Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

03 de desembre 2022

El nombre plural

L'amor,
nom substantiu,
molt substanciós,
de nombre singular.
De gènere ni femení ni masculí,
de gènere indefens.
En plural
els amors indefensos.

La por,
nom substantiu,
al principi singular
i després plural:
les pors.
Les pors per tot
d'ara endavant.

El record,
nom propi de les penes,
de nombre singular,
només singular
i indeclinable.
El record, el record, el record.

La nit,
nom substantiu,
de gènere femení,
de nombre singular.
En plural
les nits.
Les nits d'ara endavant.



Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

El COR

EL COR és
un llac de sang.
La carena del vaixell
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.




Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

01 de desembre 2022

Optimisme

Trobar rajos de sol en els intervals entre
les gotes de pluja.



De vegades és fàcil encongir-se i fer xip-xap
als bassals. En els dies de sol n'hi ha prou
de no pensar en el tema i dissimular el somriure
per evitar la mirada de qui sempre diu que
demà plourà.



Un arbre creix i no li preguntem per què.

Text de Eugénio Roda.

Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.

Traducció de Laura Borràs Dalmau.

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.



Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

Reconciliació

La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?

Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.

Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.

Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.

Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.



Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

Empremta

Empremta.
Tenacitat d'allò
més fràgil.

Misteri congriat
en la fugaç opacitat
d'una mirada.



Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

30 de novembre 2022

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.



Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.
Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

26 de novembre 2022

Codi genètic

Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.

Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.

Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.

Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.


Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

25 de novembre 2022

Conversa

M'han trucat al matí, m'han dit: -Hola,
com va tot? -El meu fill, a l'escola,
i la dona, a la feina. Jo duc
bata; a veure si algú em feia un truc...

I vosaltres, què tal? Molta festa?
-No anem malament -em contesta-.
El meu home no hi és, ara. -Ah, no?
-És a l'Est. Sec, i duc mocador.

-Ara a casa hi fa fred... Jo diria
que estalvien de nou l'energia.
Cada dia es fa fosc més aviat...
Res, avui estic... no ho sé... despistat.

-Jo també -diu- estic despistada.
Em faig gran... o el que tinc no m'agrada...
Et diria: quedem un moment,
però... -Gràcies -dic-. Igualment.


Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.

Quan puges a Norfeu

Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.

Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.

I vós, Temps, què sabeu de mi?


Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008

Il·lustracions de Clara Niubò Casas.

Pròleg de Josep Grifoll.

Peripoètica de Pau Albors.

Avui, que faria sis mesos

Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...


Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012

Dibuixos de Miguel Ángel Díez.

Tria i introducció de Juli Capilla.

T

Trampolí      la llengua estesa:
els peus nus d'una paraula
hi avancen, salten al buit.

Al cel, una tombarella
cap i tomba, tomba
dansa.

Contra l'aire.
Abans de l'aigua.



Aquest poema a partir de la lletra T és fet
per a les Tipografies de l'artista Toni Moreno.


Laura López Granell. Coratge. 2020

24 de novembre 2022

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017



Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.



Joan Brossa. El dia a dia (1988-1992). 2007

Presentació de Glòria Bordons.

A les palpentes

A les palpentes
d'una llacuna negra,
desmesurada,
el cor confon
el patac de les góndoles
amb cavalls d'aigua.


Cada acqua alta
inunda la ciutat.
També l'enfonsa.



Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas.

23 de novembre 2022

Matí

A la riba del llac blau de la vida
són cossos els núvols blancs
dels fills carnosos del sol:

l'ombra ja és al darrere, cadena
de muntanyes enfonsades.

I a nosaltres frescos pètals de rosa
ens engalanen la taula i són boscos
sencers i verds de castanyers gronxats
al vent de les fulles:

sents com arriben els ocells?

Ells no tenen por
de les nostres cares ni de la nostra roba
perquè com polpa de fruit
hem nascut de la terra humida.



Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

L'oblit

L'oblit és un vent calm
que encalma l'horabaixa al pla
entre xiprers i vinyes
és una vasta veu
que clama per les roses
on són les roses diu
d'antany
les que mai no van poder ser
les que no collí cap mà
i el vent espargí
on els vincles aferrats terra endins
amb ternals arrencats
on les roses?


