El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.
Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995
El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.
Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995
De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.
I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.
Berta Espert (Alginet, 1966)
De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.
Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.
Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.
Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001
Presentació de Joan Ferrerós
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
Llavors va caminar i va beure una rara gota:
El mar.
I els peixos —
Es reuniran els peixos amb ell?
PAUL CELAN
Plores valent.
Definitiu, el tall, vessa principi:
escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.
I escriure expulsat.
I escriure cor clus i amb la llengua girada.
I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.
I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.
Plores valent.
Li portes els peixos.
Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018
Postfaci de Mercè Ibarz
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,
com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;
tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,
si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.
Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984
Adaptació de Josep Pedrals
Dia Mundial de la Poesia 2023
Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.
X.
Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999
Pròleg: Joan Callejón
Il·lustracions: Conxa Ibáñez
Son madurs els raïms, el camp llaurat.
La muntanya dels núvols se separa.
Sobre els miralls polsosos de l'estiu
l'ombra és caiguda.
Entre els dits insegurs,
és certa llur claror,
i llunyana.
Fuig amb les orenetes
l'últim turment.
———————————————
QUIETE
L'uva è matura, il campo arato,
Si stacca il monte dalle nuvole,
Sui polverosi specchi dell'estate
Caduta è ombra,
Tra le dita incerte
Il loro lume è chiaro
E lontano.
Colle rondini fugge
L'ultimo strazio.
Giuseppe Ungaretti, dins,
Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984
De la traducció catalana: Tomàs Garcés
Introducció de Marià Manent
Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;
per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.
I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.
El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.
I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.
Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.
Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001
Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori
Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.
Guillem Viladot, dins,
L'aigua. 1989
Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Fina Rifà
Però per a tu no són fosques les tenebres,
la nit t'és tan clara com el dia,
llum o fosca et són igual.
Salms 139;12
La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?
Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.
La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.
S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?
El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.
En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
(De Variacions, work-in-progress)
Marta Pessarrodona, dins,
Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.
Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008
Poesia i +
Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana
Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008
La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.
La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.
Núria Albó. L'encenedor verd. 1980
Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.
Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021
Pròleg de Salvador Espriu
Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegesquis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s'avenen i s'encontren
en concert.
Biel Mesquida. Carpe momentum. 2021
Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.
I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,
que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.
...
Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany
s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.
No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.
Narcís Masó, dins,
La Girona dels poetes. 2005
Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.: Mercè Huerta
Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.
Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.
Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.
Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002
Ed.: Abraham Mohino i Balet