Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

L'hivern del samurai

               Who hateth thee that I do call my friend?
                            William Shakespeare, sonet 149

Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.

Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.

Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».

Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021

Premi Mallorca de Poesia 2020.

S'acosta la remor

S'acosta la remor d'una multitud   fora que siguin
cavalls   corrent per les teulades
sabates   frisoses de tocar l'eternitat
nins morts   amb ocells als ulls
que   les marees escampen arreu
dels meus somnis.

7

De: Tots els cavalls (2017)

Antònia Vicens. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. 2020

Il·lustracions de Lily Brick.

Pròleg de Jaume Pont.

Qüestionari Suda. P. 71-76 " d'Àngels Marzo i Torres, Josep Maria Rodríguez Cabrera.

Entre les mans

Entre les mans
la vida s'arrecera,
estampa a l'aire
un gest obert de cossos
que s'enllaçen,
la dansa que batega
al ritme de les ones i dels ulls;
s'eixampla el cercle,
es tensa el calendari de les hores,
les mans evoquen
una herència de llum;
el somni inunda la matèria.

Ara tu t'hi incorpores.

I

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Algoritme

Tinc un algoritme
amb tantes incògnites
com voluntats vostres:
es tracta de masegar
unes quantes categories rígides,
combinar-les fent servir
la memòria remota
i deixar de ser un projecte.

En la llum d'uns ulls ho he vist:
l'acumulació és festa d'estrats.

Alexandre Planas. Sense àtoms. 2025

Pròleg de Jaume C. Pons Alorda.

Pont de Pedra

I

Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.

Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.

Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos camins de ciutat.

Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.

Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.

L'únic tresor, la llum darrera,
tan clara, de ponent.

Vinyet Panyella

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

L'espera de la paraula

Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.

Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

Premi Benvingut Oliver 2004.

També es troba en el llibre:

Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món

⇓

L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde

De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Estat d'emergència

ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom   aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç   la coda  el punt final

un plor creua parets  el passadís  tot l'hospital
però no hi ha manera  tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot  el voler néixer
les contraccions

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

temo els acords

temo els acords
de la cançó
que encengui els llums
i mati el ball.

i em prengui
el fuet
febril i alat
dels braços tous

embriacs de nit
i fills devots
de la divina
extremitat

feta de grills
buidats de son
per la tenebra
que els empara.

i d'aquell negre
que no marca
dos forats
en els teus ulls

sinó que ens duu
el delit de bany
als que ballem
lluny de mirades.

De: II. camuflatge i descens

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Mirada

Càlida i flonja,
la brisa em despentina.
Als ulls, la calma.
Els pensaments voleien
i lliures em sostenen.

De: Trobades: La natura i jo.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d'iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l'aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l'encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
-orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions-.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d'un ésser assenyat,
d'un home de cor noble.

De: Refugis camaleònics.

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

La portada d'un poemari bestseller

No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.

De: L'únic que em queda. Avalon

Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020

Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Mans de Poeta

Hi ha un deix en les teves mans

-mans de vehement poeta-
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l'essència dels teus versos?
Ni tan sols soc espurna
de simulacre de musa
-rastre de bes prudent
preludi d'ombra muda-;
tu, poeta de mitja tarda,
carn de prodigi oníric,
subtil tast de maduixa.
Ara, mentre llegeixes,
aquest cant va relliscant
pel palmell que em dibuixa
proeses i utopies mètriques
a les entranyes del llençol.
Per un instant, em tindràs
i ferrenyament et tindré
en els versos d'un poema
que neix, viu, sagna i creix
dins un preludi de silenci.

De: Mans de poeta

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Núria

Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.

Jordi Pàmies i Grau

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també a Narcís i l'altre. 2001