Josefa Contijoch. Congesta. 2007

21 de novembre 2022

Girafa

Tinc el cap a dalt de tot
per menjar les fulles altes;
quan l'estómac vol fer un rot,
¡ascensor cap a les galtes!

El problema és quan tinc set
i veig aigua enmig d'herbotes:
haig de fer baixar el capet
i haig d'eixarrancar les potes.


Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Il·lustracions: Montse Ginesta.

Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.


VIII. Les historiadores



Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

20 de novembre 2022

El caragol Gabriel

Defensaré la meva casa
contra la calamarsa,
les trepitjades,
les pedres,
el temps.

Defensaré la meva casa
per a la solitud,
la reflexió,
per ser qui soc
i per ser lliure.


Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

19 de novembre 2022

Gavià argentat (Larus michahellis)

Només
qui ve del vol
sap caminar
per les vores petites
de la sorra
sense arrugar-la.


Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.



Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

17 de novembre 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.




Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

Matí

Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
         de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
        ondulats com una alga tranquil·la.



Marià Manent, dins del llibre,

Antologia general de la poesia catalana. 2000

Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.

12 de novembre 2022

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.



Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.


Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.


Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.


 
Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.



Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004


Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

06 de novembre 2022

Plaer de viure

Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.


Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi


Nota al llibre: L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

04 de novembre 2022

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.


De: L'obscur desordre.


Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

El retaule del mar

En un temps sempre igual
esdevingué el poema
—el moment constant
                del mar i la terra—
sempre venim del mar
                com les onades.



Isabel Oliva i Prat. Les guardes del ventall. 2012

XXX Premi poesia Jacint Verdaguer (Calldetenes)

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.



Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

31 d’octubre 2022

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.


Ramon Farrés. El present constant. 2009

La nostra vida de cada dia

Sempre estem acotats

Què més queda, Senyor, sencer?
Ho sabem tots
que et sap greu quan es desgasta
com la neu
la nostra columna vertebral

Sempre estem acotats:
com un mercuri s'infla en la carn de la por



Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.

Arca oberta del meu pit

Potser fou un galop de poltres i de jònecs,
un sord clapoteig pels bassals buidant sang
que feia més de trenta anys que era estancada i espessa
a l'arca del meu pit bombat que ara se us obre.
I vol que vinguin les deshores perquè empenyin amb força,
per teixir-nos amb vares cegues de noguera tipa
un cant i cistell comú que aplegui crits i llàgrimes,
alhora que mans plenes d'alegria i de carretades de fàstic,
per entreveure albades d'amor virolat en les tardors.

Que sigui aquí on jo, amagat dels sols d'hivern,
                                              amarrat als oblits,
davalli per les lloses de tantes vides i vagi encaminant
aquest fosc i ombrívol ramat de paraules,
                    totes elles viscudes i triades.





Textos en català i gallec.

Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Pròleg de Pere Gimferrer.


Cant de maig

Trontollem, amor, les roses
sobre els fronts empurpurats.
Totes, totes, s'han descloses
al calor del mes de Maig.

I que hermoses són les roses,
i que hermoses, mon amor!
I que hermoses són descloses
tot a vora de ton front!

Les donzelles i les roses
s'han descloses aquest mes;
totes dues s'han descloses
encensant lo món enter.

Les donzelles i les roses
són lo més hermós del món;
totes dues s'han descloses
per lo goig suprem de l'hom.

Vull cantà', amor, a les roses
que ton front han coronat.
Sols per mi us haveu descloses
al calor del mes de Maig!



Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses

Farigola

Al falziot
dalt del niu li ha fallat el peu
i al cim de l'escala cap cot
i arronsat jeu,
les ales no l'alcen i el fat
té nom de gat.



Albert Mestres. Tres. 2001

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.



Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

29 d’octubre 2022

Recepta poètica

Agafa una paraula talla-la a bocins,
tria una altra paraula i enfarina-la bé,
agafa un adjectiu i pela'l ben pelat,
aquests interrogants els has de salpebrar
mentre els punts i les comes es van rostint a l'olla.
Tasta-ho amb la cullera, afegeix-hi els accents.
Llavors fica-ho al forn
i, passada una hora,
en sortirà un poema
servit del forn al plat,
del plat a la forquilla
i d'aquí (bufa bé!)
als teus llavis lectors.




Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana

Il·lustracions de Maite Mutuberria

28 d’octubre 2022

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

26 d’octubre 2022

Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.



