Emprendre

Emprendre rutes
de l'esperit fa eterna
la vida al Cosmos.

De: Instants

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 233

Pròleg de Carles Duarte.

Penyal

Alta ventura:
saber un coll august
on capbussar-se.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016. P. 65

"Postil·la" i "Notes finals i més dedicatòries encara" de Maria Josep Escrivà.

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Hivern

La llum s'és apagada en mon esprit...
              lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.

Tot reposa en lo món entenebrit,
             les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.

De l'esquelet d'un arbre retorcit,
             un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.

Un angelet traidorament ferit
             per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.

De la vora del foc on s'ha tollit
               duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.

A dins del menjador, fred i humit,
             dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...

La mort sembla regnar en l'Infinit,
             i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.

Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
             sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!

De: Policromi

Víctor Català. Llibre blanc Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses.

Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l'escola hi dus la canalla.

És aquella veïna que et frega l'escala,
és l'avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l'amic sense feina,
és l'amiga malalta,
són els dies de boira
o els d'un sol que t'esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.

És la nostra gent,
tots aquells que arriben
i els que anem perdent.

Un poble és la pell
que t'ha vestit.
La parla, n'és l'esperit.

Primer premi, XXè concurs de poesia «Ametista»
d'Arbúcies, abril 2015

De: Poemes d'estiu.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.

Pròleg de Cinta Mulet Grau.

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!

p. 77

Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

Quan parla l'esperit

Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia,
esquemàtica, justa, sense adorns;
no li cal més que el simple monosíl·lab
per expressar l'essència d'aquest món.

Pot dir l'etern, amb DÉU i BÉ i MAL.
Ho descriu tot, amb LLAR i CEL i MAR.
Tot ho fa bell, amb FLOR i JOC i LLUM.
Ho dona tot, amb PA i OR i GOIG.
Posa mesura, amb MÉS o MENYS o PROU.
Dona valor, amb SÍ o NO! o VULL!
Marca dolor, amb DANY o SANG o MORT.
I diu turments, amb FRED o FAM o POR,
i l'absolut, amb MAI o RES o TOT.
Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia:
enclou tot l'univers en dir TU i JO.

De: Llum i gira-sols. Propòsit.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Perla del dia

Els meus records s'han esvanit.
A la tardor la vinya s'enrogia
i la perla del dia
ja reposa en les ombres de la nit.

El pensament que jo voldria
mostra sols a moments sa resplendor.
Mon esperit el guiaria
i no el retroba en la tardor.

L'hora s'escola i l'home sempre espera.
Cada esperança el ve a rejovenir
Res no podria detenir
el desig d'una primavera.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Baladeta

              va,tu,leggera e piana

En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades

En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -

oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res

només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps

hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra

oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va

és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77

Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,

tot l'entorn m'ha saludat

amb perfums de llibertat.

Albades marineres

en un cel asserenat,

ones alliberades

en un mar immaculat.

És el que recordava

i que jo somiava,

viure la realitat

palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat

l'he dut sempre ben desat,

ben acurat ha florit

dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels

realitzaré anhels

d'enterrar la servitud

que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món

conviure amb tothom, 

respectaré els homes

enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat

de sempre els drets humans,

llurs llavors ha escampat

fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,

d'arrels velles i nobles

patrimoni d'un poble

fidel a la llibertat. 

1995

Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

Gotes de tinta

Quan obro un llibre sé que el temps s'atura
i cada ratlla escrita és el passat
que s'estira fins al punt i seguit.
Els versos que llegeixo es descabdellen
lletra rere lletra, síl·laba rere
síl·laba cap al futur que s'estira.
Un llarg enfilall de milions de pàgines
em tiba, com un cordó umbilical
per on m'arriben la sang i la limfa,
un intangible esperit de la vida.
Cada lletra que llegeixo s'assembla
a aquesta sang que en tinta es coagula.



Marcel Riera. Altres veus. 2017

Premi Pollença de Poesia 2016

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".




Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015.

La poesia és allò més concís

La poesia és allò més concís.

Diria que escric amb aquell instint
de posar ordre al caos.
La poesia és un conhort de l'esperit
i és un valor transmissible
a qualsevol edat.



Josefa Contijoch



Fragment de text extret de:

Biblioteca Guinardó - Mercè Rodoreda. Versòdrom. Autora del mes, maig 2012 

Cometa

En un dia bonic i per les muntanyes de Melbourne,

una dona caminava per davant dels seus cabells.

Era oliosa fusta preciosa, suau per no trencar-se,

el vaivé li penjava de les sabates i ajudava

a dibuixar seguicis, com títols que s'obren per mengecar

el camp, delimitar per files madures de vestits,

una ala folrada que no podria alçar-la en absolut,

sols podria volar per si mateixa, lliure amb l'esperit.

Un regal esplèndid

de la vida i d'ella, raspallada de tota calma

i fora, les abstraccions insinuades de la boca,

no es veien, tampoc el que queia i el que quedava per viure.

Només el detall, aquell aiguamoll amb les línies d'aigua

i el seu caminar brillant en forma de cometa, davant del sol.

Les Murray. Poemes subhumans. 2000

Traducció de Víctor Batallé.

Text en anglès i català.

Infant petit

Em mires i somrius infant petit

i em dones la gaubança reeixida

del teu encant exquisit

amb un esguard sublim que dolç em crida.

Oh, la candor del teu mirar infantil

i la innocent semblant de les maneres!

En tu hi viu l'amor pueril,

pel teu esguard hi neixen primaveres.

Servo dins meu l'encís que no s'oblida,

la llum del teu esperit,

quan veig que en els teus ulls no hi ha mentida

i em mires i somrius infant petit.

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria. 1998

Pròleg: Màrius Sampere

Sentit de pàtria

L'esperit del meu poble ja ha vençut
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.



Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

Companyia

Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.





Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001