Fora de mapa

Som una tribu nòmada que oscil·la
entre la vida i l'art,
i pasturem, a estones,
en terres de ningú,
amb la candor llanosa dels anyells,
esperançats i tristos, a l'espera
d'un lloc on sigui fàcil

fer nit, quan és de nit, i alhora
on hi hagi llum, on hi hagi molta llum,
més abundant que l'aigua,
que ho ompli tot, desdibuixant els marges
d'allò que ens tempta i ens rebutja,
que se'ns escapa i ens reté.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Un àngel que muntava en bicicleta

Un àngel que muntava en bicicleta

-les rodes eren quatre sols en flames-

pujant tranquil·lament per la sendera

vaig veure un dia, de camí al mar;

tapant el cel i els ulls d'una oreneta

la pols daurada de les seves cames

deixava un rastre càlid al darrere,

i els núvols queien sobre el manillar.

Enormes com la llum que les envolta,

les seves ales, esquitxant la bici

d'espurnes que la feien roja i blava,

enderrocaven pins de tot el món.

Me l'he estimat; i quan de cop i volta

va caure daltabaix d'un precipici,

al fons de la maleta que portava

hi eren els meus poemes tal com són.

Xènia Dyakonova, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 85 (juny 2006). P. 81