Reconstrucció

 Així vivim nosaltres, a cada pas
                                  dient adeu.
                    Rainer Maria Rilke

Als ulls de la infantesa vas a protegir-te
del brunzit de dies estrets i humits, de vells
carrers rovellats, de polseguera antiga
i aspra, de la incertesa, tan certa.

I a les finestres de l'ànima, enfiles un clam íntim:
la lluita de ser-hi en l'avui                   i més enllà.

Que no s'hi val morir-se sense reviure.
Que res no s'acaba i tot de nou recomença.

De: III. Renéixer de la cendra = Errautsetik birsortzea

Lluïsa Etxeberria. A recer de les paraules = Hitzen aterpean. 2025. P. 132-133

Pròleg de Francesc Parcerisas.
Il·lustracions de Maragda Cuscuela.
Traducció a l'euskera de Jon Elordi.

Text paral·lel català-euskera.

Esclat feréstec

   (Oda al pi nan del Garraf)

Esclat feréstec,
petita permanència
fendint la roca.
Agulles ufanoses,
ulls verds sobre la pedra.

Marisa Olivera
Barcelona, 1946
Inèdit, 2010

De:  Pi blanc (Pinus halepensis)

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 212

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

El teu nom, entre somnis

Els teus cabells, devesa cap al tard,

el vent fa voleiar. I per les venes,
glops somnolents o embats a les esquenes,
els rius aviven el teu cor gallard.

Alces uns ulls com campanars, esguard
que fa més viu un llarg record de penes;
amb rostre adust, altiva m'asserenes
quan estic sol o quan em sé covard.

I mira que et puc fer retrets quan pinto
la teva imatge, pedra preciosa,
perquè també el desdeny perviu estona:

M'has volgut sempre infant, potser gelosa,
i ara he crescut. Diré el teu nom, Girona.
(Somric amb tu escrivint això i llegint-ho).

De: La ciutat viva.

Albert Rossich

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 182

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Penses en l'arbre

Penses en l'arbre que s'omple de serps
-tu hi empeltes la poma-,
penses en els fruits escrits que davallen
amb picarols i cossos ondulants.

Oferiments linguals, retràctils, ventregen
en l'aire,
avancen per aigualeres i fangars.

Desarbrada, esborres el rastre carnal
on s'aparia la culpa.

Prova de desembullar les teves branques,
de pujar per la llum ufana
i esperar, enroentida, la pluja, la grana,
el fruit innocent.

Prova de no distingir entre arrel,
fruita, vena i serp;
entre carn, terra, sang i paraula.

I no arranquis els ulls càndids de l'escurçó,
ni la nit mistèrica dels arbres;

hi han desat, abandonades, pellofes
i escates lluents,

hi han desat el verí benigne que rebrosta,
incoercible, de l'aiguaneix.

Empar Sáez
(Pertuis, Provença, 1963)
Inèdit, 2020

Es troba en el llibre:  

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 67

De: Arbre de les serps (Radermachera sinica)

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Oasi

Tots els teus ensenyaments són com l'empremta
de les sabates sobre la pols: són els fills de les
sabates, però no són les sabates.
               CHUANG-TZU

Tots els neons de l'aula s'encenen per mirar-vos
i un fil blau es projecta dels vostres ulls als meus.
Navego amb els rems de la veu
pel vostre oasi invicte, i vaig plantant a l'aigua
els mots que aneu teixint amb fils del meu desert.

De: III. Dinou retrats i un autoretrat

M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra. 2011. P. 66 

Premi Carles Riba 2010.

Lickan-Antay

al lloc més àrid del planeta
allà on el fred glaça les nits
i cremen els migdies -incendis sense foc-
al desert d'Atacama   a Xile
hi ha relats hi ha llegendes  memòria
una llegenda remota que convoca la vida
la vehemència tenaç de qui creu en el sí
de qui vol resistir i vol fer demà

res d'això no sabia
fins que he mirat de prop  aquests teus ulls

De: Emergència

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024. P. 52

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Efectes

Encara amb els efectes d'aquell pes,
la densitat del núvol, la blancor
perplexa, encara el dol dels seus efectes.

I de sobte aquell vent. Fora de tu,
tan fugaç, tan incert, com aquell lila
que pren alguna cosa de les flors.

I la terra de sobte entre els cabells,
i de nou encegar-te com la terra
que es desborda i se n'entra dins dels ulls.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022. P. 23

Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.

El silenci de les plantes

La coneixença unilateral entre jo i vosaltres
no evoluciona pas malament.

Sé què són fulla, pètal, espiga, pinya, tija
i què us passa al desembre o a l'abril.

Malgrat que la meva curiositat no és corresposta
m'inclino especialment sobre algunes de vosaltres
i per mirar d'altres estiro el cap.

Tinc noms per a totes:
auró, bardana, herba fetgera,
bronsa, ginebre, nomoblidis, vesc,
vosaltres no em doneu cap nom.

El nostre viatge és compartit.
Als viatges compartits, al cap i a la fi, es parla,
s'intercanvien comentaris sia sobre el temps
o sobre les parades que passen veloçment.

