Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Atles

Entre lletres de fibra de vidre:
sons de greix amorosit.

Enfilat cap al blau
el nostre amor s'estén
com un camp de blat madur.

Perquè fas olor
de pa que cova
i m'amares tan endins
que commous l'asfalt.

De: Platònica [i d'esquitllentes], amb Hades als peus

Llucia Serra. Fonaments corcats. 2024

XXXIX Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2024.

Terres gironines

emoció i potència  transformadora

de la vida    l'amor    el trajecte.

Quan els dies es tornen brillants,

líquids, surant dins ca meva  ambulant.

Sons esdevinguts benestar i afecte

terres gironines    prevalença. 

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Estens la mà

Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
                                                    en amor.

Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015

Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.

XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014

Nausica

Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.

Àngels Marzo

De: Les grues. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Una espurna col·lapsa el cel

    IN MEMORIAM*

               I

Si encar la terra esdevé més inhòspita,
si s'esberlen les dreceres d'antany
que ens duien als cels ardents de nacre,
si es cremen les acícules dels pins
que encatifen els silencis del bosc,
si les botges, el bolitx i el llevamà
no troben més treva que l'obagor,
si les vibrants plomes falagueres
travessen espuris espais de cendra,
si geneta i ginesta no respiren,

¿com salvar l'empar que insinua l'alba,
les senderes dardant sota la pluja,
la fal·lera de la cresta de l'ona,
l'aiguavés que precipita l'amor?

(plora Morna, calcinada la terra.
trista vall, trista ferida de foc)

*Incendi de Morna, 25 de maig / 3 de juny de 2011. 1576 hectàrees.

Nora Albert

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

La rosa de Sant Jordi

La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
             d'un temps,
                          d'un neguit,

d'un desig,
             d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
             i una veu més nostra,
                         d'estreta de mans
                                      i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.

Altres mans rebran
               el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!

                                                        1983

De: Punt final.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 548

Pròleg de Carles Duarte.

Solitud viva

            Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
            Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
            Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
            Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
            Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
            Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.

Joana Raspall

De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 321

Pròleg de Carles Duarte.

Dictat d'abril

Si deixes aprimar l'amor
se`t faran feixucs els dies i les hores,
et fiblarà el corcó de la covardia
d'haver triat una egoista orfanesa,
d'haver tancat el més bell finestró,
ofegant a gratcient la llum.

Un cop afeblit l'amor,
començarà un romiatge sense orient.
Llavors, en miralls o en gorgs profunds,
dansarà, fantasmal, el teu rostre,
nosa de tu, esperit balder,
agrós i enfredorit.

Ressec i desvalgut, sense saó ni saba,
carregat sols de basarda,
sabràs com és d'eixorca la soledat,
i esgarrifoses la buidor i la tenebra.

No deixis que l'amor s'aprimi!

                               Sant Jordi 2011

Josep Vallverdú. Argila. 2014

Pròleg d'Albert Turull.

Cant de març

Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla't tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.

Eixampla't bé, mon cor,
al benfactor calor
de l'estació benigna,
que estant lo bosc en flor,
propici n'és l'amor,
i fresca i lleu la vida.

Eixampla't bé, cor meu.
S'estén al voltant teu
serena la Natura;
sota el cel, blau arreu,
somrient està el bon Déu,
que et porta la Fortuna.

            III

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Marques d'humitat

Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la crítica de poesia catalana 2016

Maternitat

D'un fil d'aranya invisible
com l'amor que apropa els astres
penja una estrella minúscula.

A dalt, el bressol de claredats
s'ha quedat buit,
mentre de l'úter matern naix
un plany de cristalls romputs.

De: Remor alè




Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

No has nascut per estimar

No has nascut per estimar, no ho creguis:
tu has nascut per viure i fer camí,
per ocupar uns instants, alguns espais,
i sentir el frec, l'olor i el gust del món;
potser per canviar-ne alguna cosa
i deixar pas als altres que vindran.

Feliç aquell qui no malgasta esforços
cercant l'amor i simplement camina,
i sap que això de viure ja és amor.

De: Sapiencials, 7

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Mica de cuina

Un gram de poesia,
una unça de tendresa,
un petricó d'entusiasme,
una terça de solidaritat,
una mesura d'il·lusió
   i un pessic d'amor.
              Una recepta per a l'esperança.

Lola Casas Retalls poètics. 2001

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Un punt de sentiment.

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

Alzheimer

Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d'una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d'amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.

Cèlia Sànchez-Mústich

Es troba en el llibre:

T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002

A cura de D. Sam Abrams.

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...

I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".

Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Agullana

          A Maria Perxés

Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;

de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;

de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;

dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;

dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.

Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.

Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz