Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sagarra [Josep M. de 1894-1961]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sagarra [Josep M. de 1894-1961]. Mostrar tots els missatges

25 de febrer 2025

El plor de les criatures

(...)
Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,
que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,
i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,
i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!



Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950


Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

22 d’octubre 2022

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?



Josep Maria de Sagarra, dins,


Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

30 de novembre 2019

Aiguamarina

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Josep Maria de Sagarra, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell

Edició: Carlota Casas i Pep Paré

20 d’agost 2015

Els ocells amics

Estany de Puigcerdà (Catalunya)
Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és
la terra més bella del món: que ens l'heu guarnida de muntanyes
i heu agraciat les muntanyes amb la pinzellada verda 
dels boscos, i heu anat bastint les casetes dels poblets
i els heu donat aquell color de crosta de pa i de llet 
d'ovella; que ens heu animat les venes de la terra amb 
els fils d'aigua que no s'acaben mai,...

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1947. 5a ed.

07 d’agost 2015

Contemplació i elogi dels ocells

Sêngsor: Kurdî: Li Bismilê hatiye kişandin.En:Robîn per Dûrzan cîrano (treball propi) a  Wikimedia Commons
El moviment, en els ocells, és ràpid i precís. I ara
veieu que, perquè un animal qualsevol pugui moure's
d'una manera perfecta, mesurant les grans i les petites
distàncies, els salts, les voladetes, les grans davallades
i les volades ràpides, li cal tenir en molt bon estat, i
desenrotllat d'una manera finíssima i precisa, el sentit
que mena els moviments, el sentit que mesura i abasta
les distàncies; i aquest sentit és el sentit de la vista.


(Fragment)


J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986. 5a ed.

31 de juliol 2015

Les mallerengues

Polls de Parus caeruleus al niu a Olost
Les mallerengues, aquests ocellets celestials pel
color (perquè el blau de cel sempre es baralla
amb les pintures de llur ploma fins a arribar
a la mallerenga blava, també anomenada "primavera" i
"estiverola" 
i que és la més bonica de totes), 
són els menuts defensors del bosc  i del jardí 
i el fruiterar. I són tan ardides, tan bellugadisses 
i tan xerraires, que quan hom és molt parlador 
se li acostuma a dir: "Xerres més que una mallerenga".


(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986, 5a ed.

22 de juny 2013

Record de Solsona


Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresol que d'aquí estant s'albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.


Josep M. de Sagarra. Antologia poètica, 1994



20 de juny 2013

AIGUA-MARINA

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.



Àncores i estrelles (1936), dins,

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994

Edició: M. Rosa Font i Massot

31 de desembre 2012

Hi ha dues menes de poetes

Hi ha dues menes de poetes: els qui consideren la poesia 
com una evasió de la vida pròpia i com un moment a part
de la llur activitat moral, i els qui consideren la poesia
inherent a la vida i a l'activitat moral i que fan de la poesia
llur treball i llur ofici i en ella saben veure una grandesa 
i una servitud.

Jo em penso que soc dels darrers. En la poesia he vist la meva

servitud d'obrer de la meva pròpia llengua, esforçant-me per
vèncer-la, per conquistar-la, per fer meus els seus secrets i
les seves possibilitats. I això ha requerit treball de molts
anys i esforç inajornable.

En la poesia he vist també tota la grandesa a la qual jo pugui

aspirar. I no és altra que haver col·laborat amb una aportació
personal al monument d'una llengua i d'una cultura.




Fragment del pròleg.





Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

07 de desembre 2012

Desembre

Desembre, fina ventada
esbandidora d'enguany;
cada clavell de l'anyada
ha anat perdent el company.


El cor ha tancat la porta,

i no se sap pel seu bleix
si duu una esperança morta
o una esperança que neix.


Ens porten un bri silvestre

santa Llúcia i sant Tomàs,
per a la nostra finestra
ni oreneta ni domàs.


Si són negres les mentides

i negres els pensaments,
rialles endarrerides
ens ballen damunt les dents.


-Adeu, caputxeta blava,

dies ha que no t'he vist!
-Potser aquest any que s'acaba
és una mica més trist.


El fred esmola la nuca

de les noies d'ulls de mel...
Desembre blanc de perruca
i amb els bigotis de gel.


Ai, desembre, salta i balla,

que és de fira el teu sanglot,
desembre, dolça acaballa
despulladora de tot;


si ja no apunta l'estrella,

si ja no crema el caliu,
si es torna la carn mesella
i sols va fent la viu viu,


si és fastigós l'espectacle

i el pit rebenta de mal,
tothom espera el miracle,
tothom espera Nadal!



Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

24 de novembre 2012

Novembre

Pollancreda a la Noguera Pallaresa

A Francesc Galí

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és dolç arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.

Pujar a la cambra ben ampla i ben neta,
on tot ressona i on tot us ve gran,
sortir al balcó i meditar una miqueta:
veure una estrella i un núvol plorant.

I ja després enfilar-se a l'altura
del llit enorme i colgar-hi bé el cos,
el llit és fred i la màrfega és dura,
però és tot ell amarat de repòs.

I quan veieu el bell somni que us guanya,
us serà grat, poc abans de dormir,
sentir com entra la pau de la muntanya,
i anar pensant que demà de matí,

quan les finestres haureu desbaldades,
i l'aigua salti pel rostre calent,
ja albirareu pollancredes daurades
i vols d'ocells escampats sota el vent.

novembre, 1915



Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

10 de juliol 2011

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!




Josep Maria de Sagarra, dins,


Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005

03 d’octubre 2010

A Pompeu Fabra

Avui que s'escau, oh Fabra!
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.



Josep M. de Sagarra, dins,