benedicció

trobaràs la llum

entre les arrels del temps.

et buscaràs al cor

de les paraules

i et trobaràs

dins del darrer revolt

de la teua ànima.

la terra per a tu

estendrà l'ordre infinit

dels seus camins.

seguiràs els camins de l'ombra

i de la mar.

trobaràs el temps on naix la terra,

on moren els somnis.

miraràs l'horitzó

i a les mans et floriran els dubtes.

seràs gran i et faràs petit

quan caiga la nit.

els crepuscles per tu

cantaran amb la veu fonda

dels volcans.

sentiràs la solitud del cel

i l'alè tèrbol de la terra.

sentiràs el silenci del cel

al cor de l'home.

sentiràs la llum del cel

al cor de l'home.

sentiràs l'aigua profunda

del cel al cor de l'home.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Dir aigua és dir memòria

Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.

Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.

Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2010
 

Espiral de la riba compartida

               A Lluís Solà, en homenatge

Si algú mor
morim tots.

Car mor aquella part de tots
inclosa dins d'allò conjunt
que tots som i que mor.

Totes les coses
representem
totes les altres.

Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

No són perdudes

No són perdudes
les gotes de rosada
sobre la terra.
Jo visc tota amarada
de les dolçors antigues.

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Terra Alta

Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!

Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

En cada cosa

En cada cosa
diu sa paraula d'or
la poesia,
en la seva puresa
en sa fina nuesa.



M. Àngels Anglada, dins,

Antologia poètica universitària. 1949

 

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

Esbós d'una poètica

                                    Per a en Dominic Keown


Les paraules maldestres ofereixen,
de tant en tant, besllums d'un paradís.




Jordi Larios. Rendezvous, 2013

En cotxe el paisatge es veu

En cotxe el paisatge es veu.
A peu o en bicicleta es viu.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Ara sí

No ho hem d'il·luminar tot.
No cal.

Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre.
Només viscut.

Un llibre a mitges.
Un nadó sobrevivent.

Vam néixer amb ell.

Ara l'expliquem
en veu alta.

Tot el que escrivim
és sempre
una resposta
a una pregunta no formulada.




De #mansió per a petits invertebrats



Anna Gual. Molsa. 2016
Epíleg: Gemma Gorga
Il.: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

Quan els grans arbres cauen

                                 When great trees fall
                                     Maya ANGELOU


Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,

quan una gran dona cau.




Àngels Gregori. Quan els grans arbres cauen. 2018

Les llengües

−Quan van a un altre país,
com s'entenen, els ocells?
Potser canvien de llengua?

−Es comprenen ells amb ells.
Nosaltres, sort de l'escola!,
i feliç el qui hi ha après
amb la llengua de naixença
una altra, o dues, o tres...
Aquell podrà, quan viatgi,
llegir rètols, parlar amb gent
i veure que arreu on passa
no és com el sord, que no hi sent!
Fins sense moure's de casa,
davant de l'ordinador,
qui sap anglès −per exemple,
llengua de relació−,
no haurà d'envejar les ales
dels ocells, ni el seu cantar,
que d'un cap de món a l'altre
tindrà amics amb qui parlar.



Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Incomprensió

No puc entendre mai
que m'envegin o parlin
d'amistat i d'amor
al meu despert somriure.

No volen penetrar
aquest secret tan simple:
sense desigs ni planys,
procuro de ser lliure.




Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

No tinc estat

No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.



Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

I tornaré a Girona

I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.





Miquel Martí i Pol, dins,

La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta

El secret

El secret de la felicitat no hauria de ser mai la resignació.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Indret de Catalunya

Abraço, abraçaré el contorn exacte

que situa una illa dins l'amor,

però no renuncio -massa amples són els braços-

a tot aquest paisatge esdevingut paraules,

i el faig i el roure estimaré amb els pins

i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,

tots ells forjats amb la mateixa flama.

Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,

i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.

Marià Villangómez. Declarat amb el vent, 1963

Reduccions, núm. 100, pàg. 266

Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d'un altre
la que reflecteix una vida
dins d'una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S'esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d'aquest ser-hi
tan precís que
s'allarga en el contingut
de cada paraula clara..

Com ho és la poesia.

Montserrat Abelló

Un raig de sol

Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn 
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran 
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.



Glòria Fandos, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009