Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de juliol de 2017

L'últim espectacle d'èxit

Som tots aquí a New Eros
a un lloc diferent dels qui van a la feina,
a l'últim espectacle d'èxit,
tothom qui coneixes, i tothom
qui t'agradaria no conèixer

empenyent-se cap a la llotja
i al patí de butaques, totes
les hordes celestials amb les ales
recollides, déu allà dalt
menjant crispetes amb els vips,
el dimoni apinyat
a l'última fila amb
les noies i els nois dolents.

El judici final no serà avorrit.
Oh no, res de documentals,
res de blanc i negre, sinó la teva
malaguanyada vida en gloriós tecnicolor,
90 mm, dolby digital,
s'escoltarà cada so que vas fer,
cada alè, gemec, l'estrèpit i el brogit
de la sang i la joia i,
amb sort, el pecat,
seqüències  hàbils, la càmera s'apropa
per a un primeríssim primer pla,
s'allunya vertiginosa cap a les escenes d'acció,

primers ministres que ballen damunt
de trens, polítics que amaguen
bitllets als llençols, dones
grosses amb capes a prova de bales,
filmats amb grua i helicòpter.
Això és un pla general còsmic,
la vista des del cel
de tu.

***

A fora, les masses
supliquen entrades,
tiren a terra les portes.
I els de la revenda
fan el gran negoci.
Allà fora hi ha disturbis,
tots els enemics que mai has conegut
criden que volen entrar,
per veure què has fet,
cada paraula dura, cada traïció,
perquè et puguin proscriure, cremar,
fer fora.
Potser el judici no és més que això.

Però imagina't quin rebombori
si els captives. Què passaria si
alguna cosa que vas dir
travessés del jo
al nosaltres?

***

Sona la teva cançó,
tots l'estan cantant,
un gran himne,
han sentit les cassets
i han donat molts diners
per comprar la teva veu.

La, la, la, ara feliços, però
una mà de King Kong
podria esclafar-nos a tots,
un cicló, un volcà, un terratrèmol, una inundació,
seients esmicolats, pantalla
rebregada, rostres de sis metres
espurnejant fins a consumir-se,
crispetes escampades sobre el fang.

Per algun miracle encara
som aquí, beneïts
amb samosas i patates xips a la fila JJ,
mentre a platea esclata una ovació.

Els ha agradat
aquell test nuclear,

que ha espantat els ratolins de sota
els seients, els ha fet córrer
xisclant per sobre els nostres peus.

I tu allà, Bubbles Kapoor,
i la senyora Dimple, tots dos
no estaveu sols al Heavenly
Cold Ring Home,
bevent faludas rosa un a cada
banda de les flors de plàstic
quan la sala sencera pot veure,
per sota la taula,
les acrobàcies dels vostres genolls.

Al costat de déu, el mòbil del governador
sona. Les portes s'han tancat,
no es pot sortir
ni marxar de l'auditori per raons de seguretat.
Han tancat la màquina de granissats.

La música martelleja al ritme de les embranzides pelvianes,
hem de ser part d'això.
Ens hem posat les ungles, portem el pintallavis,
ara és tot el que tenim, hi ha joia
als malucs que se sacsegen.

***

Plaers innocents. No és que
haguem fet res de dolent.
Només
mirar cap a una altra banda,
no dir res,
continuar caminant.

Són persones
que no sé si vull conèixer.
Llavors, per què, sense invitació,
posseeixo els seus records?

Per què tinc flashbaks de la seva vida
sento nostàlgia de la seva infància
sec al seu sofà,
com si fos meu?

Al fons,
el dimoni planeja
un atac terrorista,
pensarós, fent esclatar
les bombolles de l'embolcall de plàstic.
Plap!

Agafarà magranes i te les ficarà
a la butxaca, taronges
de pell aromàtica, t'enviarà
pinyes en flor, t'engarlandarà
amb plàtans.
Sota els seus dits, aquesta fruita
cantarà.

***

Ningú no s'espera per veure la llista
dels crèdits, els noms dels de la
il·luminació, dels qui et van portar el vestuari
i les sabates.
Ben aviat tindran el seu moment
de glòria, els arribarà l'hora
de ser protagonistes d'una història pròpia.

