Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.
o cera calenta.
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.
per fer-te homenatge.
Epíleg: Esteve Plantada
Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.
Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.
Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.
Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.
Desitgem-nos text.
Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.
Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.
I vós, Temps, què sabeu de mi?
Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008
Il·lustracions de Clara Niubò Casas.
Pròleg de Josep Grifoll.
Peripoètica de Pau Albors.
Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.
Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.
Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.
Eli Sanz. Posidònia. 2021
Quan bullo un xic d'arròs
o rego les begònies
el que existeix es bada
en l'acció més senzilla.
Tot és planer:
el roure, el bruc,
el clam i la rialla.
L'Univers
es revela en cada instant
que passa.
Però si el penses,
s'enfuig.
Lluís Calvo. L'espai profund. 2020
Epíleg de Lola Nieto
Premi Carles Riba 2019
Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.
A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.
Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."
Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."
Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.
Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?
Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.
Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."
Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.
El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.
Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004
Premi Carles Riba 2003
Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat.
ーja ha quedat enrere després de la lecturaー.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
Joan Brossa. El Saltamartí. 1969
Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.
Joan Brossa, dins,
Nova antologia de la poesia catalana. 1973
Edició: Joan Triadú
Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.
Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.
Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.
Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.
Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.
Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.
Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.
Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?
Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.
Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002
Ed.: Abraham Mohino i Balet
Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.
Nati Soler Alcaide, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21