Ser pagès fa uns anys, no era com ara.
Podríem dir que era ofici antic i noble,
no més dur que altres, no,
gairebé mancat d'ajuts.
Un bon raïm o una altra bona collita,
retornava la il·lusió al fons del cor.
Ell, ja gran, somniava en el tros,
el carro, l'euga, la borrassa.
Encara el veig, lleuger, xiulant i
colpejant les branques
enfilat dalt d'un ametller.
Refeia el camí d'Escomelles:
fort i valent carregant portadores,
ajupit vers els ceps, fent-los reverència.
Fonyant, diligent,
engendrant el vi negre
que il·lumina la taula.
I aquell polsim de palla a l'era
per tots els racons del cos?
La pell ben colrada,
l'orgull d'una bona collita,
i la boina ben posada.
Trompeta, violí o contrabaix,
escoltem les velles melodies.
No sentiu el so dolç d'una sardana?
Acluqueu els ulls i veureu dansant
priores i priors enriolats,
uns caramellaires menuts cantant,
i, a ell, amatent, al seu davant.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