Miquel Juanola, dins,



Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

24 d’octubre 2022

Melic

Els animals van sortir
tots del melic de la Terra.
Per tant qui es mira el melic
no sempre l'erra.



Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

22 d’octubre 2022

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?



Josep Maria de Sagarra, dins,


Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

19 d’octubre 2022

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?


David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001


I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

15 d’octubre 2022

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.
                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.


De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

14 d’octubre 2022

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.


Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

13 d’octubre 2022

Aquest moment

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.


Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.



Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

A la Verge de l'Ajuda

Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.

Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.

En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.

I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.

Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.

Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.

Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.

Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.

L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.


Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996

09 d’octubre 2022

El meu mar

És que sempre ha estat tan blau el mar?
és que tan juganeres les gavines
s'han empaitat pel cel fent-li corona
i no me n'he adonat?

Jo també vull alçar el mar un dia
per veure el que conserva dintre seu;
com l'infant d'en Dalí que amb mà curiosa
el recull arrugat.

L'aixeca ben amunt i acotxa el cap
per guaitar encuriosit sota el mantell.
Tot el que hi veu és nou, il·luminat
d'un raig de sol daurat.

S'han parat les onades, dorm el vent,
juguen els cavallets amb les petxines,
s'amaguen dins la sorra com els peus
del nen bocabadat.



Ana María Pi-Buxeda. Grisblau = Grisazul. 1996

Textos en català i castellà.

08 d’octubre 2022

Rialles

El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.


Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010

L'aigua

  L'aigua perfila
carícies a la riba.
  El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.



De saber que us han entrat a casa

El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són
       JOSEP PALAU I FABRE



De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar
a caure
en l'àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l'anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l'alfabet esclau dels seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà.
Com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l'absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.



Raquel Santanera Vila. De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia. 2018

Il·lustració: Ester Torrents Vila
Epíleg: Héctor Mellinas

VII Premi Pollença de Poesia, 2017

La riera de Pedret

Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.



De: L'Aplec de les Nyacres.


Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014

Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas

07 d’octubre 2022

La vetlla

Inclinada a l'ampit de les gestacions,

seré l'ocell
de sang calenta
que alça el vol
amb ventre inflat
quan la nit
es trenca en dues
i desconeix
el com
i el perquè
i el per a qui
però sent
que ha nascut
un text dins seu
i sap que l'ou
ple de paraules
ensangonades
ha de ser portat
al cim més alt,
com si expulsar-lo
cap enfora
fos la clau
per salvar
el món sencer
o una sola dona
—que és el mateix—,
i l'au prenyada
ho percep:

per això l'escriu,
per això el pareix,
per això el calla.


Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

06 d’octubre 2022

En l'aigua

En l'aigua clara del gorg
em pren una gelabror
que m'estela l'ànima,
que m'atura l'alè
i que em nega,
per uns instants,
l'abraonada existència.



Magda Polo Pujadas. Batecs en compàs d'espera. 2022

L'art

                El temps tot ho esborra


L'art
és la gràcia d'empènyer
els dies.

La ciència
és també la gràcia d'empènyer
els dies.

La consciència
és l'art i la ciència
d'empènyer-los amb gràcia.


Susan Buzzi. Matemàtica verbal. 1990

Pròleg de Guillermina Motta

Dies de goig

Deixa que tot s'esborri
i, a l'alba dels desficis
(quan tot es fa visible i gràcils
ens retornen els corriols del bosc
vora el riuet on les maduixes tempten
la dent sagaç), coronats
de xuclamel i pèsols d'olor i vidalbes,
dansem,
lliures del tot de nosaltres mateixos.
Oblidats, som déus.



Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

30 de setembre 2022

Més món

Sempre tindrem menys paraules que món.
I és una sort.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

Ciutat multiplicada

Ha tornat la guerra a la ciutat dels turons.
Dic turó, però tan sols és terra grisa devastada, ciutat
              multiplicada,
ciutat semblant a les altres ciutats, pobles on repta la
             bogeria
on el riu inunda els peixos, els camins.
Tanta natura, arbres enganxats al món de les ribes.
Dic això, et dic una cosa que saps, portem un fusell,
             trepitgem
una mina.
Ens comprometem a reptar en el paisatge àrid.
Tanmateix repeteixes la teva lletania.
Em resisteixo a volar cap a aquell cel, et senyalo amb el
              dit.
Forta, renuncio.



