Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de setembre de 2009

L'astrònom

La imaginació és més important que el coneixement.
El coneixement és limitat. La imaginació envolta el món. Albert Einstein


Per a en Caleb, que és fort i valent


Mentre escoltava l'astrònom;

mentre em posaven proves i figures
al davant;

mentre em mostraven mapes i taules
perquè sumés, dividís i mesurés;

mentre, assegut a la sala de conferències,
tothom aplaudia l'astrònom;

Tot d'una, sense saber perquè,
em vaig sentir cansat, fastiguejat;

fins que em vaig posar dret i,
sense que ningú em veiés,
me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la
nit càlida;

i de tant en tant,
enmig un silenci perfecte, alçava
el cap per mirar les estrelles.



Walt Whitman. L'astrònom, 2006


Et vaig veure arribar; de lluny

intuïa el teu acer vermell, i creia
que als denou anys era prest per morir.
Em vares acariciar. La teva mà freda

i esmolada escorcollà els meus somnis,
mentre el meu cos tremolava,
perquè encara creia que als denou anys
havia de ser prest per morir.

I quan marxares encara et sentia,
la teva saliva encara m’amarava
i els teus ulls se’m clavaven encara,

com espines, a les pupil•les d’uns ulls
que ja no eren els meus, car ja sabien
que no era prest per morir.

Miquel Bezares (21 poetes del XXI) (Crònica del desfici, 1992)

28 de setembre de 2009

Sense llops ni destrals -V-

Per a Adela Costa

Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall

a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.

Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.

La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...


Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol, 2006

26 de setembre de 2009

Quan tothom viurà d'amor

Quan tothom viurà d'amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somniat, d'haver lluitat,
d'haver estimat, d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.

La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc.
De què ens serveix, doncs, saber tant?

La vida és un camí de sang
calia ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.



Marina Rossell. Quan tothom viurà d'amor, 1985

Mediterrània

...
I sé que és un retorn
a un goig antic i saborós
d'oli daurat
i de vi negre,
de blat segat i pa,
de formatge d'ovella
i de peix acabat de pescar,
d'aquests vents sense fi
que ens abracen
i estimben
contra el blau mur de llum
on la vida és de foc
i ens bevem lentament cada instant
perquè el dia no es mori
sense haver-nos-hi fos
amb plaer.

(Fragment)




Carles Duarte. Maríntim, 2009


24 de setembre de 2009

Hora tardoral


Retorna l'escampall de fulles seques;
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina, 2001

Pr.: Miquel Martí i Pol


23 de setembre de 2009

Entreacte

Avinguda de Pompeu Fabra (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Homenatge a Pompeu Fabra


Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d'altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d'adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.





22 de setembre de 2009

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem damunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina, 2001

Pr.: Miquel Martí i Pol

20 de setembre de 2009

Pètals de nit [2]

ancorat en el cos
el buc rovellat d'un mal gest oblidat
entre dues vèrtebres lumbars
per l'instant enfonsat
que ara
lent
emergeix i navega
i s'allunya
i se'n va

Manel Ollè. Mirall negre, 2002

Rimes epigramàtiques: E

L'alça per damunt de la clientela
condormida (música i coloms!), cela
dignitat, vergonya. Es desentela
les ulleres: l'eterna canticela.



Jordi Domènech. En comptes de la revolució, 1984

19 de setembre de 2009

Noia vermella

Little Red Riding Hood(?) per Aya a Flickr
haurà calgut que el trobés
un dia de sol
caminant amb el cap descobert per un parc
era l'època en què jo tenia els cabells vermells
de lluny, no m'havia reconegut
jo estava dreta a la vora de l'aigua
mirant jugar les ombres
li vaig somriure
es va acostar sense dir res
després vam parlar
i vam riure
hi havia moltes papallones grogues
el vent era agradable
feia sol i calor
where were you then?
can talmac yinco hobike ugh om ulak lock
sóc una dona que imagina
estem a fosques
sóc una filla del foc
declaro que ja és hora
escric un llibre-màquina
per obrir la nostra realitat


[De: Jeunes femmes rouges toujours plus belles, 1984]  

Yolande Villemaire, dins,

18 de setembre de 2009

A una casa de rosa no t'acostessis massa,

A una casa de rosa no t'acostessis massa,
que els estralls de la brisa
o el rou que la inundés, amb una gota,
desfaran la muralla esfereïda.

