Sense poemes

Sense poemes,
els sofriments serien
tan tenebrosos
com, de nit, la tempesta
en un mar sense platges.

De: Tankes, XLII.

Escrites entre els anys 1965 i 1988.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Les veus

Plana sobre nosaltres una ombra de silencis

T'injectaran en vena
un temor que no et pertany
Abans de saber qui ets
molt abans de saber-te dona
amb tots els tons de l'ultratge
et vibrarà la sang

Temps era temps
i ara, i demà encara
la sang es revolta i la terra s'agita
endins nostre i sota dels peus

Sents la crida?

És ella, la desconeguda
silenciada,
la mare de l'amiga
violentada
l'àvia
violada
la nena
maltractada
la veïna
assetjada

Tots els tons de l'ultratge
udolant
sovint en silenci
a voltes cridant

Dempeus i sense por
alcem-nos bellament
que la sang revoltada
enterri aquell temor
A tot arreu les veus
i les mirades clares
amb l'arrel ben present
i amb la mà a la brida
sabent
que la nostra
mera
presència
és 
subversiva

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

No sabràs

No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.

Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Sonnet 106

Llegint en cròniques de temps marcits
descripcions d'éssers clars i diversos,
i, per lloança escrits, els bells vells versos
de nobles dames i d'amants ardits,

veig que, de mans, peus, llavis, ulls, i cara,
en el blasó de la més gran beutat,
l'antiga ploma hauria sols contat
una beutat com la que tu tens ara.

Del nostre temps, volent-te endevinar,
ses lloances eren sols profecies;
mirant-te amb ulls d'endeví, el seu cantar
no perfilava mots ni melodies.

Als qui, per a admirar-te en aquest dies
tenim ulls, mancan's llengua per lloar.

                                               9/XI/1938

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

William Shakespeare (1564-1616).

Sonet petit

                                      A l'Aran

Papers, bruixes, caragols, llunes, dies,
mapes, culleres, baldufes, llumins,
cases, puputs, conills, al·legories,
camines, remenes, pertot, endins,

cadires, tambors, fogueres, bubotes,
llimones, preguntes, alzines, mons,
dimonis, forats, muntanyes, granotes,
estires, arronses, demanes, dons,

troques, pals, poemes, finestres, peixos,
abismes, cels, aproximats, mateixos,
obriülls, punyeteres, llops, Noès,

places, rodones, pinyols, sols, follets,
cistells, pallasses, molins, alfabets
diferents que importen —i ho has après.

Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions d'Alba Rivadulla.

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Divisa

Soc cos desfermat
raó masegada

Soc llibertat guanyada
en el meu clos:
l'exigència diària
d'alimentar tres cors

I amb mi, en mi
respiren
els cossos i els nusos
de tots els que són
i els que no

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.

Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.

L'arbre solitari

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

Principi

L'olor de l'aigua en l'aire ens diu que som
al gran cor de la terra, al primer dia.
L'escuma esclata a les parets de pedra,
i ens tornem explosió i marea clara
que vessa pels cantons del bosc mullat.
Això és el naixement del temps i l'ara:
l'aigua és l'únic present. La resta és vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

i un somriure

i un somriure allà al mig
mai ningú
no m'havia semblat tan bell
pujant l'escala

De: Poemes esparsos i esbossos, [27]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

Matí

Com un fruit que mostra
Obert pel mig
La frescor del centre

Així és el matí
Dins del qual jo entro

——————————

Manhã

Com um fruto que mostra
Aberto pelo meio
A frescura do centro

Assim é a manhã
Dentro da qual eu entro

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

La melodia

Voleia per l'aire una melodia
que no és per a mi.
La capto; l'escolto;
me n'impregno l'ànima...
però queda intacta,
no perd ni una nota,
i fa el seu camí.

Joana Raspall. Concert de poesia. 2004

Il·lustracions de Marta Balaguer.

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.

                            Oakland, 1974

                            [inèdit]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas

Epíleg: Roser Castanyer Bachs.