Élise Turcotte. El que ella veu. 2022

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau

amor

amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans

amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat



Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Les hores

   Les hores minven
a les aures del somni.
   Núvols de tardor.


       Plugim obstinat
que presta al bosc ensenyes
      d'encesos colors.
  


Una selecció. P. 42 i 56.


Manel Gibert Vallès. Quadern d'Arans : una suite de tankes i haikus. 2003

Primer Premi de la categoria Recull del V Concurs de Poesia

Dia Mundial del llibre 2002

29 de setembre 2022

Arrel de vi

Ancianes arrels treballen
el roig encès dels pàmpols
en el teu cabell de tardor.
La terra hi troba gust
i solatge: s'hi deixa posseir.
El cel fora llavors
incendi moll de parres,
repoblament de tines,
caves que es reserven
el plaer de destapar el cos
al tast dels déus.
Viure és deixar-nos enredar
pel vi que compartim
en el límit del ser
i el ser-hi.




Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999


Frontispici: original cedit per Josep Maria Subirachs

Fotografia de la coberta: Francesc Guillamet

25 de setembre 2022

Vigília

Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.


X.


Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Pròleg: Joan Callejón

Il·lustracions: Conxa Ibáñez

Tardor

 Ora passa e declina,
 in aquest'autunno che incede
 con lentezza incecibile
 il migglior tempo della nostra vita...

                   VINCENZO CARDARELLI



El bosc primaveral projecta l'ombra
fins a les tardorals contrades ocres.
A la seva frescor creixen les flors
de moltes primaveres renadiues
durant les incommensurables hores
lentes d'una tardor que ignora el temps.


Josep Grau i Jofre. Virídia. 2002

Pròleg de Manuel Carbonell

24 de setembre 2022

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.



Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:


Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

21 de setembre 2022

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau


19 de setembre 2022

Soliloqui

La plenitud de lluna
en mi

A la intempèrie
visc
enyorant les dones
sàvies
de la tribu
portadores d'aigua
i d'aliment
Una remor
sota els peus
persistent
em parla:
marea sorda
de veus llunyanes

Totes les vostre solituds
bressant-me els dies


Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.


Anys setanta


John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

18 de setembre 2022

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.



Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

a punta de clar

a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis

una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel

remor...

qui diu?

un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal

urpant-se'm


Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA


Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.



Laura López Granell. Coratge. 2020

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.




Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

He vist un jardí immens

                      A Ricard Creus i Esther Boix


HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.


————————————


HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.



Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres

Traducción al castellano de Rodolfo Häsler

16 de setembre 2022

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.


Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

11 de setembre 2022

Al matí

Tendir a emprar el temps
a tota plana
tenir ganes de pronunciar-se
sobre la democràcia
el valor probablement compost
de pluges passatgeres
a la punta dels dits una mica de tinta i dels altres


———————————————————


Matinée


avoir tendance à employer le temps
à pleine page
avoir envie de se prononcer
sur la démocratie
la valeur de probablement composée
de pluies passagères
au bout des doigts un peu d'encre et d'autrui



Nicole Brossard. Instal·lacions (amb i sense pronoms). 2005

Traducció d'Antoni Clapés

10 de setembre 2022

Coda

En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.

Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.

En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.

Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.



Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Consciència doble

El cos es defineix. El cos ens defineix. Ens definim pel cos.
Potser no és només el vehicle. Potser no és -només- una
presó. Potser el cos és també nosaltres. Decidim nom i
cognoms del nosaltres segons el cos que tenim. Hi ha dos
cossos, ens han dit, des de la infantesa. Un cos té ritme,
un cos és aigua. Un cos és fosc, fa olor de nit, és una
música sense pentagrama, un cos és mort i és vida, tot
alhora, un cos és plaer, i delectança, i tortura i redempció.
Un cos és temps que no s'atura.

L'altre cos és llum. Només.




Part de: Arca mínima V. Leviatan (a mode d'epíleg). Fase 2.


Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016

Dibuixos portada i interior: Carles Azcón

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adéu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

Carrer de Setantí

Dormia amb ulleres.

              Llegia molts somnis.




De: Qui té por de T. S. Eliot?


