Son (Valls dÀneu)

Veient tot de sobte
algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena

i brillant amb una claror
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,

una taca de llum
que res no pot fondre del tot.

D'Angles morts (2007)

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 117

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.

Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

De: La temeritat del vent.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H

Epíleg de Lluís Calvo

Lluna d'estiu

   Ahir somreies
lluna encesa d'estiu

  com una síndria.

   La nuvolada
lluna roja d'estiu
claror esberlada.

    Tocatardana
lluna plena d'estiu
   riell de l'alba.

     Perfil de llum
lluna minvant d'estiu

    de nit tancada.

   T'invocarem
lluna nova d'estiu
en l'ombra clara.

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

Albat

  A Vicent Andrés Estellés, en la mort de la seua primera filla.

La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d'un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència

i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d'un caliu, d'una veu que ja no crida,
d'un cor petit tancat fins a l'absència.

Ací resta l'amor, l'alè, l'estona
a penes, d'una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.

Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetlar-te, i l'alba t'acarona
al claustre d'una mare sense ventre.

De: Vells poemes inèdits

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

un dia vas oblidar

                   tous les matins du monde sont sans retour
                                  pascal quignard

un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.

De: paraules que no llegiràs, a ma mare

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

Cervell a la pell

Ja no és morta la primavera.
La claror creixent eixuga l'ombria
i remata l'hivern dels nostres dies.

De la font del desig brota
l'aigua ofenosa de les pluges
que alimenta tot l'esclat del verd lluentíssim;
aquest verd estrident
diligent, ardent,
fragant, anhelat,
perjudicial
pels qui tenen els ulls encara acostumats
a la fosca.

Aquests primers glops,
encara amb la boca sedejant i eixuta,
demanaran amb peremptorietat
posar cervell a la pell
i senderi a la carn.

Laura Martín Ortiz. Matèria orgànica. 2021

Pròleg d'Anna Gual

XXXVI Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina

El cor

El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Clavells d'hivern

Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.

Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.

Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

A la plaça dels Apòstols...

Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.

Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.

Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...

Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!

Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998

Pròleg de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de diversos artistes.

Principi

    Llavors va caminar i va beure una rara gota:
    El mar.
    I els peixos —
    Es reuniran els peixos amb ell?
                                         PAUL CELAN

Plores valent.

Definitiu, el tall, vessa principi:

escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.

I escriure expulsat.

I escriure cor clus i amb la llengua girada.

I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.

I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.

Plores valent.

Li portes els peixos.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.

Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984

Adaptació de Josep Pedrals

Dia Mundial de la Poesia 2023

Vigília

Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.

X.

Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Pròleg: Joan Callejón

Il·lustracions: Conxa Ibáñez

Calma

Són  madurs  els  raïms,  el  camp  llaurat.

La  muntanya  dels  núvols  se  separa.

Sobre  els  miralls  polsosos  de  l'estiu
l'ombra  és  caiguda.

Entre  els  dits  insegurs,
és  certa  llur  claror,
i  llunyana.

Fuig  amb  les  orenetes
l'últim  turment.

———————————————

QUIETE

L'uva  è  matura,  il  campo  arato,

Si  stacca  il  monte  dalle  nuvole,

Sui  polverosi  specchi  dell'estate
Caduta  è  ombra,

Tra  le  dita  incerte
Il  loro  lume  è  chiaro
E  lontano.

Colle  rondini  fugge
L'ultimo  strazio.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés.

Introducció de Marià Manent.

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

Font de pastor

La vella filava
la font de pastor,
quan la neu rajava
tot era claror.

Preludi de vida!
Sagrat naixement!
màgica florida
de la flor d'argent!...

I l'aigua rajava
feta caritat
per al qui trescava
tot assedegat.

Rajava tranquil·la
i us deia: —Beveu!
que la vella em fila
per al qui va a peu!...

I un s'agenollava,
ple d'encantament,
i amb la mà copsava
la gran flor d'argent.

Joan Maria Guasch, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Sense pols

Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.

Guillem Viladot, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà