Les campanes de Palau,
qui les branda? qui les mena?
La volada, cel amunt,
qui l'ajunta i la dispersa?
Per què es mou el gira-sol?
Qui teixia la pinassa?
Buguenvíl·lea i gessamí,
per què mesclen flors i rama?
Manllevava els seus colors
a l'eruga la cardina?
I la serp del xuclamel,
per què lliga la bardissa?
La rosada, com s'adorm
en un clot de campaneta?
Les campanes de Palau,
qui les branda? qui les mena?
De: Infants i jocs
Tomàs Garcés. Vers i prosa. 1981
Il·lustracions de Carme Garcés.
Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.
V
Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994
Tot es mou.
Corrents d'aigua subterrània
desgasten els nostres peus,
com còdols.
Sabem que tot passa
i res no espera.
Sabem que l'erosió
també dibuixa camins
a les nostres geografies.
Però no en sabem,
de rebre
la riuada del temps
amb la vall d'uns braços
que només coneixen la sequera.
De: Tsunami
Sònia Moya. Silur. 2019
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts
Pròleg de Mireia Calafell
Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.
En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.
Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.
D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;
hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.
Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,
i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.
Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.
Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí
el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,
ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va
una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.
Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.
Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.
Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.
De l'Assenyament
Josep Carner. El cor quiet. 2018
Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.
Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.
Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:
tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.
I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.
De: Retalls de sastre
Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022
Se m'ha escapat un globus
tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
ni la mare ni la mestra.
Sé que ha creuat l'oceà
fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
per si animava la festa.
Els crancs fan sonar les pinces.
Els dofins vinga a saltar.
Bufa el pastís la balena
i el globus torna a volar.
Ha pujat fins als grans núvols
i tots el volien moure!
I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.
Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
I per l'arc de Sant Martí
ha baixat fent tobogan.
Ha tornat al meu jardí
i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
brillant, que ha madurat.
Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021
Il·lustracions de Mercè Galí.
El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.
Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.
p. 77
precedida pel text:
"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"
Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995
Premi Josep Pla 1978
D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!
Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998
Il·lustracions de Glòria Garcia
Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:
«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