No volguessis lligar la papallona
ni enfilar-te a les cledes de l'èxtasi. Tindria
més segura la joia
qui en l'insegur trobés repòs i guia.



Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció, 1979 
Tr.: Marià Manent

Memòria

Quan l'aire del matí,
amb fresca mà, fa tremolar els geranis,
al balcó, entreobert,
quan la casa es desvetlla, a poc a poc,
i el son de la nit tèrbola s'amaga
dins la caixa, nacrada, del rellotge,
invoco la memòria. Retornen
dies amb flamarada de records,
llenya seca d'antigues, oloroses vesprades,
vora la llar, amb somnis que espurnegen.
El nen enjogassat ve, de puntetes,
i s'asseu a l'escó. Quan m'interpel·la,
amb un estrany ressò de paraules llunyanes,
veladament, la poesia canta;
i quan s'esfuma el breu record, i mostra
l'infant, altra vegada, el seu perfil borrós,
el poder del llenguatge salvaguarda
el temps recuperat i fixa, amb mots
duradors, el vaivé de la memòria.


Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990


15 de setembre de 2009

La dona forta

La forma d'ella s'aixeca,
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.



Walt Whitman. Les fulles d'herba, 1983


14 de setembre de 2009

Contemporània

allà on fa mal en la vida
amb tocs successius
no és la mort
sinó la mobilitat de la llum
el do que tenim d'agreujar la bellesa





Nicole Brossard, dins,

Poetes quebequesos: antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier, 2001

Tr.: Anna Montero

13 de setembre de 2009

Ausiàs calcinat

Quan després de visible per als crèduls
Ausiàs es tornés visible per als incrèduls,
el seu cos gelat pel fred de Sefarad,
com va dir ell i Espriu, causaria terror
als exegetes.
Aquest és també un dels esperits que condueixen
els seus propis llibres com un carro de morts. És possible
veure'ls, amb les quatre rodes flamejants sostenint
el pes de tantes lletres. Llibres que sempre
han rodat per terra darrere la freda silueta
conductora. Bastarà Ausiàs per tal que els cecs
i els traginers vegin que el llibre
té a la seva vora amb ell un cos.

Fiama Hasse Pais Brandão (Amor pels llibres, 2004) (tr.: Jordi Domènech)

12 de setembre de 2009

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.



Màrius Torres, dins,


Lluís Llach. I si canto trist, 1974


Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.




Lluís Llach. I si canto trist, 1974

9 de setembre de 2009

Arzu

Ella comptava els poetes, amb el dit
assenyalant,
com el pastor compta segur els seus xais
al final del dia. Entràvem
a l'autobús
cap a l'auditori,
a una excursió, a
un restaurant. Somreia la joventut
generosa. Al final
recollia el dit i s'asseia
al banc del davant
al costat de la companya. Ritual
repetit n vegades. Un dia
vaig prendre te amb ella. Era
estudiant universitària, freqüentava
Empresarials. Vaig començar
a imaginar-la
a classe
amb el dit assenyalant les estadístiques;
somrient a la coma exacta del contracte,
als interessos de les promissòries,
somrient amb el dit sobretot
quan les cotitzacions
de la Borsa d'Istanbul
pugessin amb fermesa
com els poetes els graons de l'autobús.


18-VIII-1991


Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga...,  , 1995

 Tr.: Vimala Devi

7 de setembre de 2009

L'amor

Una domenica autunnale

Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud: així donaràs vida.


