Mar urgent

A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.

Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

La llum

La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava

en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència

de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.

Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.

Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
   

Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;

sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

Viatge

Esperes retrobar els miralls del silenci;
vessar els dies, lentament, com rius d'arena;
escoltar les veus que a les hores s'arrapen;
dibuixar fragments mai no oblidats dels somnis;
pressentir la llum de la finestra tancada;
retenir els ulls i les mans breus que s'escapen. 

Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992