Fa molt fred

¿On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l'arbre en la via:

-Mireu ma agonia-,

I eixampla sos dits.

Josep Carner. Poesia. 1992

A la rosa

No dir-te, millor que tot.

Guardar silenci, emmudir.

Respectar la teva evidència.

Josep Palau i Fabre. Poesia, teatre i contes, 2005

Desembre pairal

De cada casa al cim s'aixeca una encantada

columna; el sol somriu i no gosa esclatar;

al cel s'empereseix dolcíssima ramada

i vent i fred s'ajeuen del món en el llindar.

Ni es mou, mentre s'encenen els fruits de l'arboçar,

el pi, tothora jove, que empara la collada;

als morres de la mula i el bou lluu la rosada

i el bell encens que en brolla no se'n voldria anar.

Un àngel posa avui, visible sota el vel,

una mica de tast d'infantesa i de cel

al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.

Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;

de sota els arbres puja, brandant, boira suau:

es mesclen els alens del cel i de la terra.

Josep Carner. Poesia. 1992

A molts llocs d'aquest món

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur

amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma

- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra, dins,

Selecció de Poesia Catalana.

Música i cant

   
       On hi ha músics, no hi falten músiques

  

              Música i flors porten amors

  

               El flabiol, no el toca qui vol

       

           A tothom plau son cant i son infant

M'agrada la família que m'ha tocat

Educar en positiu és una actitud 

que acompanya la manera de fer

i de relacionar-se, la manera de

transmetre pautes de conducta.

És una actitud que acompanya

i orienta la manera d'afrontar

la vida i, en concret, de tractar

els fills i les filles.

(Fragment)

Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012

Fonemes

La primera paraula d'infant

és ressò de bells mots de la mare;

com esbós de cançó

sense notes encara.

Melodia que amb goig sentirem

dins el cor, repicant l'esperança

que transforma en arpegi, els escrits,

per poder acompanyar tots els cants

i el punteig de la dansa.

L'espiral de sons nous

van creant pensaments

per sortir del misteri silent

cap al món dels sorolls...

Seran l'eco a les veus de la gent!

Jordina Nadal. Victòria in vitro. 1997

Pròleg de Pilar Cabot

IX Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 1995

Com olivera entre ametllers

Que els ulls perllonguin

l'espai en marxa que ets

-maresme, abisme, mar...

I que, després del teu viatge,

sols desitgis el gust de l'oli

damunt l'hivern de l'ametller,

camp que doni a l'estació

la seva edat.

Perquè tot el que vius

ho veus al cel.

Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Sempre hi haurà

Sempre hi haurà una pàgina amb ales als peus

sempre hi ha un àlbum

que en girar el full

                               torna al país de la infantesa.

Traduït al català per a aquest blog.

Helena Junyent. Cuéntame entre las cerezas. 2010

Rius de coloraines

És any de rius, rius de coloraines,

els rius que s'eixamplen i surten de mare,

els rius que caminen i en caminar, canten,

els rius que amb la fúria del vent,

que té mans gelades, busquen el misteri

d'una cova freda, on hi ha tres figures

i dos animals que amb l'alè l'escalfen.

Les figures són de granit i plata,

la mula i el bou són de fang pastades:

-heus ací els dos rius, rius de coloraines,

que pinten el cel i a dues veus canten.

                                        22-XII-1998

Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001

Quaranta-cinc graus sota cobert

A Guaraba, que es troba en una zona tropical,

hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu.

No serviria de res precisar la situació geogràfica,

perquè un cop localitzada sobre el mapa (amb

penes i treballs), Guaraba té amb prou feines

puntet propi.

(Fragment)

Pere Calders. 8 contes de Nadal, 2007

Tot fent postals de Nadal

Retalls de cartolines,

          llapis de tots els colors

                     i també retoladors.

                     Paper de seda

                     i tisores...

Mare meva, quant d'enginy!

         Cada un dels meus amics

         tindrà una bonica postal

                       per les festes de Nadal!

Fragment.

