Diàleg

Tu dius incendi,
jo dic natura morta.

De: Sutge d'ara

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022. P. 30

Pròleg de Maria Barbal.

Totes les relacions

                                       Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
                                      aigua i fullam pels clots assolellats.
                                                                                   J.V. FOIX

Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,

m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022. P. 22

Pròleg de Maria Barbal.

Els parcs de Bloomsbury

Mira, poques vegades et fan ser
un lilà a la vora d'altres matolls,
mentre aquest món gormand de tant misteri
que es va fent vell de l'aigua de la pluja
i d'una caritat que no té sostre.

Mira, alguna bicicleta trenca
el pas d'alguns coloms en diagonal,
i en diagonal el fum d'un avió
creua i fa el cel més gran del que ja és.

Mira-t'ho bé: només ets un lilà
apostrofat en un racó d'un parc,
com la lleganya bategant de Bloomsbury.

De: Quitrà desig

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022. P. 38

Pròleg de Maria Barbal.

Cicles naturals

Com quan una guspira invisible
encén un foc etern
i ja només importa que la flama

acaba en brasa

i torna a ser una guspira invisible
que, tal vegada,
encendrà un foc etern.



Meritxell Nus. Fenòmens. 2014

38è Premi Vila de Martorell de Poesia en Català.

Inventari intern

Sense voler,
                    he trobat
en quina dignitat arremolcar-nos,
on decantar els propòsits, el temps,
tu què t'has cregut qui ets,
la crosta disgustada, les ferides més acèrrimes,
la impostura dels conceptes
i com s'ancoren els dies vells
a l'aferrament de les memòries.

Fa vergonya, de tan tòpic:
ara que ja  no busco,
ho trobo tot.

Desendreçat.

Meritxell Nus. Fenòmens. 2014

XXXVIII Premi Vila de Martorell, 2013 de Poesia en Català