I continua arribant-hi gent
de tots els racons de la ciutat
per sobre els passos elevats,
per sota els ponts,
a veure la pel·lícula,
nois mantegosos amb palets de peix
en comptes de mans, dones
sense rostre, a veure
si poden trobar la vida
més enllà de la seva mort recent.

Una respiració
comença i s'eleva, ens eleva
de la tribuna
cap a l'aire buit, i allà,
pertot arreu al voltant  nostre, entre els peus,
les ales i les crispetes que floten,
uns dits es despleguen; déu obre
el puny tancat.




Imtiaz Dharker, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2002
Tr.: Laura Manero

Dir.: Gabriel Planella



Dona

                  (Dogon)


Tot i ser vella,
ets una branca
que es balanceja!




Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana, 1999
Il.: Ramiro Fernàndez Saus


30 de juliol de 2017

Somriurem

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

La rosada ha estès el sel vel fred i humit.
A poc a poc ha anat quedant buida la plaça.
Guardarem un bon record d'aquesta nit
quan sota els estels tot el poble ballava.

Que ens adormi suau la calma de l'estiu
mentre el sol desperta els cims de les muntanyes
i desplega a poc a poc tots els camins.
I per les finestres es projecta l'alba.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que vénen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli
guardo una vida a cada instant.

Mentre caigui el sol ens banyarem al riu.
Tornarem a poc a poc fins a la casa
vorejant els camps que ens coneixen per dins,
ens han vist somiar des de petits fins ara.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que vénen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli
guardo una vida a cada instant.

Porto carregada per a tu aquesta cançó;
bales de futur que espanten les pors
porto carregada per a tu aquesta cançó;
bales de futur, el crit dels tambors.



Txarango. El cor de la terra, 2017


El poema de l'optimisme té tres temps

El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
      algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
      només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
      capta allò futur només quan pot dir nosaltres




Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93

29 de juliol de 2017

Nocturn

Lluna de grills. Somnia juliol.
Dèbil i dòcil, la campana a punt
toca les hores de la sort, distant.
Algú posa la vida per escrit.
Diu la brisa que ser és no ser res.

Les mans pugen l'escala de l'amor.
Per tot espai, sagetes de gesmil.
Els fils de la calor es tornen nus.
Cos a cos s'embriaguen els amants
i  cremen les paraules a la veu.

Cada cosa al seu lloc. Qui dorm té els ulls
posats a bon recer. Roman el món
possible. L'enyorança fa camí.
Rosada a les muntanyes, son al cel,
sembra la nit miralls sobre la mar.



Isidre Martínez Marzo. Hostes, 2006

Pr.: Enric Sòria

28 de juliol de 2017

Sóc al caire del cingle

Sóc al caire del cingle. Avall serpeja el Fluvià, ample
i mandrós, d'una resclosa a l'altra.


Entre rescloses
i pollancres de mel,
  l'aigua s'encalma.
Només van riu avall,
a poc a poc, els núvols.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua, 1996

24 de juliol de 2017

MIRALL

Allò que és real i el que és irreal
però no impossible esdevenen el reflex
de la societat en què vivim.




Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988



A Rosa Pociello, en la seua jubilació

Al capdavall,
tornem al punt de partida.
Reconeixem
el fruit de la nostra sembra,
el lliurament,
en un saborós buidar-se.

En el record,
dibuixes minyons i fades,
traces la línia del somni.



Ningú no ens representa : poetes emprenyats, 2011

Nota de l'editor: Per voluntat expressa dels autors
d'aquest llibre, els poemes es presenten per ordre
alfabètic i sense esmentar-ne l'autoria.

23 de juliol de 2017

POÈTICA

           I

Pur és el cant

del poeta
que serveix
una bona causa

Ell bandeja les necròpolis

de paraules i imatges
Fa fugir les escoles l'atrezzo
toca els cors i les coses
escriu versos senzills

Cauen a trossos les paraules

que buidem d'amor
sense aquest el nostre càntic
és com el brunzit dels insectes
com el color de fruites de cera
com la cridòria d'unes planxes de llautó
com els crits d'un borratxo
com el silenci dels objectes

Un càntic sense amor

és mort
se n'apartarà el poble
indiferent i sever

           II


Pensava

que les paraules eren lleugeres
com una ploma
lluents com la seda
rodones com els genolls de les noies
despreocupades com les veus dels ocells
pensava
que obedients
cuitarien a qualsevol crida
que hi podíem fer imatges
l'ambigüitat de les quals
amagava en si mateixa riquesa

