Cant de tardor

No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.


Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Riu amunt on la roca senyoreja

Riu amunt on la roca senyoreja
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.



Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996

El país dogon

El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit, 
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb

intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents

i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins 

iniciàtics. Gent que va a peu.

Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites

de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una

casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota

d'un baobab, al costat de l'aigua.

(Fragment)

Miquel Barceló . Quaderns d'Àfrica, 2004 

Tr.: Nicole d'Amonville Alegría

Inici

Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Poesia extreta del blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot

15. La llibertat és la vida

b. La liberté est un bien qui fait jouir des autres biens.
    La llibertat és un bé que sempre en fa d’altres.

c. Liberty is more worth than gold / Liberty is a jewel.
   La llibertat és més valuosa que l’or/ La llibertat és una joia.

Aquest refrany ens diu que la llibertat és un dels pilars fonamentals de la vida.

(fragment)


Afra Pujol i Campeny. Els refranys : estudi i equivalències, 2008

Esponerosament carnal, aquest seguici

Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.



Rubén Luzón, dins,  Reduccions, núm. 100

Novembre

A Francesc Galí

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és dolç arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.

Pujar a la cambra ben ampla i ben neta,
on tot ressona i on tot us ve gran,
sortir al balcó i meditar una miqueta:
veure una estrella i un núvol plorant.

I ja després enfilar-se a l'altura
del llit enorme i colgar-hi bé el cos,
el llit és fred i la màrfega és dura,
però és tot ell amarat de repòs.

I quan veieu el bell somni que us guanya,
us serà grat, poc abans de dormir,
sentir com entra la pau de la muntanya,
i anar pensant que demà de matí,

quan les finestres haureu desbaldades,
i l'aigua salti pel rostre calent,
ja albirareu pollancredes daurades
i vols d'ocells escampats sota el vent.

novembre, 1915



Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

Uns ulls que parlen

He vist en els teus ulls
una espurna que et fa viure
i malgrat el defalliment
manté encesa la flama.

He vist en els teus ulls
la mirada afable d'un ésser comprensiu
que en moments tenebrosos
il·lumina amb un bri de llum.

He vist en els teus ulls
un esclat de joia i alegria
capaç d'omplir de flors
les boques que el contemplen.

Elisenda Raurell, dins, 
XII Premi de Poesia Catalana"L'Espurna del Clot", 1993

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.


Pere Rovira. La mar de dins, 2003

Veig, sento i penso

Veig, sento i penso que enganyes el cor 

i prens camins que no et porten enlloc. 

I et veig trempejar el temps amb més temps, 

quan saps que passa de pressa i corrents, 

quan saps que passa de pressa i corrents. 

Tens sort, obre bé els ulls. 

No et deixis perdre 

aquesta oportunitat. 

Saps que sóc a l´altre costat 

del món dels homes sense cap 

al que no penso mai tornar 

no hi ha res a justificar. 

Quan siguis al sol 

seré allà esperant. 

Deixa que t´estimi 

i tots dos navegant 

farem del camí 

el nostre millor destí. 

Veig, sento i penso que ja no et conec 

i que han fugit els somnis que hem compartit 

Busco dreceres per recobrar 

falses promeses i fer-les realitat 

falses promeses i fer-les realitat. 

Tornem a començar, 

no ens deixem perdre 

la millor oportunitat. 

El mestre ara és el passat i

ens ha ensenyat com ser més forts,

com esborrar els pitjors errors, 

sense res a justificar.

Quan siguis al sol 

seré allà esperant. 

Deixa'm que t´estimi 

i tots dos navegant 

farem del camí 

el nostre millor destí

Lax'n'Busto 

Ara!

Allarga la mà
        i agafa la rosa.
Potser et punxarà...
             no serà gran cosa!


Ahir, al matí,
          no era desclosa;
si esperes demà,
         el destí disposa
que es desfullarà.

Si la mà no gosa,
               mai més no l'haurà!




Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

neu, neu

Cau la neu:

meravilla,

visió.

La nit se'n va.

Les criatures se n'aixequen

i troben

la neu a la finestra.

La neu, la neu!

"És la veu calenta de tots,

corrin lego

a fer botxes blanques.

Neu,

llençol bell del món,

caus i no despertes

los somnis

de les criatures

que dormin.

(1986)

Sara Alivesi , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Separació del cos

Cos, cos, per què m'has abandonat?
Preneu-ne, menjau-ne, doncs sí, però quan
la química no basta per adormir-nos
a quines divinitats ens acollirem
sinó a aquelles darreres del passat soterrades
sota tanta de pluja àcida i tanta d'Història,
tanta de Psicologia i tanta d'Antropologia?

La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exalta
i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa
i d'amor. Ara podem a la fi callar
sense tenir por de la solitud ni de la culpa
perquè ja no hi ha tals paraules.


(Fragment)

Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; 
tr. Gabriel de la S. T. Sampol  

   

lluna dels càntirs

cada lluna, cada boca que l'acull.

en cada boca, una lluna.

en cada càntir, un ull de llum

que la lluna emmiralla.

jo, l'ull que sotja la lluna

de cada càntir en la nit.

jo sola, en l'ombra.

a la vora de l'aigua.

Anna Montero. Teranyines, 2010

Amor

El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern

Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
 - No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada 


Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011

Un poema xinès

Llegeixo un poema xinès

que algú va escriure fa mil anys.

