Pau

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.

Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007

A cura de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich

De fugir

Caminar per establir ponts
entre passes que fem,
i fundar nous llocs
en la memòria infantil de l'estossec.

Caminar per sentir
el batec unànime de la tempesta.

Caminar per l'ànima que ens mena,
on som rebels, descendents del camí traçat,
l'au que porta el cuc al bec
per infantar vols poderosos.

Caminar per escriure que vam caminar
i proclamar-ho, als quatre vents,
en la brutor d'un cos invisible,

però que no es cansa d'intentar-ho.

Caminar per fer un traç del mur
i capgirar el grinyol de l'ample món,
per cremar les lleis implacables,
per dir farcell,
arromangar-se i ser.

Caminar per poder jeure
amb la serenor d'haver estat passa,
de les durícies com a tresor,
per enutjar-se amb profit.

Caminar per rebregar el previst
i tenir dret a la pluja dels altres.

Caminar com qui travessa clivelles de llum
i arriba a les paraules concretes
que ens defineixen.

Caminar per la fam on som esglai,
braç i poble. I no fer tard.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Pregunta

Món: terbolí d'imatges, rodó calidoscopi,
entre el dia i la nit, el sol i l'ombra;
l'atzar foll i la cega solitud
punyent, com negres busques de rellotge,
ànima endins. Volem salvar-nos,
i l'acció és tan feble! Caminem
esmaperduts, amb un somriure lleu,
i l'amor atenua àrids cantells de por,
còdols amargs, que s'enduu l'aigua... Món:
trama i ordit, secreta veritat
i aparença confusa; llarg silenci
de Déu, en un espai poblat d'enigmes.
Ens salvarà, potser,
la lúcida paraula, que estableix
analogies entre tot? Podem
retrobar l'harmonia en la bellesa
dels mots, quan són, les coses, tan fugisseres? L'illa
del somni i del record, la poesia,
serà l'últim recer, en un món absurd?




Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990