Hi ha hagut en la meva vida

paraules de comiat
i paraules d'odi
i després paraules d'amor
i deprés he vist
unglejades
en el mur d'una presó
paraules d'esperança
Totes elles eren
inequívoques
no hi havia entre elles
comparances ni metàfores
perífrasis ni hipèrboles
Però posseïen el poder del pensament
i el poder del creixement
i el poder de la creació

1951



Tadeusz Różewicz, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 77, p. 63


Tr: Josep Antoni Ysern i Lagarda


22 de juliol de 2017

ELOGI DE LA TERRA

Paisatge de primavera a Claret per Teresa Grau Ros
La terra ferma sota el cel reposa
compacta en ella mateixa.
De tant en tant tira enlaire una alosa
(no com la mar que es regira i es queixa;
no com la mar que tota ella s'exalta)
i sols dona al vent el brancatge i les herbes.
L'ira del mar que l'onada fa alta
no la coneixen les planures serves
ni els pics i serres callades i augustes.
La terra acreix dessota brises fines
la corpulència de les fustes
(no com la mar, entre vols de gavines,
que bressa els pals en lleuger pas de dansa)
ben arrelades, adustes i fortes.
Em plau la terra pacient i santa
que a força de treball, de llavors mortes
en treu els branquillons per a complanta
del vent; per a fam, l'espiga;
la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.
La terra ferma, sí, però mai closa,
la terra ferma que sota el cel reposa.


El xiprer contraclaror 1952-1967




Josep Junyent i Rafart. Obra lírica, 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

17 de juliol de 2017

PERCEPCIONS

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

Alats

Ja no em caldrà volar,
ara que sé que tinc mans
i que tanco el puny si crema,
que puc saludar les nits
i que puc comptar la gent.

Ja no em caldran unes ales,
ara que veig que tinc mans
i que puc jugar amb la terra,
que puc tocar-te la pell,
que puc traçar paraules
i assenyalar els ocells.


Joan Silva, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

16 de juliol de 2017

Pla dels Estanyols

Pla dels Estanyols, antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de la glacera per Teresa Grau Ros
Magnificiència, esplendor i pau, els trets benignes de la natura.

aigua dolça,
rierols,
boix florit,
aiguavessos,
avetars i pinedes.


Teresa Grau Ros

NO PER SER UN ALTRE

Alliberar-se.
El llast del passat pesa,
infla el globus del dolor
i no deixa arrencar les adherències.
Respirar
fons i treure l'aire
viciat de l'escala del temps,
els gastats passadissos del costum,
les habitacions tancades
on la rutina dorm i fa la seva feina.
Renovar-se
en un pis nou de parets blanques
sense quadres penjats,
amb els armaris buits
i els balcons mar enllà
contra la percussió del vent i les onades.
Treure l'aire
i sortir a la superfície.
Renéixer.
No per ser un altre.
Per ser un mateix.



Josep Maria Ripoll. Interiors i paisatges, 2017

Pr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Il.: Assumpció Oristrell



14 de juliol de 2017

RECORD DE MUNTANYA

La boira es va fonent damunt l'aigua encalmada
del llac dels meus records; retroba la mirada
tot aquell goig passat; va sorgint lentament
l'ombra amb sentors d'avet, el mòbil fil d'argent
cenyint l'herbei en flor i la veu de l'esquella
invisible en la vall, i l'ardent meravella
del ponent dalt del cim, l'estel enfredorit 
i el silenci sonor embolcallant la nit...
I sento dintre meu que la cançó oblidada
la flama encén de nou i dona altra vegada
a l'aspror del camí un toc del seu perfum,
penyora sense engany de l'esperada llum.


Poema dedicat a Salvador Espriu


Rosa Leveroni i Valls, dins,


Antologia de la poesia de muntanya, 2011
Ed.: Josep Fatjó i Gené

Mira'm als ulls

MIRA'M als ulls sense por dels espills
que et mostraran el solc per altres mars.
Mira'm als ulls i et parlaran d'aquell
primer llibant que va amarrar la barca.

