Es veu, al fons, un casalot amb torre,
enfilat sobre el riu,
sota un núvol mandrós.
Segurament, vigila el gran meandre
que no es veu, que l'envolta, i també,
des de lluny, el que porta el corrent endavant,
cap uns blocs escairats i uns fusts trencats
de columnes antigues.
A la dreta, la de l'espectador,
un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,
juntament, a l'esquerra, també la nostra,
amb un xiprer que no es veu pas sencer.
Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,
les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,
bastit amb voluntat de ser i de poder
-columnes i carreus ho manifesten-.
Hi ha més arbres, posats a segon terme,
-no queda clar quins arbres-,
més pins, possiblement, però poden ser verns,
darrere del xiprer i, una mica més lluny,
un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.
Mates i una atzavara
sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada
darrere les ruïnes.
Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,
no pas gens desesmada,
que flota entre els contrastos
del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;
del núvol esponjós, arrodonit,
com una gran balena,
i els caires dels carreus; del casalot amb torre,
que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.
En aquesta pintura, paròdica d'una altra,
obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.
Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades
entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols
són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.
Però la placidesa del moment aturat
és la mateixa. En qualsevol paisatge,
les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.
Néixer i morir,
baules de la cadena de la Història.
Però la Forma, espinada de l'Art,
salva els instants fugaços, fa que durin,
i aquella seva càrrega de vida,
ja fixada per sempre, feta immortal,
travessa els segles,
fa companyia als homes i a les dones.
Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014
