Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.
De: Calidoscopi de l'amor
Carles Riba
Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.
Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.
De: Una lírica de circumstància.
Entre la vinya
i el mar estreta franja.
Repòs de barques
que el mar s'endurà endins
quan s'amagui la lluna.
...............
Hi ha una cruïlla
al fons de cada vespre,
una incertesa,
una llum que no es veu
covant les esperances.
De: Tankes
Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 38
Pròleg per Carme Tulon.
Fem un cant a l'esperança
ja que el Nadal ha tornat!
Si bé l'odi no descansa
ens espanta la maldat.
No podem tancar les portes
quan truca la il·lusió.
Deixem que s'hi facin fortes
bases d'un món millor.
Si la fe mou la muntanya
més poden la voluntat
i l'amor de qui s'afanya
pel germà que té al costat.
Cal decantar la balança
cap un món més just i clar.
Fem activa l'esperança!
Nadal sempre tornarà!
1991
De: Obra poètica inèdita. Poemes de Nadal. P. 365
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte.
Pròleg de Carles Duarte.
Quan tu deies «amor»
un ocell s'encenia a cada branca.
Prenia foc l'hora exacta,
la que calla,
la que el pecat el viu
però no l'aguaita
perquè cap ocell no prenia el vol
quan tu deies «amor»
o «el nostre amor»,
per un bec,
per cap ala,
«aquest amor».
Arran d'aire
l'hauríem pogut albirar
com un tronc,
un niu
o un fet de marbre,
perquè quan tu em deies «amor»
l'incendi s'escampava,
sagnava una glera
de memòria
i jo com l'ocell,
muda i encesa,
m'esfumava.
De: #retorn
Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018
Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.
Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.
Que m'ompli de llengües el teu mot,
que un cant teu canta més que dir que més.
Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
Un forat per on redir-m'hi és el teu nom.
Tots et volem, totes endins. Agafa'm!
Correm junts darrere teu, correm amics, correm gruant-te!
Obre l'estrella, oh tu, obre l'estella i du-m'hi dins!
Farem nit, covarem l'ou, serem feliços!
El teu amor em posa dos pins a la cuixa i se'n va.
Per això s'enamoren. Per això Salomons i Sulamites.
Soc blanca, gitana, soc mora, jueva, amerindia, soc negra!
Soc ombra i desert, costella rompuda, soc pols que s'agleva.
Soc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca
i del tot al revés de fer fora les pors: soc qui les peix i les cria
-qui, com paparra volguda, es regala, content, una trampa.
I
Fragment.
Blanca Llum Vidal. Aquest amor que no és u = Este amor que no es uno. 2018
Traducción de Berta García Faet.
Text en català i castellà.
Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.
Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.
Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.
De: I. El silenci de les erugues
Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Entre lletres de fibra de vidre:
sons de greix amorosit.
Enfilat cap al blau
el nostre amor s'estén
com un camp de blat madur.
Perquè fas olor
de pa que cova
i m'amares tan endins
que commous l'asfalt.
De: Platònica [i d'esquitllentes], amb Hades als peus
Llucia Serra. Fonaments corcats. 2024
XXXIX Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2024.
emoció i potència transformadora
de la vida l'amor el trajecte.
Quan els dies es tornen brillants,
líquids, surant dins ca meva ambulant.
Sons esdevinguts benestar i afecte
terres gironines prevalença.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
en amor.
Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015
Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.
XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014
Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.
Àngels Marzo
De: Les grues. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
IN MEMORIAM*
I
Si encar la terra esdevé més inhòspita,
si s'esberlen les dreceres d'antany
que ens duien als cels ardents de nacre,
si es cremen les acícules dels pins
que encatifen els silencis del bosc,
si les botges, el bolitx i el llevamà
no troben més treva que l'obagor,
si les vibrants plomes falagueres
travessen espuris espais de cendra,
si geneta i ginesta no respiren,
¿com salvar l'empar que insinua l'alba,
les senderes dardant sota la pluja,
la fal·lera de la cresta de l'ona,
l'aiguavés que precipita l'amor?
(plora Morna, calcinada la terra.
trista vall, trista ferida de foc)
*Incendi de Morna, 25 de maig / 3 de juny de 2011. 1576 hectàrees.
Nora Albert
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí.
A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.
De: Pau Farràs i Montardit.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
Il·lustració: Rosa Vicent.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.
Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies
d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia
quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa
que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.
Adrià Targa
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125
La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
d'un temps,
d'un neguit,
d'un desig,
d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
i una veu més nostra,
d'estreta de mans
i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.
Altres mans rebran
el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!
1983
De: Punt final.
Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.
Joana Raspall
De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93
També es troba en el llibre:
Si deixes aprimar l'amor
se`t faran feixucs els dies i les hores,
et fiblarà el corcó de la covardia
d'haver triat una egoista orfanesa,
d'haver tancat el més bell finestró,
ofegant a gratcient la llum.
Un cop afeblit l'amor,
començarà un romiatge sense orient.
Llavors, en miralls o en gorgs profunds,
dansarà, fantasmal, el teu rostre,
nosa de tu, esperit balder,
agrós i enfredorit.
Ressec i desvalgut, sense saó ni saba,
carregat sols de basarda,
sabràs com és d'eixorca la soledat,
i esgarrifoses la buidor i la tenebra.
No deixis que l'amor s'aprimi!
Sant Jordi 2011
Josep Vallverdú. Argila. 2014
Pròleg d'Albert Turull.