Un jorn l'abandonàrem, era vella?
Ens envaí nostàlgia d'altres mars,
ens atrapà el vertigen de tempestes.
Sentim dels ports, encara, els drings dels gots
que defugint l'oblit perdien albes.

Mira'm als ulls, veuràs la placidesa
d'aquest retorn al port de la bonança.
Ara refem amb gest molt clar i precís
els vells contorns d'aquesta lluna nova,
que sobre el mar dibuixa finament
el punt exacte on vam deixar la barca.


Pels camins remorosos de la mar


Quima Jaume. Poesia completa, 1995

Pòrtic de Maria Àngels Anglada

Portlligat

MUDES aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


Quima Jaume. Poesia completa, 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbr

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.


Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983, 1991
Pr.: D. Sam Abrams

Al poble

Les veïnes en parlen perquè venim de ciutat
fent els elogis dels parents pobres com elles.
Ens afartem de saludar dones endolades,
bo i bescanviant petons i somorts records,
i ens afalaga trepitjar raïm, menjar crema,
beure l'aigua fresca del càntir, tafanejar a cuina,
baixar al celler, collir els tomàquets,
amb una senzilla suficiència d'homes
arribant de molt lluny i que saben coses.
Donem consells, adreces, recomanem als nois,
agraïm els dons, bo i bescanviant i petons
i somorts records, i pugem al cotxe,
lluent, que ens durà a ciutat.


Vint poemes civils (1965)



Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983, 1991
Pr.: D. Sam Abrams

9 de juliol de 2017

L'ASSUMPTA D'AUTUN,

               al Museu Rolin.

El cor de la pedra vella
guarda una empremta d'ales:
Mites? Cultura? Roses,
pòsits de sang que esperen
enllà de les paraules.
Ritmes
de moviment en l'aigua
feliç, que el cant pressent
d'un somni
part dellà dels naufragis.
Sireneta del mar,
escuma cap a una alba!

Estàtues antigues



Josep Junyent i Rafart. Obra lírica, 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny i Josep M. Massegú

Grifeu

Monument: Grifeu de Josep Palau i Fabre al Passeig Marítim Josep Palau i Fabre (Llançà) per Teresa Grau Ros
Aquest blau, aquest mar
com un ull tot mirada...
L’hipnòtic blau del mar
dreçant-se, nu,
per al combat amb Déu,
de tu a tu.
El mar té llances amagades,
exèrcits preparats,
fúria de vents a les entranyes.
El mar té soledats.
El mar és sol, en soledats
abruptes com muntanyes
màgia estol de soledats
orgull del mar, orgull del sol,
orgull del vent.
Orgull de l'orgue prepotent
que sona sol.
Distintament.
   Orgull de l'home amb el seu dol.


Josep Palau i Fabre


Grifeu, Llançà 22 d'abril de 2006
Passeig Marítim Josep Palau i Fabre (Llançà)


EN BIEL FA TREKKING

                             A Biel Mesquida

La Cel hi estia

la Cloro fila,
la Rata Filla la Rata fia.
La Banya el bufa,
l'allau la llaura,
la santa cura
i el sant sopar.
Es-cup la culpa.
El mut és pauta,
els dits es compta
de cinc en cinc.
La fava para d'allò millor
i els ous es trenquen
de dos en dos.
Va -se'n sa sal
Na cull, la Cuina
i la Prep Para
eva és la vara
de la Dona Arda.
Col-o-ret que Reticula
el Fat i Gros.
Mac Abbey,
Mach Abeu
mac de torrent
que trobam a rost de costanera,
En Pep escalfa
allà dins son laboratori
una columna de fum
i margalides i de margalidoines,
coll et passen avall
molt bona cosa de collites
de pedretes de Santa Llúcia
que fan neta la vista,
l'ha vist, l'ha vista.
Galindoines, Margalida?


Guillem d'Efak. Obra poètica, 2016



ull de blat

ull del blat: una llum enlluernadora,
encegadora, espera de fecundació
i anunci del doll, ens parla del blat
com d'una promesa, d'un naixement
vetllat per la complicitat del cel.

ull del blat: és ell que penetra la nit oberta,
i des de dalt ens observa, aliè i present, allà
on s'acaben les mirades. De la seva buidor
raja amb el gra una densa matèria esduïda,
joia de blat per a qui rep agraït la rosada.




Yael Langella, dins,


Terra i blat.


Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)


Pont del nord


Il·lustració de Mercè Espiell del llibre: Un Pont de versos = Un puente de versos = A bridge of verses = Enn brug van verzen per Teresa Grau Ros
Hi ha un abans i un després,
una esquerda en el temps,
l'ansietat amara els senys.
Òrfena, l'ànima s'esvaeix,
no queda cap joia al cor.

Els colors empal·lideixen,
el món muda al gris.
L'abisme t'intimida.

No veus com el pont es basteix
ni sents com algú et crida,
fins que se t'acosta, t'agafa la mà
i t'acompanya per travessar
el llarg pont del nord.

Aquí estàs entre iguals,
ells encenen la teva llum,
abrandes el caliu de la llar.
No deixis passar l'hora màgica
i atia la flama del sud.


Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos, 2017
Il.: Mercè Espiell
 

4 de juliol de 2017

ÀREU

Que l'alegria ompli els nostres cors


Fa fresqueta les nits de lluna plena,
quan l'estiu encén l'aire d'or i orgia.
Els cims, els prats, el riu i la carena,
avets i gent són germans d'alegria.



Anton Sala-Cornadó, dins,

Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Ed.: Josep Fatjó i Gené

2 de juliol de 2017

Peces per a piano, II

                             (Jocs d'aigua de Maurice Ravel)


Lliscar de tecles, d'aigua
de sons aguts, lliscar
de ressons de gotes
humitejant el full
de lletra transparent,
de claredat de signes:

lliscar lent de la llum
damunt la llum interna de les coses.



Josep Maria Ripoll. Interiors i paisatges, 2017

Pr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Dibuixos: Assumpció Oristrell



1 de juliol de 2017

CONTRA LA DESESPERANÇA

                           

                            (Diàleg amb Guadalupe Grande)

                     Perquè encara naix fills amb l'alegria
                     de saber-se-la en la pell i la batalla.
                                                        Marc GRANELL


Com si un alfabet fóra
            llindar de sol estricte

Com si la bellesa fóra
            equilibri damunt la llum

Com si la lluna fóra
             obscuritat definitiva i nostra

Com si un gest fóra
             tatuar banderes blanques a l'aire

Com si les paraules foren
             encara la pell possible

Com si el silenci fóra
             regal eloqüent de les mans

Com si un bes fóra
             precís contra la solidaritat dels núvols

Com si la terra fóra
             precipici fèrtil d'ales

Com si els somnis foren
             arrel imprevisible de l'aigua

Com si cada poema fos
            un bosc on respirar



Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 108 (març 2017)

NÚRIA

La nit se'n va i es fonen les estrelles
a poc a poc, cada una al seu albir.
La lluna es pon per coll de Finestrelles,
és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada
per orient, difosa en l'horitzó;
ja s'entreveu l'altiva serralada
com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues
empolsinades d'or amb claps d'argent.
Al pla hi graviten ombres i marfugues
en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;
s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,
davalla pel coster, s'ajeu, rossola
i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,
rellisca pel pendís fins ara obscur
i resplendeix en les blavors serenes;
és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari
bon punt arriba a baix cada matí
i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,
que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada
Maria fixa els ulls en la foscor;
uns ulls càndids, oberts -posta i albada-
tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,
que ens mesuren el seny, el sentiment
i el fel desesperat de la geniva;
ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble
amb el mateix fervor avui que ahir;
són gent humil i recta, raça noble
avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,
símbol de l'esperança que no mor
enmig d'un món de neu i venteguera,
els polsa el sentiment a dins del cor.

Vénen de les contrades catalanes
per damunt, per davall del Pirineu;
tenen la sang i l'ànima germanes
i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;
la neu i el torb no l'han pas abatut.
Li fruiten brancs a l'heretat veïna
mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca
que amb tants brots esqueixats ha resistit?
Si bé no cull l'esplet que li pertoca
té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura
s'abriguen amb mantell immaculat,
dreta allà al fons de la capella obscura
la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,
les carenes batudes pel gran vent
que xiula en travessar els indrets angostos
i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,
guardeu-les bé, no els torbin el repòs;
les de França tothora catalanes,
i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,
rosa d'argent que mira a dos vessants;
Verge de soledats que en la foscúria
ompliu de llum el cor dels catalans.



Viola


XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011