Marta Pessarrodona. A favor nostre. 2019

Antologia i pròleg d'Àngels Gregori.
Epíleg de Jordi Cuixart.

06 de setembre 2022

El riu

Arrossego sols i llunes
de llevants i de ponents,
branques seques com sarments;
colgo amb blau les meves runes.

El frec d'una ala m'esquinça
i un rem corcat em fereix;
a la tardor m'envesteix
una ombra tossuda i minsa.

Avar dels meus peixos rosa,
la fulla que el vent em posa
damunt del llom me l'enduc

fins on la mar m'esbarria,
i em fan dolça l'agonia
blau d'onada, cel feixuc.




Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

A cura d'Abraham Mohino i Balet

03 de setembre 2022

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.


Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.


——————————————



La madre


E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.



Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.


La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!


Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.


Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!


De: Arrels.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

02 de setembre 2022

Fes-me un poema d'amor

Fes-me un poema d'amor
amb engrunes d'un capvespre,
enfilalls de lapislàtzulis
enjoiant l'abaltiment.
Fes-me un poema d'amor
amb el goteig de la pluja,
regalims d'aiguamarines
enjoiant l'ensonyament.
Fes-me un poema d'amor
damunt l'ala d'un albatros,
d'un flamenc,
d'un colibrí
o a l'ombrel·la emblavissada
dels agapants del jardí.



Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

Font

El cel llanguí ja massa
i torna a resplendir
i de pupil·les la font sembra.

Serp renadiua,
ídol esvelt, riu jove,
ànima, estiu tornat de nit,
el cel somnia.

Prega, que em plau d'oir-te,
oh tomba mudadissa!



———————————



Fonte


Il cielo ha troppo già languito
E torna a splendere
E di pupille semina la fonte.

Risorta vipera,
Idolo snello, fiume giovinetto,
Anima, estate tornata di notte,
Il cielo sogna,
Prega, amo udirti,
Tomba mutevole.




Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Les meves amigues

Les meves amigues ULLERES,
           quan obro de cop les parpelles,
m'ajuden a veure el món
i les seves meravelles.



Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán

31 d’agost 2022

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.


De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II


Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Vine a buscar-me

Vine a buscar-me quan no tinguis pressa,
quan s'il·luminen les llunes dels nostres planetes
       distints.
Quan no tingues pressa i la realitat siga només aquella
       amiga esporàdica
que arriba cansada i vol que la consolen.
Quan les diverses formes de menjar el pa siguen una
        sola
i no ens calga més recordatori que una cinta blanca
lligada al turmell de la inconsciència.
Vine a buscar-me quan no tingués pressa.
Estaré adormida sota un arbre més antic que totes les
       nostres descreences,
pregant en silenci que puga tornar a trobar-te sota les
       llàgrimes del temps
en qualsevol cantó de la teua respiració.



Júlia Zabala. El cercle de les ànimes. 2005

Premi Màrius Torres, 2004

Ella s'acosta al mirall rodó

Ella s'acosta al mirall rodó
com la boca d'un nen
que no sap mentir,
vestida amb una bata blava
que també s'ha gastat.

Cabells que aviat seran de color de cendra
sota el lentíssim foc del temps.

El sol de la matinada
enforteix encara la seva ombra.



————————————————


Elle s'approche du miroir rond
comme une bouche d'enfant
qui ne sait pas mentir,
vêtue d'une robe de chambre bleue
qui s'use elle aussi.

Cheveux bientôt couleur de cendre
sous le très lent feu du temps.

Le soleil du petit matin
fortifie encore son ombre.



Philippe Jaccottet, dins,


Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 68-69

Traducció: Jaume Piñol

El Pont de Pedra

En l'alta ciutat meva de vidre i gelosies
sobre els espais, voldria un pont com ara tu;
un pont de corbes grises que destriés els dies,
tot música, amb silencis de pressentir-se nu.

La urbs inhabitada tindria profecies,
carrers topazi i places  de jaspi verge i cru.
Voldria el pont estrenu de les filosofies
i humit de la rosada que no ha petjat ningú.

I tu series l'iris d'arcada delitosa,
alada aurora d'altre novíssim romiatge.
Series la fretura d'una era lluminosa

i uniries diàlegs de puríssim lligam,
¡oh invitació fràgil al resplendent viatge
de la ciutat de vidre a la ciutat d'aram!