Mai

                                A la meua àvia

Mai no vaig poder dir-te
que t'estimava
mai no podré ja dir-t'ho
que t'estimava
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que m'embadalien 

els teus ulls de gata grisa

bressant-se-te'n al front

Mai
que fascinats jugaven
els meus dits en la pluja blanca
banyant les teues galtes

Mai
que et vaig sorprendre nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig poder dir-te
que el teu cos menut
feu el meu
gran
mai
que les teues passes primerenques
feren les meues
grans
mai
que la teua pell
sense camins
em feu definitivament
gran
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que em vas somriure nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig saber
si em volgueres
mai no sabré ja
si em volgueres
ni tan sols ara sé
si això és important
però sé
això sí
que ens hi trobàrem a la mateixa edat
per jugar amb nines
agafades de la mà
per botar la corda
agafades de la mà
per admirar-nos
agafades de la mà
davant un mirall de records impossibles.

Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010.

Gran ballarina

Tinc l'ànima del ferro
clavada al ritme dels peus.

Salva'm, Gargallo!
Descús el fil de plata
d'entre les meves cames.
Fes-me dansar en la fosca i freda nit del gris.

Sílvia Bel Fransi. Fila índia enfora. 2012

Pròleg de Vinyet Panyella.

Amb músiques i vídeo en QR.
Músiques de la pianista Clara Peya
i la col·laboració de la cantant Sílvia Comes.
Il·lustracions d'Alicia Billon.

Camí prop del mar

Asseguda a la barana
miro el mar
confondre's a l'horitzó
allà on el far
retalla un cel de nacre,
on els velers es perden,
on els meus pensaments
llisquen entre els dits
com sorra fina.

Mercè Ferrer Rundan. El temps immòbil. 2010

Selecció de textos i correcció: Lluís Lucero
Dibuixos, aquarel·les, tintes i carbonets de l'autora.

Any 1949

Passo el llindar
d'aquesta porta closa
d'un altre any que comença, i no goso mirar.
Amb un tremir de goigs i de temença,
passo el llindar!

No sé el color dels dies que s'amaguen
en l'ombra sense fites del demà;
no sé el que em fiblarà
dintre cada hora. Voluntats que vaguen
ocultes dins les nits del que vindrà.

Però jo sé que hi ha una veu molt pura
per cada cosa, crit del més enllà!
Que, si una hora s'aprima poc segura,
hi ha un fil de llum per fer-me el viure clar.

I obro la porta d'aquest any que avança,
sense cap por de viure o somniar.
Obro de bat a bat amb esperança.
Passo el llindar!

                 1 de gener de 1949

                 [1949 - Cançons del color del temps]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

El far

Sèiem al balcó i ens ho dèiem:
mira el far de Salou, i més enllà el de Buda.
Cap al nord, a la Torre, també, n'hi havia.
Els volíem de pedra i no automàtics.
Hi viuríem i saludaríem les barques
en tornant de pescar. I els grans transports
de petroli, de gas, de gra, i contenidors
arribats de la Xina. Teníem l'oncle
capità del "Campogrande" i volíem marxar
ben lluny, amb ell, però encara érem nenes.
No vam ser a temps de res, només de seure
a escoltar els seus viatges exòtics:
pèls de cua d'elefant, un punxó de narval,
les botes velles de l'Holandès Errant,
que de nit ballaven soles. Perles de l'Índia,
flautes del Perú i una manta dels indis algonquins,
i... ja ens adormíem. Ell desava els tresors.

De Marineres.

Olga Xirinacs. Una bomba al jardí. 2021

Imatge de la coberta i prints: Ton Sant.

La neu

La neu tapava els senyals
que orientaven les dreceres
estaven trencats, canviats
a causa de la guerra.

Era una estratègia militar
per confondre l'enemic
però, com trobar Bilgoraj
perduts allà al mig?

Reunits entorn del cap
mentre mirava l'horitzó
alçant la mà
un camí va assenyalar.

Van veure foc un dia
però no s'hi van acostar,
tres tancs amb gent a dins
que van passar de llarg.

Arribaren a una ciutat
i els va agafar la por,
també van passar de llarg
amagats en la foscor.

A l'antic sud-est de Polònia
envoltada de paratges blancs
va desaparèixer sens rastre
la croada dels infants.

Bertolt Brecht. La croada dels nens. 2011

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell.

Versió de Jaume Escala.