Miquel Martí i Pol. Llibre d'absències, 2000

5 de setembre de 2009

Amo l'aroma





Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

Joan Salvat-Papasseit




Papallona

Aitor Escauriaza - plantago papallona (by).jpg per Aitor Escauriaza (plantago_papallona) [CC BY 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/2.0)], via Wikimedia Commons
Al bon tou d'un coixinet,
cama fina, flor rodona,
s'hi envesca una papallona,
que hi apaga fam i set.

Ara bufa un ventim fi
i el pedestal de l'insecte
es vincla com un projecte
d'antic manganell llatí.

Adés capcineja un poc
-l'insecte xucla que xucla-,
ara és un girant de bucle,
ara fa un sacseig de rock.

Quan cessen ball i ventim,
diu la xuclaire: "Fugim!"
De sobte, el nacre s'irisa,
bat les ales de polsim
i fuig a l'amor que frisa.



Alfred Badia. Adés era l'alba, 1990

El retorn

Clavells
Van amunt torteroles de flaire
que el rodar alenteixen del torn;
creix la flaire, la tasca no gaire...,
als bells somnis facem un retorn.

Flabiol garlador i cantaire
que mes hores menares un jorn,
ara el sol de la penya és al caire,
ara és dolça la calma de l'aire:
tot convida: provem el retorn.




Maria Antònia Salvà. El retorn, 2008

2 de setembre de 2009

Alba

Hem perdonat el temps
i s’adorm com un nen.
Et torno a veure sense cap record;
només un gust de llàgrimes,
la boca palpitant,
el perfil d’aigua del teu cos en pau.
“Les cançons duren més que els amors”
murmura l’alba. Perquè no la sentis,
t’amago dins dels besos, i somrius
com si una llengua entrés en el teu somni.
Dorm, dorm, que la claror
no s’endugui del llit les tardes blaves,
l’aigua lenta de sol
on buscaves uns ulls, la teva calma
de les remotes nits de mare plena.
Demà no hi haurà res millor que tu.
hem perdonat el temps, i la claror
tremola entre nosaltres, vol
les cireres robades, ¿te’n recordes?,
com quan la llum floria de l’estiu
dels primers anys. Ets tu
la llum que creix, el murmuri de pluja,
la roja piuladissa dels ocells,
i en el jardí de son on ara jugues
es desperta rient la nostra nit.


Pere Rovira, dins,

Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual, 1992

Cançó per a ningú

No ploris al matí
per un sol de disfressa
no ploris en la nit
si la lluna et clivella
que en el cor sempre hi ha
grana per a una altra herba.

No ploris al matí
quan plogui la tristesa
obre't de dalt a baix
igual que una finestra
i deixa passar el vent,
el vent tot ho asseca.

No ploris al matí
ni amb el mar ni amb les vespres
que et canten mur endins
els teus murs sense reixes.
Si plores un sol cop
després ploraràs sempre.

No ploris al matí,
la vida és una festa
per on et cal anar
amb vestit de diumenge,
el cor arrecerat
dins d'una fortalesa.

I si un dia hi vas nu
o amb regust de setembre
en tornaràs plorant
de matí, tarda i vespre.
No ploris al matí
ni a la nit, ni ja cendra.



Felícia Fuster. Una Cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984

Pr.: Maria Mercè Marçal

1 de setembre de 2009

Cap on va Catalunya?

“...la tensió creativa és la millor arma
per créixer col•lectivament...”

"...Cap a la mediocritat i la paralització
si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la,
només cal que assumim el nostre compromís
individual, que no ha de ser amb ningú més
que amb la societat, amb la suma
dels interessos dels qui viuen amb nosaltres
i que actuen, no només en funció dels seus
objectius particulars, sinó amb un sentit de
responsabilitat col•lectiva.
L’èxit serà no poder distingir
qui de tots ha guanyat la partida.
Costa creure que aprenguem a fer-ho
i tot plegat sona a bons desitjos
i utopia, però aquest article
no anava d’això?”


Mònica Terribas (Cap on va Catalunya : col•lapse, recursos, horitzó), Avui, 27.05.08