L’autor ens hi parla de la pluja

que cau durant tota la nit

al bambú que cobreix la barca

i de la pau que finalment

s’instal·là en el seu cor.

¿És casualitat que un altre cop sigui

novembre, hi hagi boira

i una posta de sol plomissa?

¿És potser per atzar

que un altre cop algú visqui?

Els premis i la fama són

molt importants per als poetes,

però tardor rera tardor

els arbres orgullosos es desfullen

i, si alguna cosa roman,

és el mormol delicat de la pluja

en els poemes que no són

alegres, però tampoc tristos.

Tan sols no veiem la puresa,

ni el vespre, quan l’ombra i la llum

ens obliden un moment,

ocupats a escartejar secrets.

Adam Zagajewski. Terra de foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

Lleialtat

El seny és esmussat, l'ull es desmenja

de l'esblaimat dibuix de l'aparent;

enllà de ma finestra indiferent

s'arrosseguen les esmes d'un diumenge.-

Que vanament aquell tapís no penja!

El cos suau, la cara resplendent

apaguen, en final desvagament,

la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara;

tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m'anima encara,

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries del record profund.

Josep Carner. Poesia, 1992

Eternitat

Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat. 




William Blake




Miquel Desclot. De tots els vents. 2004

¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda

¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
sense estripar el paper que l'embolcalla?
Del cor al cap hi ha sempre una ferida
que sagna, generosa, i justifica
el pas silent dels ulls sobre la terra.
Una drecera que enllaça dos ports,
un fil de mar que s'endinsa en la roca
com una alenada, que construeix
una cova on s'hi arrecera el ressò
de les onades, dels dies fets paisatge.
Emergeix des del fons una veu fràgil
que es barreja amb el vent i nodrida
de sal teixeix el temps amb fils de vida.

(1996)



Eva Rumí i Guimó. Tria de poemes, dins, Poesia noranta, 1997

Tardor a Requesens

Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres

sumptuoses. Clares veus dels infants

-la Laura, l'Adrià- damunt del clavicèmbal

de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra

de fecunds castanyers.

Ja ho sé que és una treva,

que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa

les fulles dels aurons que trepitja el senglar.

Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia

encén el brancam d'or, i escalfa les petites

mans que es clouen felices damunt castanyes tendres

i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Diccionari de competències...

Avui dia ningú ja no discuteix que les persones constitueixen un factor
clau de les organitzacions per a l’assoliment dels seus objectius
estratègics. El nostre primer repte és ser capaços d’atraure i seleccionar
el personal més adequat als requeriments organitzacionals, compromès
amb els seus valors i en sintonia amb la cultura de
l’organització. El segon repte, en el mateix nivell d’importància, consisteix
a ser capaços de fidelitzar aquest personal i motivar-lo a la
millora contínua per tal que pugui adaptar-se als canvis constants de
l’entorn.

(fragment de la presentació)

Diccionari de competències dels càrrecs de comandament de la Generalitat de Catalunya : cap de secció, cap de servei i subdirector/a, 2010

Casa

Un corrent d'aire pot
desfer la teva casa
en el sorral humit.
Passats els salzes, sé
alts marges, una balma
oculta que, dels altres,
ningú no ha vist.
Deixa-hi
els flascons plens d'estranya
essència, els pigments
de l'or més vell, les capses
lacrades dels secrets.
Fa fred, pren la flassada
de llana grisa.

Amaga't



Margalida Pons . Les aus, 1988

Cant d'Abelone

Tu a qui no faig confident

que ploro al llit, de nit, sol,

tu que em fatigues dolçament

bressant-me com un bressol;

tu que no em dius del teu vetllar

per causa meva,

què et sembla de suportar

aquesta set sense treva

que ens magnifica,

sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats

com es menteixen així que

volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura

o bé un perfum que rera seu res no deixés.

Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.

No et retingueren mai: per això és que hi reposes

i et tinc per sempre més.

Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Ed.: Feliu Formosa i Xavier Folch

Tardor

Quan lentament sents que cauen els dies
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.

La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.

Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.



Assumpció Forcada. Hàbitat, 1996

Xicranda de Mèxic

Una xicranda florida

enlluerna tot el món.

Flama fosca de la terra

que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva

sobre els primers aiguarells,

¿on són tes branques ardides,

oh dosser fet de pomells?

Una xicranda florida,

l'arbre mateix que era ahir

una urpa negrenca i sola

com un retret al destí.

Amor covada en l'escorça

que enlluernes d'un plegat-

oh seny obscur del poeta

pel déu, de sobte, inflamat!

Música es tornà la saba

com d'un innombrable amor;

resseguí tot el fustatge

el do líquid i sonor.

Goig que en la rel arpegia

dins de la soca retruny;

hi concerta una esperança

la fullada, encara lluny.

I tots junts, en llur miracle

-so i color que hi equival-,

traspassen a un musc incendi

llur gran acord triomfal.

Josep Carner. Poesia. 1992

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques,

la lluna ha obert camins

que travessen la mar

-línies d'aigua i sal

que parteixen les ones.

Sobre les ones negres,

el cel ha obert espais

que blanquegen estrelles

-lliris de neu i calç

que acompanyen la lluna.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002