De temes no ens en faltarien, tenim molt en comú.
La mateixa estrella ens té al seu abast.
Projectem ombres obeint les mateixes lleis.
Intentem saber quelcom, cadascú a la seva manera,
i el que no sabem també ens assimila.

Només pregunteu-me, us ho diré tan bé com pugui:
què és realment mirar amb els ulls,
per què em batega el cor
i per què el meu cos no té arrels.

Però com contesto preguntes que no feu,
si a més soc algú per a vosaltres
tan ningú.

Epífits, boscos joves, prats i joncars,
tot el que us dic és un monòleg
i tampoc no sou vosaltres qui m'escolta.

Parlar amb vosaltres és necessari i impossible.
És urgent en la vida amb presses
i s'ajorna fins mai.

Wisława Szymborska. Instant. 2018. P. 32-35

Traducció: Joanna Bielak.

Títol original: Chwila.

Text en català i polonès.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Ítaca

Faig un salt i em costa
recordar-vos, just,
tal com sou i éreu
en la nostra ruta.
Ítaca! Oliveres
petites de fust,
però al cel alçàveu
com uns dits d'argent,
clares filigranes
que amb lluors de seda
ーblanques oliveresー
percudia el vent.
I nosaltres fèiem,
camí esgarriat:

amunt, entre els arbres

ーasenets muntàvemー,
branques d'olivera
m'han escabellat
que no és trobadissa
ni saps on s'escau
la Cova que cerques
de llinda abscondida...
fins que una olivera
t'atura en el cau.

Als ulls ens miràrem,
missatge de pau.

               17 setembre 1965

De: L'esperança, encara. III. Després.

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 293

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII.

Després d'una nit d'insomni

Després d'una nit d'insomni, el cos és feble,
esdevé amable i ja no és meu —ni de ningú.
A les venes lentes encara bateguen les fletxes—
i, com un serafí, a tothom i tothora somrius. 

Després d'una nit d'insomni, les mans s'afebleixen
i confonen completament l'enemic i l'amic.
A la gebrada hi ensumes, tot d'una, Florència,
i amb cada so que sents neix un arc de Sant Martí.

Brillen suaus els llavis, i és més daurada l'ombra
que els ulls ha enrevoltat. Fou la nit que posà llum
en aquest radiant rostre  —i, de la nit fosca,
tan sols ens enfosqueix una cosa  —els ulls.

                                           20 de juliol de 1916

De: A Akhmàtova

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 96

Traducció de Laia Malo.
Pròleg de Miquel Cabal.

Cronologia. P. 177-183

21è Premi de traducció Vidal Alcover.

Arbres alts

Arbres alts
àlbers
les males herbes
les herbes altes
que el vent les dalli
la commoció
al sot que es diu
sot de l'infern
el foc ho cremi
t'estiraràs sobre el rostoll
a contemplar el més enllà
blau d'ultramar
i un bosc de núvols acarminats
repararàs que hi ha cel alt
i calma alta
esfilagarses de remembrança
per sobre teu
divagaran
altes mudances cauen del cel
plomalls d'espasme
s'haurà fet hora de nedar
al codolar
com si ningú volgués mai més
saber de tu
enlloc els ulls
que han de mirar-te
nocturnament
al roquissar flamíger i alt
de paret alta.

De: De arboribus

Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

També es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 36

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Verds

Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.

Josep Maria Ripoll

De: joia de les fulles altes, p. 11

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

Veu de dona

                   A Fina R. Palau

Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.

Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.

Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.

I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Veles

Dues veles, tot just i de sorpresa
nades en l'horitzó, mentre els ulls bada,
clars, el matí del món en el meu rostre,
un temps d'albada de bell cop instauren.
I si a un lleu joc em reduí el silenci,
com un vel d'aigua enmig de dues pedres,
em bastava només, per fer-me càndida
la vida, aquell parell aeri d'ales
entre dos cels aparegut de sobte.
El passat s'exilia, S'esvaeixen
dols antics del meu cor en aquesta hora,
com la sal dintre l'aigua que s'arrissa.

Aldo Capasso

Traducció de Tomàs Garcés.

Es troba en el llibre:

De Leopardi a Ungaretti : un segle de poesia italiana en versions catalanes de poetes-traductors. 2001. P. 348-349

A cura de Gabriella Gavagnin.

Traducció de Tomàs Garcés.

Tinc la paraula en la natura

Tinc la paraula en la natura

Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques

no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Apollinaire

Ara entenc a Modigliani
i a Soutine.

Jo no pinto.

Faig poemes i em presento
amb ulleres de sol
a la cita dels teus ulls,

com Chirico va fer
amb el retrat d'Apollinaire.

Sílvia Bel. L'esbós. 2010. P. 46

Il·lustracions: Alicia Billon.
Pròleg: Maria Àngels Cabré.

Vindrà més tard

VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.

Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.

Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.

VI

Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82

Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Cançó de bressol

       PRÒSPER

El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.

  Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.

II

Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48

Notes de Jaume Coll Mariné.

Premi Carles Riba 2025.