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal. 2009

Il·lustracions: Mercè Galí

Fulles de poll

Del bell cim del poll tan alt,

les fulles cauen lleugeres;

per morir ballen un vals

dins la llum de les praderes.

Cada fulla enfredorida

s'ha tornat un cor daurat

fet amb la mateixa mida

dins un tall de sol robat;

robat al pas de l'estiu

i servat amb la rouada...

Fruita en la fred madurada,

son color es torna més viu,

cada trenc de matinada,

fins que les mans de l'oreig

la cullin dins la brancada

amb murmuri de festeig.

Fulles de poll de tardor,

de l'any el darrer somriure,

l'últim raig de tebior

de l'estiu que ve de viure.

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

M'aboque a tu

M'aboque a tu, vall dels somnis i els deliris,

indret de tots els temps, per tal que m'aconhortes.

Vull que em dones el que tu saps i pots

per a no llançar-me cingle avall,

àngel caigut amb les ales cremades.

Passege l'hivern entre les boires

i el que veig i sent és d'un gris fred.

Les seques serres ara em representen:

roques que igual fereixen com abracen.

Roques que abracen.

Roques que fereixen.

Roques.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Ciutadella de Menorca

Aquí la llum és una carretel·la
guarnida d'amorells.

(Fragment, p. 119)

Josep M. Llompart. Obra poètica, 1983

Jardí Botànic Històric

Petits tresors de la jardineria barcelonina.

Els meandres de la traducció

Les representacions simbòliques són poderoses
i els humans les busquem sempre, des del principi.
Pràcticament totes les llengües tenen una rima
que es canta als nens agafant cada dit de la mà.
En català diu "Aquest és el pare, aquesta és la
mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja
totes... i aquest fa Niu, niu, no n'hi ha pel
caganiu?"

(Fragment)

Isabel Núñez, dins,

De traduir (poesia), 2014

L'aigua m'arriba als turmells

L'aigua m'arriba als turmells. Mire els fills:
fan i desfan, grapats d'aigua, innocents.
Mirava el poble, les cases, els horts;
després, pujàvem -carrers que tenien
graons de pedra corcada, i estables.
Véiem la font a la porta de casa;
aquell nisprer, opulent, fertilíssim.
Al vell roser li ha nascut una rosa:
la rosa és gran, sensual, graciosa...
La besaria.

Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. 1974

Sol a les mans

Les mans, segures guies,

són flors descloses

que m'assenyalen camins.

Les mans no han aprés a

disfressar-se.

Montserrat Abelló

S'ha fet de dia.

El sol retalla

amb tisores de llum

cases i carrers.

Dorms.

(Fragment)

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire, 2010

Sursum corda

Una, dues i trues!
Amunt els esperits!
Força!
Ànim, ànim i molt d'ànim!
Premeu l'aire,
no tireu el lleu encara,
que a partir de certa edat
tots som responsables
de la cara que fem.


(Fragment)


Antoni Defez. L'arc de la mirada, 2007

Del color

La mar grisa, per tan trista,
pot alegrar el pescador;
a la festa de la vista
hi fa més l'ull que el color.



Fragment


Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Música en la marinada

                            I

Portes aigua de mar a les galtes
i el sol s'evapora al cristall dels teus ulls.
Cauen milers de perles del teu front,
un serrell de sinalefes que es desmaia
com les ones.

Clavo una àncora de versos al teu nom.



Benet M. Marcos. Albada de silencis. 1997

Pròleg d'Olga Xirinacs.

Síntesi

Una imatge        val més que mil paraules.
Una paraula       val més que mil.
Un silenci           val més.



(Traduït per a aquest blog)


Ana Rossetti. Llenar tu nombre, 2008

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (10)

Damunt paper verjurat
el seu pare coedita
el primer llibre embastat.

Al diari Avui el comenta
una patum del Nou-cents
flairosa de timó i menta.

(Fragments)

Castellar, novembre de 1986


Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (9)

Quan l'ensenya l'endemà
un acadèmic il·lustre
Tu Marcellus eris fa.

De tant temps cobrant alè
en un mes ha escrit mil versos,
i ja és Mestre en Gai Saber.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (8)

Un matí que surt a fora
i l'abril li burxa el nas
sent que arriba la seva hora.

