Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris besàvies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris besàvies. Mostrar tots els missatges

22 de novembre 2023

La musa

Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.

Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.

Jo soc la no-poeta,
jo no escric.

Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.


Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»