Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dyakonova [Xènia 1985-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dyakonova [Xènia 1985-]. Mostrar tots els missatges

19 de desembre 2023

Fora de mapa

Som una tribu nòmada que oscil·la
entre la vida i l'art,
i pasturem, a estones,
en terres de ningú,
amb la candor llanosa dels anyells,
esperançats i tristos, a l'espera
d'un lloc on sigui fàcil
fer nit, quan és de nit, i alhora
on hi hagi llum, on hi hagi molta llum,
més abundant que l'aigua,
que ho ompli tot, desdibuixant els marges
d'allò que ens tempta i ens rebutja,
que se'ns escapa i ens reté.




Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

16 de febrer 2021

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.


Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

05 de febrer 2021

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.


Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

05 d’abril 2019

Un àngel que muntava en bicicleta

Un àngel que muntava en bicicleta
ㄧles rodes eren quatre sols en flamesㄧ
pujant tranquil·lament per la sendera
vaig veure un dia, de camí al mar;
tapant el cel i els ulls d'una oreneta
la pols daurada de les seves cames
deixava un rastre càlid al darrere,
i els núvols queien sobre el manillar.

Enormes com la llum que les envolta,
les seves ales, esquitxant la bici
d'espurnes que la feien roja i blava,
enderrocaven pins de tot el món.
Me l'he estimat; i quan de cop i volta
va caure daltabaix d'un precipici,
al fons de la maleta que portava
hi eren els meus poemes tal com són.




Xènia Dyakonova, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 85 (juny 2006). P. 81