Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.
La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.
De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.
Introducció: Narcís-Jordi Aragó