Temps passats

            Aquells amics...
Em parleu de camins on les mans ajuntàvem
enduts pel mateix foc de joves entusiasmes
i acordàvem les veus amb el mateix neguit!
Em parleu de tan lluny!
            Potser sí, potser sí...
Potser jo vaig entrar-hi enduta per la crida
d'algunes hores tenses que mai no he desoït:
              —Tens aigua? Dona aigua...
              —Tens hores? Dona hores...
              —Tens l'or d'una paraula?
             Que dringui a l'oïda de l'amic!
El present és voraç. Tothora cal renéixer
despresos de l'ahir, amb el cor d'un albat,
oblidant les ferides -quin repòs!- i a vegades
fins la mel que hem tastat!
             Qui domina l'oblit?
Si encara compartim, avui, un lluc de sol,
el goig de veure el mar o la tenebra eixuta,
preneu de mi la part d'amistat que vulgueu.
Us la dono de grat.
             Per si no tinc memòria...
Per si demà ho ignoro, preneu ara, preneu!

                                                       1992

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Dofí

Un nen, set anys,
duia un dofí a la mà
quan va pujar a la barca.

La mar plorava
i plorava.
I encara que no volia
tenyir-se de vermell,
va arrossegar la barca.

El nen, set anys,
va imaginar el seu dofí
saltant onades.

I el vaig complaure.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech.

Les set del matí.

Cafè amb llet calent.
              Els vidres s'entelen.
              El món glaçat resta fora.

En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
                            deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.

 

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta. Gibet Ramon.

La dansa dels versos

Per fer un poema
necessito un vers
que sigui el primer,
que tingui el seu què,
que imposi el seu ritme
als versos següents
per tal que junts ballin,
sense perdre peu,
ja sigui un bolero,
ja sigui claqué.

Marc Granell. La dansa dels versos. 2009

Il·lustracions de Xan López Domínguez.

Flor trasplantada

Hauria de perdre el mal vici de viatjar, no em fa cap bé. No sé per quins set sous
he fet cap a aquest racó de món ple de mosquits i d'uns rituals aclaparadors. Les

cerimònies em trasbalsen i aquí complimenten tant els visitants que em saturen.
No em sé avenir de com en altre temps podia viure en aquest país d'esclaus
hipòcrites. Jo, que soc una flor de cada dia i em conformo amb un rajolí d'aigua
cap al tard i unes quantes apreciacions sinceres sobre la meva bellesa, em sento
incapaç de subsistir entre aquests interessats. Massa aigua o massa moixaines
m'alteren, i si les carícies són llagoteres, encara m'alteren més. M'alteren tant
que fujo. Fujo, tot i que m'hi vagi la pell.

A propòsit d'unes flors : sobre l'obra de Mercè Rodoreda, Viatges i Flors, any 1980. 2022

Il·lustracions: Camil·la Pérez Salvà
Textos: Nati Soler Alcaide

Conté música, audiovisual i perfum.

De fugir

Caminar per establir ponts
entre passes que fem,
i fundar nous llocs
en la memòria infantil de l'estossec.

Caminar per sentir
el batec unànime de la tempesta.

Caminar per l'ànima que ens mena,
on som rebels, descendents del camí traçat,
l'au que porta el cuc al bec
per infantar vols poderosos.

Caminar per escriure que vam caminar
i proclamar-ho, als quatre vents,
en la brutor d'un cos invisible,

però que no es cansa d'intentar-ho.

Caminar per fer un traç del mur
i capgirar el grinyol de l'ample món,
per cremar les lleis implacables,
per dir farcell,
arromangar-se i ser.

Caminar per poder jeure
amb la serenor d'haver estat passa,
de les durícies com a tresor,
per enutjar-se amb profit.

Caminar per rebregar el previst
i tenir dret a la pluja dels altres.

Caminar com qui travessa clivelles de llum
i arriba a les paraules concretes
que ens defineixen.

Caminar per la fam on som esglai,
braç i poble. I no fer tard.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Triar

No t'ha triat l'atzar.

T'has triat tu.

                     I tu has triat
la veu i les paraules,
el pla revers dels somnis,
els ulls llisquents damunt de l'aigua,
les voltes que has girat,
els horitzons inútils.
Tu t'has triat, no t'has traït.
I això, això, és tot.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!

p. 77

Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

Quan parla l'esperit

Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia,
esquemàtica, justa, sense adorns;
no li cal més que el simple monosíl·lab
per expressar l'essència d'aquest món.

