Calma

T'adorms i un silenci
s'enfila per les parets de la cambra
fins que aconsegueix el cim,
un límit de llum en la fosca.
Tocant de peus a terra, penso,
convençuda, que la veu és veu
a cada instant de parlar-te.
Quina sort tenim d'escoltar-nos,
tu i jo, entre tantes multituds
apressades. Retenim, doncs,
un segon, aquell moment de pausa,
aquella calma, la conversa, estimat,
com si fos senzillament un gest
per mantenir-nos vius, després
de tants dubtes, tant de dolor,
tanta mar enfurismada. Tranquil,
el temps és un amic que passa
i ens saluda des de lluny.
No en sé res de les hores perdudes,
ni de la incertesa dels dies.

De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Mallorca

a l'alba   ocupar el seient del pilot
agafar el volant amb les dues mans
i venir cap a tu   i de seguida adonar-me
que no faig altra cosa que anar directa a mi

amb aquesta certesa accelerar
i senzillament fer camí   que ja es veu la mar

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

Vingueres de molt lluny

  Vingueres  de  molt  lluny.

  La  teva  faç, com  la  del  sol,  refulgia  tot  mirant  a
Orient.

  Jo  només  tenia  la  certesa  de  la  meva  perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava  tastar,  potser  massa  tard,  el gust plaent  dels
fruits  prohibits.

  L'ahir  no  havia  estat  res  més  que  esperar.
  L'ahir  és  quan? L'ahir  és  sempre.
  Vora  la  mar  assossegada vaig  gosar  despullar  els
peus.

  Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí
de  l'aigua,  les  meves  sandàlies.

I

De: Primer itinerari
       Camí de la mar: Unai

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Ací

Seguim el moviment harmònic,
ingràvid, d'una trajectòria.
Comptem amb les certeses mínimes
en cada intent que torna i va,
que va cap endavant i torna,
que vacil·la en la recta, ondula,
que s'acosta i se'n va, que torna
entre l'ahir i els fets. Ací.
Entre l'ahir i la pregària.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.

Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020

Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

Ara!

M'he desfet de flonjors
i és acerada i nua
i pura com la daga sense estrenar,
la idea que performo.

Fins tinc por de tocar-la;
no fos que un gest poc hàbil
la convertís en arma feridora.

La sento en mi, borbollejant en créixer,
com una deu que vol deslliurar l'aigua,
i sé del cert que per a contenir-la
ja no tindré prou cos,
ni, ai!, per dar-la als altres, prou paraula!

1979

De: Vivències [Obra poètica inèdita]

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

On és la incertesa

 (Vita flumen)

On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.

Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,

flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.

Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.

La certesa són els rius que van
devotament al mar.

Marta García Sentís dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

Lecha dodi

Venir fins a tu amb la certesa del sisme, amb l'absoluta certesa
que els contraverins se'ns acaben, amb la refotuda absoluta
certesa que els seguitoris ens menen al pou i amb l'exorbitant,
monstruosa, colossal i refotuda absoluta certesa que això no
se salva ni girant-nos la llengua ni foradant-nos el cos ni 
prenyant-nos de nit pels racons més insòlits i estranys i venir
fins a tu i haver-ho volgut quasi tot, menys haver-t'ho dit tot,
i que aquesta mena de cosa que ha estat massa dita sigui
l'invent, sigui el rampell o sigui l'amor més calmat, ponderat,
assenyat, mesurat i el més prudent que haguem vist mai.

Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions:   Alba Rivadulla

Editors: Julián Acebrón i Amat Baró

Teoria de la memòria

Fa molt, molt de temps, abans de ser una artista
turmentada, afligida per la nostàlgia a més
d'incapaç de crear vincles duradors, molt de temps
abans d'això, jo vaig ser un governant gloriós
que mantenia unit un país dividit; això em va dir
l'endevina que em va llegir la mà. Grans coses,
va dir, t'esperen, o potser et venen al darrere;
és difícil saber-ho del cert. I a més, va afegir,
¿quina és la diferència? Ara mateix ets una
criatura que dona la mà a una endevina.
Tota la resta és hipòtesi i somni.


————————————————

Long, long ago, before I was a tormented artist,
afflicted with longing yet incapable of forming
durable attachments, long before this, I was a
glorious ruler uniting all of a divided country
–so I was told by the fortune-teller who
examined my palm. Great things, she said,
are ahead of you, or perhaps behind you;
it is difficult to be sure. And yet, she added,
what is the difference? Right now you are
a child holding hands with a fortune-teller.
All the rest is hypothesis and dream.



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció: Núria Busquet Molist

Cim

Esfilagarsar mars teixits amb llana,
un hivern qualsevol. Tan delicat,
el nou abric, el gest de llibertat
que ens dediquem... Trenquem la porcellana,
redescobrim l'amor i l'amistat.

Algú va dir d'estendre la rotllana,
saber gaudir per dies la setmana...

Un cop al cim, obrir de bat a bat
els nostres ulls enllà de la muntanya.
Sortir de nit. Saber la contrasenya
del patiment, saber-la tan estranya...

El blau immens descriu la seva senya
a l'oneig instintiu d'una pestanya.
Teixim de nou els mars, fem-ne ressenya.



De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Tardor

Parlo del mar a la tardor,
quan nedem per un bosc de fulles caduques.
Cada cop serà més freda l'aigua, més gebrat
el camí. Però no defallirem. Estimarem l'hivern
com una síl·laba més dels nostres noms, ben abrigats.



De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001

Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

Fascinació

Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat.




Anna Gual. El tubercle. 2016

Il.: Lara Costafreda

XXXVI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

Magma

Aquell impuls profund que confereix

densitat a silencis i paraules

no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què

tots els vents conflueixen i s'exalten.

Una cortina blava ens fa de mar

perquè la hisenda és magra; però totes

les veus del temps inciten al retorn

i són altes i clares les mirades.

¿D'on, sinó del profund d'aquest combat,

n'haurem senyals i força? Tanta vida

no creix debades. Fosca i llum fan un

sol baluard i els anys ens configuren

a poc a poc. Petgem sense temor.

Tots els camins proclamaran certeses.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.

La set de veritat del poeta és cosa certa.

Asseguda a les escales de la sinagoga

la meva set de justícia és cosa certa.

A les parets, per ordre alfabètic,

els noms dels tancats a Terezin,

dels ajusticiats als camps d'extermini

són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa

i estables plens de palla fresca restaren buits

quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.

Els fardells s'abocaren sense miraments

a les portes de la mort,

milers de vestits i sabates quedaren per terra.

Mai més no els vestirien ni les calçarien.

És cosa certa.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová

Poema

És cert
que no tinc diners
i és patent que la major part de
monedes són de xocolata;
però si agafeu aquest full,
el doblegueu pel llarg
en dos rectangles,
després en quatre,
feu llavors un plec
oblic amb els quatre
papers i el separeu
en dos gruixos,
                     obtindreu
un ocell que mourà
les ales.

                     A Pepa

Joan Brossa. El saltamartí. 1999

Pr.: Pere Gimferrer

bibliopoètiques

                  A les biblioteques

Avançant entre els cingles
i unes valls inèdites
ànima del meu bé
ponts de tendra certesa.

Poesia, misteriosa i saludable,
les actituds dignes són
els cels de primavera.





Primavera 2012.

Teresa Grau Ros

La pluja

Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.



Francesc Parcerisas, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Venies de l'apocalipsi

Vas aparèixer amb trompetes de foc.
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.



Tercera visió, II.


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions 2006