destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els
hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.
És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba
tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.
Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los
autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.
Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs
del moment present: la Contemporaneïtat.
Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens
als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al
seu món: la Immortalitat.
Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001
