Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.
Els ulls dels pobres. 2005
Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero
Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llenya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llenya. Mostrar tots els missatges
08 de maig 2021
Matriarca silenciosa
31 de gener 2020
Gener és llarg
Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.
Marisol González, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.
Marisol González, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48
12 d’agost 2016
El forn vell
El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.
Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.
Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.
El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.
Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.
Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!
El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.
Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.
Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.
Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.
El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.
Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.
Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!
El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.
Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)