Pot dir l'etern, amb DÉU i BÉ i MAL.
Ho descriu tot, amb LLAR i CEL i MAR.
Tot ho fa bell, amb FLOR i JOC i LLUM.
Ho dona tot, amb PA i OR i GOIG.
Posa mesura, amb MÉS o MENYS o PROU.
Dona valor, amb SÍ o NO! o VULL!
Marca dolor, amb DANY o SANG o MORT.
I diu turments, amb FRED o FAM o POR,
i l'absolut, amb MAI o RES o TOT.
Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia:
enclou tot l'univers en dir TU i JO.

De: Llum i gira-sols. Propòsit.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

El nombre plural

L'amor,
nom substantiu,
molt substanciós,
de nombre singular.
De gènere ni femení ni masculí,
de gènere indefens.
En plural
els amors indefensos.

La por,
nom substantiu,
al principi singular
i després plural:
les pors.
Les pors per tot
d'ara endavant.

El record,
nom propi de les penes,
de nombre singular,
només singular
i indeclinable.
El record, el record, el record.

La nit,
nom substantiu,
de gènere femení,
de nombre singular.
En plural
les nits.
Les nits d'ara endavant.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

Optimisme

Trobar rajos de sol en els intervals entre
les gotes de pluja.

De vegades és fàcil encongir-se i fer xip-xap
als bassals. En els dies de sol n'hi ha prou
de no pensar en el tema i dissimular el somriure
per evitar la mirada de qui sempre diu que
demà plourà.

Un arbre creix i no li preguntem per què.

Text de Eugénio Roda.

Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.

Traducció de Laura Borràs Dalmau.

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.

Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

Reconciliació

La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?

Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.

Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.

Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.

Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

Empremta

Empremta.
Tenacitat d'allò
més fràgil.

Misteri congriat
en la fugaç opacitat
d'una mirada.

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.

Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.

Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

Codi genètic

Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.

Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.

Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.

Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.

Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

Conversa

M'han trucat al matí, m'han dit: -Hola,
com va tot? -El meu fill, a l'escola,
i la dona, a la feina. Jo duc
bata; a veure si algú em feia un truc...

I vosaltres, què tal? Molta festa?
-No anem malament -em contesta-.
El meu home no hi és, ara. -Ah, no?
-És a l'Est. Sec, i duc mocador.

-Ara a casa hi fa fred... Jo diria
que estalvien de nou l'energia.
Cada dia es fa fosc més aviat...
Res, avui estic... no ho sé... despistat.

-Jo també -diu- estic despistada.
Em faig gran... o el que tinc no m'agrada...

Et diria: quedem un moment,
però... -Gràcies -dic-. Igualment.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.

Quan puges a Norfeu

Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.

Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.

I vós, Temps, què sabeu de mi?

Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008

Il·lustracions de Clara Niubò Casas.

Pròleg de Josep Grifoll.

Peripoètica de Pau Albors.

Avui, que faria sis mesos

Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...

Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012

Dibuixos de Miguel Ángel Díez.

Tria i introducció de Juli Capilla.

T

Trampolí      la llengua estesa:
els peus nus d'una paraula
hi avancen, salten al buit.

Al cel, una tombarella
cap i tomba, tomba
dansa.

Contra l'aire.
Abans de l'aigua.

Aquest poema a partir de la lletra T és fet
per a les Tipografies de l'artista Toni Moreno.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.

Joan Brossa. El dia a dia (1988-1992). 2007

Presentació de Glòria Bordons.

A les palpentes

A les palpentes
d'una llacuna negra,
desmesurada,
el cor confon
el patac de les góndoles
amb cavalls d'aigua.

Cada acqua alta
inunda la ciutat.
També l'enfonsa.

Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas.

Matí

A la riba del llac blau de la vida
són cossos els núvols blancs
dels fills carnosos del sol:

l'ombra ja és al darrere, cadena
de muntanyes enfonsades.

I a nosaltres frescos pètals de rosa
ens engalanen la taula i són boscos
sencers i verds de castanyers gronxats
al vent de les fulles:

sents com arriben els ocells?

Ells no tenen por
de les nostres cares ni de la nostra roba
perquè com polpa de fruit
hem nascut de la terra humida.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

L'oblit

L'oblit és un vent calm
que encalma l'horabaixa al pla
entre xiprers i vinyes
és una vasta veu
que clama per les roses
on són les roses diu
d'antany
les que mai no van poder ser
les que no collí cap mà
i el vent espargí
on els vincles aferrats terra endins
amb ternals arrencats
on les roses?

