alella.

1r Premi del 13è Certamen Alella a Maria Oleart.

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

obren incisions

                      Sents el pit buit?
                      Sents el pit sord?
                             Felícia Fuster

obren incisions
despertes
mossegat el pit
salvat              avui

cares ressons
no d'objectes intentes
estimar-te      és difícil

penses el desig
no saps
si entenen la teva nova
expressió facial

ーsens dubte
no ha estat violació

Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012

També es troba a:

«Solcada pell, cap fil no et guareix»

Dones i malalties

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 130

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Estimo la vida petita...

Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.

Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

De: Caure. 2011

Laia Noguera

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

En el nom de la mar

                     A Maria-Mercè Marçal

Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adeu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.

Maria-Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999