Abandona, en sec, la prosa
i s'aplica al primer vers:
La ginesta, quina cosa!

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (7)

(L'edifici així prepara
per a l'estadant diví
com estoig de perla cara.)

Guanya copes i medalles
que li emplenen les parets
de magnífiques quincalles.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (6)

Es disposa a aixecar pesos
per llaurar-se un cos ad hoc,
i li causa malentesos.

Prova sort amb l'alpinisme
i aconsegueix un 7.000
com aquell que fa turisme.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (5)

Li ensenyaven els britànics
que només amb molt d'esport
es fan esperits titànics.

I s'engresca amb la cistella,
i fa uns salts com un llagost,
i s'hi trenca una costella.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (4)

Anà a estudi en un col·legi
que uns anglesos van fundar
per a un geni tan egregi.

Però amb els llibres no hi té
una intimitat tan fonda
que li faci el cap malbé.

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (3)

I com que és de casa bona
ja demostra gran talent
quan l'asseuen a la trona.

Posa la primera dent
i ja parla, i canta, i pinta,
rebrot del Renaixement.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (2)

No l'adoren pastorets
ni hi van vells amb presentalles,
sinó ties i tiets.

Li regalen una ploma
que va ser de Ramon Llull,
i dos llapis i una goma.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (1)

En Ell néixer damunt llit
una estrella es posa cua
perquè en recordem la nit.

Té una creu al paladar
que és auguri de prodigis
de molt mal aventurar.

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Un poeta

Un poeta és un món nou que ens obre
la seva sensibilitat als nostres sentits
en aquesta tènue metamorfosi que
només la poesia provoca.
...

No passa res i passa tot per aquesta
bonica crònica d'uns dies amb l'èpica
justa i els mots delerosos.


Fragments del pròleg.


David Castillo, dins,


Noemí Bibolas. No passa res, 2002

Elegia d'un paisatge

         A l'avi, forner i llaurador des de casa dels pares.


Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S'endevina l'A-7
i més enllà la via d'ample ibèric.

Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d'aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, passaran de llarg,
i s'enduran les dones i els tarongers.
Sols quedaran els cotxes, l'autopista,
l'ample europeu i l'ample dels autàrquics.

Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d'aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui vos dirà que ve la primavera?


Pau Sif, dins Joves poetes catalans, 2004

Curull de tardor

Curull de tardor,
aquest dia és a punt
de vessar la nit
i tacar d'obscur
les roges estovalles
de la tarda.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor. 1997

Encara pots

En aquesta hora perduda enmig del temps,
en aquest callat segon que ens complementa
i ens fa trobadissos
                           en el no-res que ens difumina,
he vingut a ensenyar-te allò que no s'ensenya.


(Fragment)

Xavier León. L'avenc, 2004

El meu fillet té una son

El meu fillet té una son,
sa mare lo fa dormir,
i farà una cançoneta
per a què puga dormir.

Oió ió ió ió
oió ió ió iana
soneta vine, don don
soneta vine, don dana.


tradicional catalana


Mirna. Mirna. 2009

Nocturn

Vénen les gavines cada nit
a conquerir, èbries de mar, el paisatge.
Ignorants i incultes
no saben que la negror
de la neu
és un dol efímer,
que la lluna engolida pels llacs
forma part de la màgia dels somnis.



Amadeu Vidal i Bonafont. Forestlàndia, 1999

Cançó de rotllo

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa.
Via fora, mala bruixa,
que les vols omplir de sang.

Olles, olles de Montblanc,
totes són fetes de fang.
D'una argila tan vermella
que té el roig de la maduixa.
No t'amaguis, mala bruixa,
no t'amaguis sota el branc.

Olles plenes d'oli verge,
de mel nova, de vi blanc.
Que la lluna, embadalida,
s'emmiralli en el seu flanc.

La rodona no s'afluixa:
són de fang i de maduixa,
olles, olles de vi blanc.



Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

El ple il·luminat

El ple il·luminat
perdura.

Gra sobre gra,
s'enfila l'espiga
diligent
cap a la partió
muda.

Encara el diví,
errívol,
de tot arreu
sacseja
la ferida
perduda.

Entre el límit
assignat
i l'esperança
severa,
l'espiga
que madura.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

La pell del viatge

S'origina el viatge com la pell,
damunt els vius fragments d'altres viatges.
Així sabem que la sensació
és el present de nombrosos records
que s'acumulen dins el nostre cor
com l'aigua que s'aboca en el destí.
Estat d'aire en què veure i somniar
són la passa veloç del nostre afany.
I despertar amb la veu del capità,
mentre l'esguard eixuga la fatiga
i la ciutat celebra l'arribada
dels qui portem la pau de la paraula.


Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

#09n2014

Consulta sobre el futur polític de Catalunya 2014

Escriure

Escriure és compartir passió i coneixement.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Vinyoli

La diferència entre un ciutadà normal i corrent

i un poeta com Vinyoli és que el poeta sap descobrir

els racons amagats, eruptius, de la realitat anodina

i té caràcter, sensibilitat i coneixements per

convertir-la en un quadre vivíssim on l'home

es planteja les preguntes fonamentals.

(Fragment)

Agustí Pons. Cartes a Clara, 2010

Mediterrània

Llum i aigua

la mar de la teva mirada

la carícia, les imatges

la pau retrobada.

Teresa Grau Ros

El nostre pa de mots de cada dia

Basta el dia a esvair
el pertinaç somriure de la mort
verda que ha foradat la nit. No juguis
amb les paraules, segades i mòltes
fins a ser la farina
del nostre pa de mots de cada dia.
No hi juguis. Perquè el sol
fa el seu camí de cada dia, just
i roig, el sol, i el dia,
basta el dia a esvair aquell somriure,
com la boira a la plana.
En el son de vegades
caus al forat del somni
i un negre abís t'hi espera
que et xucla, que se't beu,
corrent d'aigua plujana esdevingut
riu d'agulles que exploren el teu pit,
i el temps ja ve a tornar-te els ulls
que s'obren en la fosca de la nit
molt quiets i respires. Les paraules
persevera a estimar-les: són divines
i diuen sempre el que és;
sense elles ni arbres ni roses ni llum
ni pa ni sentiments hi hauria:
només la nua veritat de tot
insofrible i tan certa. Ni l'amor
ni la mort no hi hauria; el no-res
ple de coses, sempre de nit, hi hauria.
Digues les roses, doncs, a la paret com flairen,
i cada arbre pel seu nom anomena
i parla'ns de la llum d'aquesta hora
i del pa i de les mans
que l'han pastat i enfornat i dels llavis
amb què el menges com beses, de les dents
amb què el tornes a moldre. I dels ulls,
dels ulls sobretot oberts a la fosca,
que el contorn del món i els núvols ignoren,
i la calma en canvi coneixen
que la vela dels somnis aquieta.


Carles Miralles

De L'ombra dels dies roja

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013

Sota els salzes

Sota els salzes,

allí, entre les branques

la lluna hi brilla.

Que ens estima

vol venir a dir-nos

a cau d'orella

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís, 2014

Flameja al sol ponent...

Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel.. ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.



Joan Maragall. Els millors poemes, 1998

Vivint

Vivint
sense paraules.

Dins les aigües
dòcils
de l'immediat.

Aspirant
l'univers
i rossolant.

Fent el salt
incessant
de l'obert
a l'obert.

Prometent
i respirant.



Lluís Solà. L'arbre constant. 2003

Els raïms immortals

                      I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

                      II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

                      III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                     IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

                     V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996

4 cogombres dins un plat

4 cogombres dins un plat
fan un plat de cogombres
4 cogombres dins un prat
fa un prat
                 sense ombres



Pere Perelló. Poltre(s), 2010

En el curs del temps

...Cert que la vida no es contraposa als llibres,
però aquests contribueixen a assentar-la. En
cert sentit la fixen, i també l'avaluen. Llegir és,
en tot cas, una activitat peculiar que exigeix
repòs físic i moviment espiritual, tal com
reclama intimitat, o almenys silenci, concentració
i un mínim de receptivitat a la paraula aliena.
Un llibre és una carta, i sempre ens l'envia algú.