Josefa Contijoch. Congesta. 2007

Girafa

Tinc el cap a dalt de tot
per menjar les fulles altes;
quan l'estómac vol fer un rot,
¡ascensor cap a les galtes!

El problema és quan tinc set
i veig aigua enmig d'herbotes:
haig de fer baixar el capet
i haig d'eixarrancar les potes.

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Il·lustracions: Montse Ginesta.

Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.

VIII. Les historiadores

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

El caragol Gabriel

Defensaré la meva casa
contra la calamarsa,
les trepitjades,
les pedres,
el temps.

Defensaré la meva casa
per a la solitud,
la reflexió,
per ser qui soc
i per ser lliure.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Gavià argentat (Larus michahellis)

Només
qui ve del vol
sap caminar
per les vores petites
de la sorra
sense arrugar-la.

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

Matí

Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
         de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
        ondulats com una alga tranquil·la.

Marià Manent, dins del llibre,

Antologia general de la poesia catalana. 2000

Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.

 

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Plaer de viure

Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

Nota al llibre: L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.

De: L'obscur desordre.

Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

El retaule del mar

En un temps sempre igual
esdevingué el poema
—el moment constant
                del mar i la terra—
sempre venim del mar
                com les onades.

Isabel Oliva i Prat. Les guardes del ventall. 2012

XXX Premi poesia Jacint Verdaguer (Calldetenes)

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.

Ramon Farrés. El present constant. 2009

La nostra vida de cada dia

Sempre estem acotats

Què més queda, Senyor, sencer?
Ho sabem tots
que et sap greu quan es desgasta
com la neu
la nostra columna vertebral

Sempre estem acotats:
com un mercuri s'infla en la carn de la por

Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.

Arca oberta del meu pit

Potser fou un galop de poltres i de jònecs,
un sord clapoteig pels bassals buidant sang
que feia més de trenta anys que era estancada i espessa
a l'arca del meu pit bombat que ara se us obre.
I vol que vinguin les deshores perquè empenyin amb força,
per teixir-nos amb vares cegues de noguera tipa
un cant i cistell comú que aplegui crits i llàgrimes,
alhora que mans plenes d'alegria i de carretades de fàstic,
per entreveure albades d'amor virolat en les tardors.

Que sigui aquí on jo, amagat dels sols d'hivern,

                                              amarrat als oblits,
davalli per les lloses de tantes vides i vagi encaminant
aquest fosc i ombrívol ramat de paraules,
                    totes elles viscudes i triades.

Luís G. Tosar. Invocació d'un temps : poesia, 1986-2000 = Invocación dun tempo : poesía, 1986-2000. 2001

Textos en català i gallec.

Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Pròleg de Pere Gimferrer.

Cant de maig

Trontollem, amor, les roses
sobre els fronts empurpurats.
Totes, totes, s'han descloses
al calor del mes de Maig.

I que hermoses són les roses,
i que hermoses, mon amor!
I que hermoses són descloses
tot a vora de ton front!

Les donzelles i les roses
s'han descloses aquest mes;
totes dues s'han descloses
encensant lo món enter.

Les donzelles i les roses
són lo més hermós del món;
totes dues s'han descloses
per lo goig suprem de l'hom.

Vull cantà', amor, a les roses
que ton front han coronat.
Sols per mi us haveu descloses
al calor del mes de Maig!

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses

Farigola

Al falziot
dalt del niu li ha fallat el peu
i al cim de l'escala cap cot
i arronsat jeu,
les ales no l'alcen i el fat
té nom de gat.

Albert Mestres. Tres. 2001

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.

Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Recepta poètica

Agafa una paraula talla-la a bocins,
tria una altra paraula i enfarina-la bé,
agafa un adjectiu i pela'l ben pelat,
aquests interrogants els has de salpebrar
mentre els punts i les comes es van rostint a l'olla.
Tasta-ho amb la cullera, afegeix-hi els accents.

Llavors fica-ho al forn
i, passada una hora,
en sortirà un poema
servit del forn al plat,
del plat a la forquilla
i d'aquí (bufa bé!)
als teus llavis lectors.




Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana

Il·lustracions de Maite Mutuberria

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.