Salvador Sunyer, dins,


Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

30 d’agost 2022

Ulls clars

                       A tu


        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.


1926


Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

estimada

No et privis
de traçar la teva senda;
els déus no són magnànims,
els homes, inconsistents.

Atura't a les àgores de la vida,
beu a les fonts de la saviesa,
però no t'hi entretinguis massa...
El mar és ple de voleranys;
el temps, escàs.
Assegura't que el sol t'escalfi,
que el vi t'immunitzi de la rutina,
i fes de la paraula
un jardí de bellesa per a l'eternitat.



Maig del 2001



Pere Tàpias. On es desborda el sol. 2017

Pròleg de Francesc Pasqual i Moster

Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.



Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Nit a l'era

Dolça nit d'estiu -el cap sobre el rascle,
l'ànima santa del treball dorm a l'era.
Entre els estels esdevinguts un mar neda el gran
     silenci.
L'infinit em crida amb el parpelleig de mil ulls.

Canten, lluny, els grills. A les aigües de l'estany
hi ha, aquesta nit, unes noces secretes de nàiades.
L'oreig que commou el salze a les ribes del rierol,
desperta cants d'acords mai no sentits.

Entre l'olor de farigola, estès al cim de la batuda,
deixo que cada raig de llum toqui el meu cor,
i m'embriago amb el vi de la gerra de l'infinit,
on s'esclafen estels fugaços sota un pas desconegut.

M'és deliciós per a la ment submergir-se en el blau
      d'onades de llum,
naufragar —si cal— en les flames del cel,
trobar noves estrelles, antiga pàtria perduda:
la meva ànima en va caure i encar plora l'enyorança
       del cel.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

Algunes nenes

| Algunes nenes van descalces
per això se'ls claven els vidres,
              les agulles
                            la veritat
                                          als peus.


————————————


| Algunhas nenas van descalzas
por iso se lles cravan os cristais,
                as agullas
                              a verdade
                                             nos pés.


 


Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Traducció i pròleg: Dolors Miquel

29 d’agost 2022

El cicle de l'aigua

El cicle de l'aigua plovent
sobre el mar fumejant
tornant-se boig perquè ho repeteix
cada dia. Fes que sigui
diferent, senyor pell verda
de truita de riu
i ulls berbena de nucs florits.
La làmina calcària que hi ha dins la sípia
i encara batega.
D'on volies sortir.


Silvie Rothkovic. Als llacs. 2021

Flux d'aigua

  Flux d'aigua al braçal,
brunzit, terròs xafat: sons
    solts és el silenci.

_____________________


    Refila el fullatge.
M'hi nien resplendors, sols
    titil·lant d'estiu.



M. Dolors Coll Magrí. En sordina. 2015

26 d’agost 2022

En caure la tarda

Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.

El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?

Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?


1981


Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

Ara començo

Ara començo un altre cop la vida;
ja soc en aquest món de la matèria
que té perfum, però, d'eternitat.
Sota la nit, que no s'atura,
tinc intuïcions de benaurança
per on m'escapo en l'aire universal.
I, encara que reclosa
en l'espiral d'un remolí,
em sé, dins el traüt, alliberada.
És per això que vaig i vinc
des del llindar dels ulls al moll dels ossos,
per un camí d'estrelles i de carn.



Pilar Canela. L'íntim espectacle. 2001

Pròleg de Màrius Sampere

Blaus

Sovint em pregunto:
Per què el blau m'escau?
Tristesa que em furga
la lleva a l'instant.
Pintar-me voldria
un vestit de dril
amb blavet o indi
o amb l'atzur del somni
d'una nit d'estiu.
O bé el brodaria
amb flors de malvesc,
les flors que emblavissen
els paranys ressecs.



Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

23 d’agost 2022

17 d’agost 2022

ploure

ploure per ploure,
encara el que plou és prou,
per al poc que plou.



haiku 12


El cargol : 33 haikús per a nens i nenes,
petits i grans, a partir de 10 anys
. 2022

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Rellegir

Rellegir paraules antigues,
llepar amb la ullada cada lletra,
entonar-les fluix i lent.
Trobar-hi racons nous,
recordar-ne d'altres que suraven
pilars d'èter explosiu.

Ens hauríem de donar la benvinguda
a cada passa.

Els mots no són volubles.


Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021

Il·lustracions de Pere Andreo

16 d’agost 2022

Com un peix

Com un peix, la llum
et rellisca entre els dits. Et sorprèn
un moment que has perdut.
I la memòria calla.
T'ha confós el gest d'Yrit.




Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Geometria

Camine per sobre d'una enorme esfera
i sent sota els meus peus nus,
que ballen al ritme d'un cor fort,
el batec pertinaç de la vida.

Redó, redona, màxima densitat
com la d'aquesta lletra,
que ara s'amanera
arredonint-se sobre el paper grisós
només per fer-me gràcia.

De línies transportades
i de corbes gentils
estan fetes les lletres
amb què escric,
sense sentiments,
però amb el pit tens i arrupit.
Com quan els auguris
passen de ser presagis
a ser part del present.


De: Contra l'oblit.


Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats

II Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora

15 d’agost 2022

Natura d'aigua

    poema de tres tankas


Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

Calma

Son  madurs  els  raïms,  el  camp  llaurat.

La  muntanya  dels  núvols  se  separa.

Sobre  els  miralls  polsosos  de  l'estiu
l'ombra  és  caiguda.

Entre  els  dits  insegurs,
és  certa  llur  claror,
i  llunyana.

Fuig  amb  les  orenetes
l'últim  turment.

———————————————


QUIETE


L'uva  è  matura,  il  campo  arato,

Si  stacca  il  monte  dalle  nuvole,

Sui  polverosi  specchi  dell'estate
Caduta  è  ombra,

Tra  le  dita  incerte
Il  loro  lume  è  chiaro
E  lontano.

Colle  rondini  fugge
L'ultimo  strazio.



Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

14 d’agost 2022

17 d'agost de 2017, a les 17 h

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.



Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

08 d’agost 2022

Alta aigua

Alta  aigua
que  descalcen  els  núvols
sobre  la  terra  verda

Humida  herba  de  mil  ulls  oberts,
humit  ullar  d'un  càntic
a  l'oïda  dels  prats

Cor  mullat
del  paisatge



——————————————


Alta  água
que  descalzan  as  nuvens
sobre  esta  terra  verde

Húmida  erva  de  mil  ollos abertos,
húmido  ollar  dun cántico
nos  ouvidos  dos  prados

Corazón  mollado
da  paisaxe  



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

Acord

Acord a primera hora del matí. La poma
de la nit corre cap a la poma del dia entre
les dents de l'espai. Miro la formació dels
núvols. L'ésser humà projecta fora de si
tot allò que és excés. El temps fa la resta.



————————————————



Acordo de manhã cedo. A maçã da noite corre
para a maça do dia entre os dentes do espaço.
Olho a formação das nuvens. O ser humano
projecta para fora de si o que é excesso. O
tempo faz o resto.




Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

05 d’agost 2022

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda


APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.


Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

Aigües tortes

Les paraules per on passo, les que ara em llegiu,
aquelles per on us faig passar, les paraules on soc
per qui m'hi cerqui, la paraula de les paraules
al meu través. La veu viva de les paraules, sense
haver-les de dir ni de llegir. L'escriptura en veu,
en nom, de les paraules, com un soroll remot
que se'm vessés als dits. Els textos haguts i per
haver, allà on, sempre en camí per mica de
pendent que se'ls obri, les lletres hi troben
el seu natural. Les paraules fluents, nítides, el
do líquid i sonor de les paraules d'esbarriar-se,
a terra, elles amb elles. La bocaterra de les
paraules, les paraules illetrades, més aviat
magres i pedregoses, el sauló excessivament fort,
la terra massa cremosa o afetgegada, de tant 
posar-nos a la boca un lloc per mirar-lo de dir.



Perejaume. Obreda. 2003

04 d’agost 2022

I aleshores nosaltres

I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.


Josefa Contijoch. Congesta. 2007

Mira el fum

              A Pepa Llopis


El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.

Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!



Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.


Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

02 d’agost 2022

Lletania de la mare

Tu, que donares el teu millor bes
                                      per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
                                      del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
                                      del dolor de lliurar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
                                      de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
                                      amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
                                      pel plaer d'ajudar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
                                      i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
                                      l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
                                      tot un món per donar-me;
             BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!


                                                             1963



De: Vivències.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte