Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de desembre de 2014

Nadal

Escolteu (Quadre d'Elena Bech) per Teresa Grau Ros a Flickr
Oasi d'alegria
en temps de mal oratge,
el meu Nadal d'infant.

Cada any sento que em burxa
amb amor i tendresa
sota aquest cel convuls.

Quimera d'un sol dia,
clam confós en silenci,
somni sense final.
                             (1981)

Francesc Vallverdú. Temps sense treva, 2009


30 de desembre de 2014

29 de desembre de 2014

Desembre pairal

De cada casa al cim s'aixeca una encantada
columna; el sol somriu i no gosa esclatar;
al cel s'empereseix dolcíssima ramada
i vent i fred s'ajeuen del món en el llindar.

Ni es mou, mentre s'encenen els fruits de l'arboçar,
el pi, tothora jove, que empara la collada;
als morres de la mula i el bou lluu la rosada
i el bell encens que en brolla no se'n voldria anar.

Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d'infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.

Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau:
es mesclen els alens del cel i de la terra.


Josep Carner. Poesia, 1992

Maria Àngels Anglada

Sunrise at Polhena per uditha wickramanayaka a Flickr
L'autora sempre volia assolir una síntesi major.
Una síntesi  major entre la cara fosca i lluminosa
de la vida humana; entre el passat i el present;
entre entorns naturals, rurals i urbans; entre
paisatges distants; entre elements lírics, 
dramàtics i èpics; entre la vida i l'art...

(Fragment del pròleg)

D. Sam Abrams

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009


26 de desembre de 2014

A molts llocs d'aquest món...






Campana al Tibidabo per Teresa Grau Ros




A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.
A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.
A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.
A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.
A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.
A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?


Agustí Bartra 



Poema extret d'aquest lloc web: 

Música i cant

On hi ha músics, no hi falten músiques.

Música i flors porten amors.
El flabiol, no el toca qui vol.
A tothom plau son cant i son infant.
 

M'agrada la família que m'ha tocat

Claudius Ptolemy. Cosmographia. Ulm, 1486 per Teresa Grau Ros
Educar en positiu és una actitud 
que acompanya la manera de fer
i de relacionar-se, la manera de
transmetre pautes de conducta.
És una actitud que acompanya
i orienta la manera d'afrontar
la vida i, en concret, de tractar
els fills i les filles.

(Fragment)

Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012


24 de desembre de 2014

Fonemes

Baby per Michael Glasgow a Flickr
La primera paraula d'infant
és ressò de bells mots de la mare;
com esbós de cançó
sense notes encara.
Melodia que amb goig sentirem
dins el cor, repicant l'esperança
que transforma en arpegi, els escrits,
per poder acompanyar tots els cants
i el punteig de la dansa.
L'espiral de sons nous
van creant pensaments
per sortir del misteri silent
cap al món dels sorolls...

Seran l'eco a les veus de la gent!

Jordina Nadal. Victòria in vitro, 1997

Des d'aquest fil segat,


Estany del Sol (Torredembarra) per Teresa Grau Ros
Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.



Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995

Com olivera entre ametllers

Bones Festes (Torredembarra) per Teresa Grau Ros
Que els ulls perllonguin
l'espai en marxa que ets
-maresme, abisme, mar...
I que, després del teu viatge,
sols desitgis el gust de l'oli
damunt l'hivern de l'ametller,
camp que doni a l'estació
la seva edat.
Perquè tot el que vius
ho veus al cel.



Vicenç Llorca. Cel subtil, 1999


Sempre hi haurà

Pere Calders. 8 contes de Nadal, 2007
Sempre hi haurà una pàgina amb ales als peus
sempre hi ha un àlbum
que en girar el full
                               torna al país de la infantesa.



(Traduït per a aquest blog)



Helena Junyent. Cuéntame entre las cerezas, 2010


Rius de coloraines

Pessebre de Torredembarra per Teresa Grau Ros
És any de rius, rius de coloraines,
els rius que s'eixamplen i surten de mare,
els rius que caminen i en caminar, canten,
els rius que amb la fúria del vent,
que té mans gelades, busquen el misteri
d'una cova freda, on hi ha tres figures
i dos animals que amb l'alè l'escalfen.
Les figures són de granit i plata,
la mula i el bou són de fang pastades:
-heus ací els dos rius, rius de coloraines,
que pinten el cel i a dues veus canten.

                                        22-XII-1998


Àngels Cardona. Les veus del riu, 2001

23 de desembre de 2014

Quaranta-cinc graus sota cobert

A Guaraba, que es troba en una zona tropical,
hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu.
No serviria de res precisar la situació geogràfica,
perquè un cop localitzada sobre el mapa (amb
penes i treballs), Guaraba té amb prou feines
puntet propi.



(Fragment)

Pere Calders. 8 contes de Nadal, 2007


18 de desembre de 2014

Tot fent postals de Nadal


De Artworks 2010 per Junaida
Retalls de cartolines,
          llapis de tots els colors
                     i també retoladors.
                     Paper de seda
                     i tisores...
Mare meva, quant d'enginy!
         Cada un dels meus amics
         tindrà una bonica postal
                       per les festes de Nadal!

(Fragment)

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

16 de desembre de 2014

Fulles de poll

Tall, short, fat, thin ... per Leonora (Ellie) Enking a Flickr
Del bell cim del poll tan alt,
les fulles cauen lleugeres;
per morir ballen un vals
dins la llum de les praderes.
Cada fulla enfredorida
s'ha tornat un cor daurat
fet amb la mateixa mida
dins un tall de sol robat;
robat al pas de l'estiu
i servat amb la rouada...
Fruita en la fred madurada,
son color es torna més viu,
cada trenc de matinada,
fins que les mans de l'oreig
la cullin dins la brancada
amb murmuri de festeig.
Fulles de poll de tardor,
de l'any el darrer somriure,
l'últim raig de tebior
de l'estiu que ve de viure.



Francesc Català. Poesia completa, 1989

14 de desembre de 2014

M'aboque a tu,

Paisatge del terme de Torà per Teresa Grau Ros
M'aboque a tu, vall dels somnis i els deliris,
indret de tots els temps, per tal que m'aconhortes.
Vull que em dones el que tu saps i pots
per a no llançar-me cingle avall,
àngel caigut amb les ales cremades.

Passege l'hivern entre les boires
i el que veig i sent és d'un gris fred.
Les seques serres ara em representen:
roques que igual fereixen com abracen.

Roques que abracen.
Roques que fereixen.
Roques.




Josep Piera. En el nom de la mar, 1999




7 de desembre de 2014

Jardí Botànic Històric




Petits tresors de la jardineria barcelonina.

Els meandres de la traducció

Detall de la porta de la fe, façana del naixement de la Basílica de la Sagrada Família (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Les representacions simbòliques són poderoses
i els humans les busquem sempre, des del principi.
Pràcticament totes les llengües tenen una rima
que es canta als nens agafant cada dit de la mà.
En català diu "Aquest és el pare, aquesta és la
mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja
totes... i aquest fa Niu, niu, no n'hi ha pel
caganiu?"

(Fragment)

Isabel Núñez, dins,

De traduir (poesia), 2014

5 de desembre de 2014

L'aigua m'arriba als turmells

L'aigua m'arriba als turmells. Mire els fills:
fan i desfan, grapats d'aigua, innocents.
Mirava el poble, les cases, els horts;
després, pujàvem -carrers que tenien
graons de pedra corcada, i estables.
Véiem la font a la porta de casa;
aquell nisprer, opulent, fertilíssim.
Al vell roser li ha nascut una rosa:
la rosa és gran, sensual, graciosa...
La besaria.

Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora, 1974

1 de desembre de 2014

Sol a les mans

Parc de Carles I (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m'assenyalen camins.
Les mans no han aprés a
disfressar-se.
Montserrat Abelló

S'ha fet de dia.
El sol retalla
amb tisores de llum
cases i carrers.
Dorms.

(Fragment)

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire, 2010

30 de novembre de 2014

Sursum corda

Fulles de tardor per Teresa Grau Ros
Una, dues i trues!
Amunt els esperits!
Força!
Ànim, ànim i molt d'ànim!
Premeu l'aire,
no tireu el lleu encara,
que a partir de certa edat
tots som responsables
de la cara que fem.


(Fragment)


Antoni Defez. L'arc de la mirada, 2007

Del color

Onades de tardor a la Barceloneta (Barcelona) per Teresa Grau Ros
La mar grisa, per tan trista,
pot alegrar el pescador;
a la festa de la vista
hi fa més l'ull que el color.

(Fragment)

Francesc Català. Poesia completa, 1989

Música en la marinada

                            I

Portes aigua de mar a les galtes
i el sol s'evapora al cristall dels teus ulls.
Cauen milers de perles del teu front,
un serrell de sinalefes que es desmaia
com les ones.