Miquel Juanola, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Melic

Els animals van sortir
tots del melic de la Terra.
Per tant qui es mira el melic
no sempre l'erra.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?

David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001

I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.

                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.

De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.

Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

Aquest moment

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.

Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

A la Verge de l'Ajuda

Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.

Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.

En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.

I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.

Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.

Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.

Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.

Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.

L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.

Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996

El meu mar

És que sempre ha estat tan blau el mar?
és que tan juganeres les gavines
s'han empaitat pel cel fent-li corona
i no me n'he adonat?

Jo també vull alçar el mar un dia
per veure el que conserva dintre seu;
com l'infant d'en Dalí que amb mà curiosa
el recull arrugat.

L'aixeca ben amunt i acotxa el cap
per guaitar encuriosit sota el mantell.
Tot el que hi veu és nou, il·luminat
d'un raig de sol daurat.

S'han parat les onades, dorm el vent,
juguen els cavallets amb les petxines,
s'amaguen dins la sorra com els peus
del nen bocabadat.

Ana María Pi-Buxeda. Grisblau = Grisazul. 1996

Textos en català i castellà.

Rialles

El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010

L'aigua

  L'aigua perfila
carícies a la riba.
  El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista : edició definitiva. 1997

De saber que us han entrat a casa

El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són
       JOSEP PALAU I FABRE

De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar
a caure
en l'àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l'anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l'alfabet esclau dels seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà.
Com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l'absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.

Raquel Santanera Vila. De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia. 2018

Il·lustració: Ester Torrents Vila
Epíleg: Héctor Mellinas

VII Premi Pollença de Poesia, 2017

La riera de Pedret

Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.

De: L'Aplec de les Nyacres.

Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014

Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas

La vetlla

Inclinada a l'ampit de les gestacions,

seré l'ocell
de sang calenta
que alça el vol
amb ventre inflat
quan la nit
es trenca en dues
i desconeix
el com
i el perquè
i el per a qui
però sent
que ha nascut
un text dins seu
i sap que l'ou
ple de paraules
ensangonades
ha de ser portat
al cim més alt,
com si expulsar-lo
cap enfora
fos la clau
per salvar
el món sencer
o una sola dona

—que és el mateix—,
i l'au prenyada
ho percep:

per això l'escriu,
per això el pareix,
per això el calla.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

En l'aigua

En l'aigua clara del gorg
em pren una gelabror
que m'estela l'ànima,
que m'atura l'alè
i que em nega,
per uns instants,
l'abraonada existència.

Magda Polo Pujadas. Batecs en compàs d'espera. 2022

L'art

                El temps tot ho esborra


L'art
és la gràcia d'empènyer
els dies.

La ciència
és també la gràcia d'empènyer
els dies.

La consciència
és l'art i la ciència
d'empènyer-los amb gràcia.

Susan Buzzi. Matemàtica verbal. 1990

Pròleg de Guillermina Motta

Dies de goig

Deixa que tot s'esborri
i, a l'alba dels desficis
(quan tot es fa visible i gràcils
ens retornen els corriols del bosc
vora el riuet on les maduixes tempten
la dent sagaç), coronats
de xuclamel i pèsols d'olor i vidalbes,
dansem,
lliures del tot de nosaltres mateixos.
Oblidats, som déus.

Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

Una bona lectura

Una bona lectura és un massatge al cervell.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Més món

Sempre tindrem menys paraules que món.
I és una sort.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

Ciutat multiplicada

Ha tornat la guerra a la ciutat dels turons.
Dic turó, però tan sols és terra grisa devastada, ciutat
              multiplicada,
ciutat semblant a les altres ciutats, pobles on repta la
             bogeria
on el riu inunda els peixos, els camins.
Tanta natura, arbres enganxats al món de les ribes.
Dic això, et dic una cosa que saps, portem un fusell,
             trepitgem
una mina.
Ens comprometem a reptar en el paisatge àrid.
Tanmateix repeteixes la teva lletania.
Em resisteixo a volar cap a aquell cel, et senyalo amb el
              dit.
Forta, renuncio.

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau

amor

amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans

amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat

Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Les hores

   Les hores minven
a les aures del somni.
   Núvols de tardor.

       Plugim obstinat
que presta al bosc ensenyes
      d'encesos colors.
  

Una selecció. P. 42 i 56

Manel Gibert Vallès. Quadern d'Arans : una suite de tankes i haikus. 2003

Primer Premi de la categoria Recull del V Concurs de Poesia

Dia Mundial del llibre 2002

Arrel de vi

Ancianes arrels treballen
el roig encès dels pàmpols
en el teu cabell de tardor.
La terra hi troba gust
i solatge: s'hi deixa posseir.
El cel fora llavors
incendi moll de parres,
repoblament de tines,
caves que es reserven
el plaer de destapar el cos
al tast dels déus.
Viure és deixar-nos enredar
pel vi que compartim
en el límit del ser
i el ser-hi.

Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Frontispici: original cedit per Josep Maria Subirachs

Fotografia de la coberta: Francesc Guillamet

Vigília

Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.

X.

Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Pròleg: Joan Callejón

Il·lustracions: Conxa Ibáñez

Tardor

 Ora passa e declina,
 in aquest'autunno che incede
 con lentezza incecibile
 il migglior tempo della nostra vita...

                   VINCENZO CARDARELLI

El bosc primaveral projecta l'ombra
fins a les tardorals contrades ocres.
A la seva frescor creixen les flors
de moltes primaveres renadiues
durant les incommensurables hores
lentes d'una tardor que ignora el temps.

Josep Grau i Jofre. Virídia. 2002

Pròleg de Manuel Carbonell

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.

Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:

Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

Soliloqui

La plenitud de lluna
en mi

A la intempèrie
visc
enyorant les dones
sàvies
de la tribu
portadores d'aigua
i d'aliment

Una remor
sota els peus
persistent
em parla:
marea sorda
de veus llunyanes

Totes les vostre solituds
bressant-me els dies

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.

Anys setanta

John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

a punta de clar

a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis

una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel

remor...

qui diu?

un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal

urpant-se'm

Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA

Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.

Laura López Granell. Coratge. 2020

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.

Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

He vist un jardí immens

                      A Ricard Creus i Esther Boix

HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.

————————————

HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.

Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres

Traducción al castellano de Rodolfo Häsler

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Al matí

Tendir a emprar el temps
a tota plana
tenir ganes de pronunciar-se
sobre la democràcia
el valor probablement compost
de pluges passatgeres
a la punta dels dits una mica de tinta i dels altres

———————————————————

Matinée

avoir tendance à employer le temps
à pleine page
avoir envie de se prononcer
sur la démocratie
la valeur de probablement composée
de pluies passagères
au bout des doigts un peu d'encre et d'autrui

Nicole Brossard. Instal·lacions (amb i sense pronoms). 2005

Traducció d'Antoni Clapés

Coda

En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.

Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.

En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.

Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Consciència doble

El cos es defineix. El cos ens defineix. Ens definim pel cos.
Potser no és només el vehicle. Potser no és -només- una
presó. Potser el cos és també nosaltres. Decidim nom i
cognoms del nosaltres segons el cos que tenim. Hi ha dos
cossos, ens han dit, des de la infantesa. Un cos té ritme,
un cos és aigua. Un cos és fosc, fa olor de nit, és una
música sense pentagrama, un cos és mort i és vida, tot
alhora, un cos és plaer, i delectança, i tortura i redempció.
Un cos és temps que no s'atura.

L'altre cos és llum. Només.

Part de: Arca mínima V. Leviatan (a mode d'epíleg). Fase 2.

Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016

Dibuixos portada i interior: Carles Azcón

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.

p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"

Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

Carrer de Setantí

Dormia amb ulleres.

              Llegia molts somnis.

De: Qui té por de T. S. Eliot?

Marta Pessarrodona. A favor nostre. 2019

Antologia i pròleg d'Àngels Gregori.
Epíleg de Jordi Cuixart.

El riu

Arrossego sols i llunes
de llevants i de ponents,
branques seques com sarments;
colgo amb blau les meves runes.

El frec d'una ala m'esquinça
i un rem corcat em fereix;
a la tardor m'envesteix
una ombra tossuda i minsa.

Avar dels meus peixos rosa,
la fulla que el vent em posa
damunt del llom me l'enduc

fins on la mar m'esbarria,
i em fan dolça l'agonia
blau d'onada, cel feixuc.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

A cura d'Abraham Mohino i Balet

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.

Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.

La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!

Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.

Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!

De: Arrels.

Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte