La Muntanyeta dels Sants

Enmig dels tarongers,
la planura s'estén
fins al límit enaiguat
dels arrossars.
Diuen que Joan Fuster
venia aquí sovint,
caminant des de Sueca,
per aplegar cargols
i brots de fonoll fresc,
mentre pensava
en un Foix de cel clar
i en un vehement Sagarra.

A l'ermita, dalt de tot,
les promeses són blanques
i l'ocellada s'arrauleix
per cercar empremtes de sol
en les niades fosques.

Allò que té consistència
és el verb que crema.
No hi ha respecte als difunts
si n'hem perdut els mots.

Damunt l'aigua de les séquies
el pas s'estanca.
Enllà, els canyissos s'alcen
i un xaval xiula cançons
damunt la bicicleta verda.

El verger més feraç,
la llavor que germina.
Aquí, entre llentiscleres i caps blancs,
va enamorar-se, per primer cop,
Ausiàs March.
El verb, l'alba, el tresor.
Qui ets? D'on vens?

La veritat et protegeix:
ara i sempre.

Però la mentida
és el fast food
del cor.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

La llum naixent

                    [homenatge a
                  Joan Guinjoan]

Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres

gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.

I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.

Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.

Poema inèdit

Antoni Clapés. Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Publicat d'acord amb el col·lectiu Gens Poetica i amb Antoni Clapés.

Obres d'art: Alícia Casadesús

La veritat oneja al vent

          Dedicat a la Mercè.

La veritat oneja al vent,
i cada bri d'aire
et bufeteja els somnis
fins a convertir el teu son en fum.

Què n'ha quedat, del saber antic?
Qui ha trencat la màgia de l'instant?

Torna.
Torna enrere,
allà on vas clavar la bandera
de la teva identitat.
Oblida tot allò que t'ha mancat,
i torna a començar.

La veritat oneja al vent
i només tu la pots copsar.
No te la quedis,
que et pot enverinar.

Llegeix.
Llegeix entre la boira
el missatge dels infants.

Escolta.
Escolta entre el silenci
el seu clam de llibertat.

Busca.
Busca entre les cendres
una espurna de pietat.

La veritat oneja al vent,
i només tu la pots copsar...

La casa, oberta,
encara que el fred
se'ns escoli entre els llençols.

L'amor, a cabassats,
encara que el pes
ens vincli els genolls.

El bes, sincer,
encara que l'alè
se'ns mengi les paraules.

L'entrega, total,
encara que la por
ens cremi les entranyes.

La veritat, sobre la taula,
encara que els déus
juguin amb les nostres errades.

Rosa Bosch. Una rosa al cor. 2004

Pròleg d'en Ramon Guitó i Pons

En la Pau no hi ha mirall

En la Pau no hi ha mirall,
ni tristesa, ni carència, ni engany.

Sols essència i veritat,
plaentment, força de voluntat.

En la Pau no hi ha mirall,
sí!; recolliment, balanceig i moviment.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.

Il·lustrat per Sònia Estévez.

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!

p. 77

Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Coda

En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.

Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.

En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.

Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Potser

Potser sembrar la vida està més a prop de la veritat
que de l'esperança.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà

Més enllà de la veritat

Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat

i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot

Margaret Atwood. Política de poder. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de Caterina Riba

Sabates còmodes

La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.

Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.

Però és aquesta la veritat i no una altra?

M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.

Potser fins ben lluny.

Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.

Anna Gual. L'ésser solar. 2013
Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Hauria arribat abans

Hauria arribat abans
de travessar els incendis,
però corria l'alarma,
d'aquella veritat, més
probable—quan tots marxàvem.




Montserrat Rodés. Immunitats. 2004

Epíleg: Carles Camps Mundó

Veritat

Només jo puc respondre a la mirada
amb la paraula justa.
Perquè sé que puc dir-la
amb els llavis sense ombra.
Els uns l'escolten...
i se'n van.
I els altres la llegeixen,
i diuen entre dents,
sense pensar-se 
que tot és veritat;
–paraules de poeta!–


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958

En veritat

                    Per a Anna Akhmàtova


A qui mai no s'hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
a qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules ─

aquest, no se'l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s'aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriurà aquesta frase ningú
que no la signi.




—————————————
WAHRLICH

              Für Anna Achmatova


Wem es ein Wort nie verschlagen hat,
und ich sage es euch,
wer bloß sich zu helfen weiß
und mit den Worten ─

dem ist nicht zu helfen.
Über den kurzen Weg nicht
und nicht über den langen.

Einen einzigen Satz haltbar zu machen,
auszuhalten in dem Bimbam von Worten.

Es schreibt diesen Satz keiner,
der nicht unterschreibt.


Ingeborg Bachmann, dins,


Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX, 2017. p. 102

Edició: Mireia Vidal-Conte
Traducció: Teresa Pascual i Karin Schepers, 1995
Pròleg: Marc Romera
Epíleg: Odile Arqué

La veritat

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
                            Lope de Vega



Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...

Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.

I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.

Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.

Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...



Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta

No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

pocs instants després

pocs instants després de l'ajust de les mans
els trens capitals van passar sense el cos.

podríem pensar
en una gran conspiració.
en un descuit de la voluntat inversa.
en la confosa educació supervivent
d'un gen maleït...
la consigna era guanyar-se la vida.
i totes les galàxies
afirmaven aquesta veritat.

doncs i tu, perquè has de voler revelar
la passió dels llops i la tendresa d'un bri?


A29


Paco Fanés. Quan els llops es trenquen. 2018

Pròleg: Rodolfo del Hoyo

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!




Joana Raspall. Ales i camins. 1991

També es troba als llibres:

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Politesse

Diré: fa un dia maco,
estels llunyants que brillen,
vestit color de rosa,
engrunes de memòria,
llarga tarda tranquil·la.

Podent dir frases neutres
el que no diré mai
és la veritat sencera
que esgarrinxa la pell
i sagna i fa molèstia.

Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal

Òptics i astrofísics

Res no és veritat ni és mentida...
res massa gros ni petit...
Tot depèn del gruix dels vidres...
de les lents amb què ho has vist!



Tomàs Lluc. Llibre dels oficis, 2013
Il.: Cristina Losantos