Fragment del pròleg


Enric Sòria. En el curs del temps. 2010

Vestits de llum i somni

Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Límits

Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants,
de com reaccionen enduts pel no saber
que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla
impossible de fer un poema que digui
la cara d'aquest nen que veig-



Jaume Bosquet. L'Altre, 2004

Llibre

La seva pell és el llom del llibre
i les seves parpelles les pàgines
quan he obert les seves guardes
la cara s'ha obert en una rialla.

He llegit el vers que hi ha escrit al front.
He escoltat el paràgraf amagat del seu coll.

En ella callaven totes les paraules.
Esperaven una paciència de lector
i unes mans que passassin les planes.

He tornat aprendre la ciència
del doble espai i la puntuació exacta.
He descobert en ella la novel·la d'aventures
i el llibre de viatges, el manual tècnic,
la guia de funcionament
i les regles dels jocs de cartes.

He vist el dibuix de totes les tipografies
traçat a les seves mans verjurades.



Josep Lluís Aguiló, dins,

Grans èxits, 2010

Les sandàlies petgen el mosaic

Les sandàlies petgen el mosaic
del somni grec, menuts fragments d'encís.
Exuberant el mar s'irisa gris
i blau, amb franges de dolor i esglai.
Amb jove i blanca pell, l'augusta Empúries
canta l'himne que fa fugir les Fúries.

Àngel Rodríguez. Somnis de sucre candi, 1999

Callao 253

Cada passa que don
i l'empremta que deixa
en l'asfalt d'un carrer,
Corrientes posem per cas.
El teu segell a cada una
d'elles, pura mescla d'enyorança.
En el silenci envoltat
de sempentes i travelades,
no trob la teva mà. Però hi és,
lliscant els meus dits,
atansada al palmell,
prima, suau i tibant.

Ulls que conflueixen en cada fet,
cada passa, cada empremta deixada.


4

Andreu Gomila. Diari de Buenos Aires. 2007

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Il·lustracions d'Adolfo Nigro.

Dalt de la muntanya

Dalt de la muntanya vull pujar
per voler estar prop del cel
i poder-te regalar
el més bonic dels estels.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

El geògraf

- S'arquegen les pantalles d'aquests globus

per veure allò criat, allò crescut:

esfera d'ulls, esfera de la Terra.

I els meus dits no coneixen cap repòs

de tant com han de fer el traçat precís

d'accidents i relleus fins a les platges.

A més segles, més món: la terra incògnita

es fon i les estrelles se'ns escapen.

I estic perdudament trobat, domini

del goig i la temença en vastitud

que eixampla i corregeix els portolans.

Astrolabis diran que els mapamundis

són la forma de l'aigua, i el seu pas.

Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Si tens un somni persistent

Si tens un somni persistent... 

és bo escoltar-lo amb molt d'afecte. 

Sempre tindrà coses importants a revelar.

(Fragment)

Dorli Signor, dins,

Marta Espar. Els secrets d'un part feliç, 2010

No cantarem

...
I és just i és bell que l'home sigui lliure
com l'au al vent i cada terra es regui 
amb l'ample riu de la parla nascuda 
a les fonts del seu ésser. Aleshores 
    AMB GLAÇ, AMB NEU, VINDRÀ LA PRIMAVERA. 


 (Fragment) 


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

El cel ben serè

El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.




Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Compartir amistat

Compartir amistat amb les noves generacions

et fa canviar la manera de pensar

i t'ajuda a veure les coses des d'un 

altre punt de vista. És molt bo

tenir contacte amb les

noves generacions.

(Fragment)

Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a

Teresa Rovira. Escola catalana, 409 (2004), 32-40

Espai dedicat a la lluna

Blanc verge ofert als núvols que passen
i que es transformen, meravellosos, en blanca necessitat
de dir, d'obrir flascons i perfums d'un estiu
salat que ja s'acaba.



Begonya Mezquita, dins,

Dotze poetes joves valencians. 2000