VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.
Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.
Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.
VI
Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
PRÒSPER
El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.
Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.
II
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48
Premi Carles Riba 2025
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.
A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.
A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.
Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
«Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)
Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.
Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025
Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.
Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.
Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46
D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.
D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.
D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.
D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42
Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.
Who hateth thee that I do call my friend?
William Shakespeare, sonet 149
Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.
Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.
Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».
Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021
Premi Mallorca de Poesia 2020.
S'acosta la remor d'una multitud fora que siguin
cavalls corrent per les teulades
sabates frisoses de tocar l'eternitat
nins morts amb ocells als ulls
que les marees escampen arreu
dels meus somnis.
7
De: Tots els cavalls (2017)
Antònia Vicens. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. 2020
Il·lustracions de Lily Brick.
Pròleg de Jaume Pont.
Qüestionari Suda. P. 71-76 " d'Àngels Marzo i Torres, Josep Maria Rodríguez Cabrera.
Tinc un algoritme
amb tantes incògnites
com voluntats vostres:
es tracta de masegar
unes quantes categories rígides,
combinar-les fent servir
la memòria remota
i deixar de ser un projecte.
En la llum d'uns ulls ho he vist:
l'acumulació és festa d'estrats.
Alexandre Planas. Sense àtoms. 2025
Pròleg de Jaume C. Pons Alorda.
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.
Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005
Premi Benvingut Oliver 2004.
També es troba en el llibre:
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Laura López Granell. Coratge. 2020
L'ull:
una font abundant
Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall
Em sembla que m'he empassat l'altre món
L'œil:
une source qui abonde
Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas
Je crois que j'ai bu l'autre monde
De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits
Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.
Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).
Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024
ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç la coda el punt final
un plor creua parets el passadís tot l'hospital
però no hi ha manera tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot el voler néixer
les contraccions
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