Clavo una àncora de versos al teu nom.



Benet M. Marcos. Albada de silencis, 1997
Pr.: Olga Xirinacs

Síntesi

Parc de Carles I (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Una imatge        val més que mil paraules.
Una paraula       val més que mil.
Un silenci           val més.



(Traduït per a aquest blog)



Ana Rossetti. Llenar tu nombre, 2008


29 de novembre de 2014

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (10)

Damunt paper verjurat
el seu pare coedita
el primer llibre embastat.

Al diari Avui el comenta
una patum del Nou-cents
flairosa de timó i menta.

(Fragments)

Castellar, novembre de 1986

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (9)

Quan l'ensenya l'endemà
un acadèmic il·lustre
Tu Marcellus eris fa.

De tant temps cobrant alè
en un mes ha escrit mil versos,
i ja és Mestre en Gai Saber.


Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (8)

Un matí que surt a fora
i l'abril li burxa el nas
sent que arriba la seva hora.

Abandona, en sec, la prosa
i s'aplica al primer vers:
La ginesta, quina cosa!

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (7)

(L'edifici així prepara
per a l'estadant diví
com estoig de perla cara.)

Guanya copes i medalles
que li emplenen les parets
de magnífiques quincalles.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (6)

Es disposa a aixecar pesos
per llaurar-se un cos ad hoc,
i li causa malentesos.

Prova sort amb l'alpinisme
i aconsegueix un 7.000
com aquell que fa turisme.


Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (5)

Li ensenyaven els britànics
que només amb molt d'esport
es fan esperits titànics.

I s'engresca amb la cistella,
i fa uns salts com un llagost,
i s'hi trenca una costella.




Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (4)

Anà a estudi en un col·legi
que uns anglesos van fundar
per a un geni tan egregi.

Però amb els llibres no hi té
una intimitat tan fonda
que li faci el cap malbé.

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (3)

I com que és de casa bona
ja demostra gran talent
quan l'asseuen a la trona.

Posa la primera dent
i ja parla, i canta, i pinta,
rebrot del Renaixement.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987


Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (2)

No l'adoren pastorets
ni hi van vells amb presentalles,
sinó ties i tiets.

Li regalen una ploma
que va ser de Ramon Llull,
i dos llapis i una goma.


Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (1)

En Ell néixer damunt llit
una estrella es posa cua
perquè en recordem la nit.

Té una creu al paladar
que és auguri de prodigis
de molt mal aventurar.

Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

27 de novembre de 2014

Un poeta

Un poeta és un món nou que ens obre
la seva sensibilitat als nostres sentits
en aquesta tènue metamorfosi que
només la poesia provoca.
...
No passa res i passa tot per aquesta
bonica crònica d'uns dies amb l'èpica
justa i els mots delerosos.


(Fragments del pròleg)


David Castillo, dins,


Noemí Bibolas. No passa res, 2002


Elegia d'un paisatge

         A l'avi, forner i llaurador des de casa dels pares.


Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S'endevina l'A-7
i més enllà la via d'ample ibèric.

Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d'aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, passaran de llarg,
i s'enduran les dones i els tarongers.
Sols quedaran els cotxes, l'autopista,
l'ample europeu i l'ample dels autàrquics.

Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d'aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui vos dirà que ve la primavera?


Pau Sif, dins Joves poetes catalans, 2004

Curull de tardor,

Curull de tardor,
aquest dia és a punt
de vessar la nit
i tacar d'obscur
les roges estovalles
de la tarda.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997

23 de novembre de 2014

Encara pots

En aquesta hora perduda enmig del temps,
en aquest callat segon que ens complementa
i ens fa trobadissos
                           en el no-res que ens difumina,
he vingut a ensenyar-te allò que no s'ensenya.


(Fragment)

Xavier León. L'avenc, 2004

El meu fillet té una son,

El meu fillet té una son,
sa mare lo fa dormir,
i farà una cançoneta
per a què puga dormir.

Oió ió ió ió
oió ió ió iana
soneta vine, don don
soneta vine, don dana.


tradicional catalana


Mirna. Mirna, 2009

Nocturn

Vénen les gavines cada nit
a conquerir, èbries de mar, el paisatge.
Ignorants i incultes
no saben que la negror
de la neu
és un dol efímer,
que la lluna engolida pels llacs
forma part de la màgia dels somnis.



Amadeu Vidal i Bonafont. Forestlàndia, 1999

21 de novembre de 2014

Cançó de rotllo

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa.
Via fora, mala bruixa,
que les vols omplir de sang.

Olles, olles de Montblanc,

totes són fetes de fang.
D'una argila tan vermella
que té el roig de la maduixa.
No t'amaguis, mala bruixa,
no t'amaguis sota el branc.

Olles plenes d'oli verge,

de mel nova, de vi blanc.
Que la lluna, embadalida,
s'emmiralli en el seu flanc.

La rodona no s'afluixa:

són de fang i de maduixa,
olles, olles de vi blanc.



Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985


Fulles de tardor

Les fulles velles de novembre cauen sense frisança,
i es recargolen en l'aire imitant els moviments
d'un dervix,
com si interpretaren una dansa imaginària,
que lentament i amorosida ens desvetlla la bellesa
de la natura.
La tardor creix en l'obaga més fonda del jardí.
A l'ambient hi ha una dolçor com de regalíssia
que viatja més enllà del temps present
cap al cel obert de la infantesa.

Joan-Bta. Campos Cruañes. Jardí clos, 2008

El ple il·luminat

El ple il·luminat
perdura.

Gra sobre gra,
s'enfila l'espiga
diligent
cap a la partió
muda.

Encara el diví,
errívol,
de tot arreu
sacseja
la ferida
perduda.

Entre el límit
assignat
i l'esperança
severa,
l'espiga
que madura.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

18 de novembre de 2014

La pell del viatge

S'origina el viatge com la pell,
damunt els vius fragments d'altres viatges.
Així sabem que la sensació
és el present de nombrosos records
que s'acumulen dins el nostre cor
com l'aigua que s'aboca en el destí.
Estat d'aire en què veure i somniar
són la passa veloç del nostre afany.
I despertar amb la veu del capità,
mentre l'esguard eixuga la fatiga
i la ciutat celebra l'arribada
dels qui portem la pau de la paraula.

Vicenç Llorca. Ciutats del vers, 2005

8 de novembre de 2014

Llum

Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.

Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.



Oriol Izquierdo. Moments feliços, 2008


Escriure

Flor trompeta al Parc de les Aigües (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Escriure és compartir passió i coneixement.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

7 de novembre de 2014

Vinyoli

Parc del Poblenou (Barcelona) per Teresa Grau Ros
La diferència entre un ciutadà normal i corrent
i un poeta com Vinyoli és que el poeta sap descobrir
els racons amagats, eruptius, de la realitat anodina
i té caràcter, sensibilitat i coneixements per
convertir-la en un quadre vivíssim on l'home
es planteja les preguntes fonamentals.

(Fragment)

Agustí Pons. Cartes a Clara, 2010

Mediterrània

Plaça de Salvador Espriu i Cementiri de Sinera (Arenys de Mar) per Teresa Grau Ros
Llum i aigua
la mar de la teva mirada
la carícia, les imatges
la pau retrobada.

Teresa Grau Ros

31 d’octubre de 2014

El nostre pa de mots de cada dia

Basta el dia a esvair
el pertinaç somriure de la mort
verda que ha foradat la nit. No juguis
amb les paraules, segades i mòltes
fins a ser la farina
del nostre pa de mots de cada dia.
No hi juguis. Perquè el sol
fa el seu camí de cada dia, just
i roig, el sol, i el dia,
basta el dia a esvair aquell somriure,
com la boira a la plana.
En el son de vegades
caus al forat del somni
i un negre abís t'hi espera
que et xucla, que se't beu,
corrent d'aigua plujana esdevingut
riu d'agulles que exploren el teu pit,
i el temps ja ve a tornar-te els ulls
que s'obren en la fosca de la nit
molt quiets i respires. Les paraules
persevera a estimar-les: són divines
i diuen sempre el que és;
sense elles ni arbres ni roses ni llum
ni pa ni sentiments hi hauria:
només la nua veritat de tot
insofrible i tan certa. Ni l'amor
ni la mort no hi hauria; el no-res
ple de coses, sempre de nit, hi hauria.
Digues les roses, doncs, a la paret com flairen,
i cada arbre pel seu nom anomena
i parla'ns de la llum d'aquesta hora
i del pa i de les mans
que l'han pastat i enfornat i dels llavis
amb què el menges com beses, de les dents
amb què el tornes a moldre. I dels ulls,
dels ulls sobretot oberts a la fosca,
que el contorn del món i els núvols ignoren,
i la calma en canvi coneixen
que la vela dels somnis aquieta.


Carles Miralles


De L'ombra dels dies roja


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013