Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de novembre de 2012

Cant de tardor

Today's sunset

No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

Vicenç Llorca. Cel subtil, 1999

Magnanimitat

El futur, sabedor que faltaríem a la cita,
va fer com la mare que s'adreça, lleugera,
a la sortida del parc, i quan els fills
que a saltirons l'encalcen, s'aturen -romancers-
per burxar la lluna que han sorprès dins d'un estany,
desfà camí i es queda amb ells.



Cèlia Sànchez-Mústich. Llum de claraboia, 2004


Riu amunt on la roca senyoreja

Espígol al Parc del Pla de Fornells (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Riu amunt on la roca senyoreja
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.



Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996

28 de novembre de 2012

El país dogon

El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit, 
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb

intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents

i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins 
iniciàtics. Gent que va a peu.

Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites
de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una
casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota
d'un baobab, al costat de l'aigua.



(Fragment)



Miquel Barceló . Quaderns d'Àfrica, 2004 

Tr.: Nicole d'Amonville Alegría


25 de novembre de 2012

Inici

Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Poesia extreta del blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot

15. La llibertat és la vida

Long Journey

b. La liberté est un bien qui fait jouir des autres biens.
    La llibertat és un bé que sempre en fa d’altres.

c. Liberty is more worth than gold / Liberty is a jewel.

   La llibertat és més valuosa que l’or/ La llibertat és una joia.

Aquest refrany ens diu que la llibertat és un dels pilars fonamentals de la vida.


(fragment)



Afra Pujol i Campeny. Els refranys : estudi i equivalències, 2008

Esponerosament carnal, aquest seguici

Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.



Rubén Luzón, dins,  Reduccions, núm. 100

24 de novembre de 2012

Novembre

Pollancreda a la Noguera Pallaresa

A Francesc Galí

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és dolç arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.

Pujar a la cambra ben ampla i ben neta,
on tot ressona i on tot us ve gran,
sortir al balcó i meditar una miqueta:
veure una estrella i un núvol plorant.

I ja després enfilar-se a l'altura
del llit enorme i colgar-hi bé el cos,
el llit és fred i la màrfega és dura,
però és tot ell amarat de repòs.

I quan veieu el bell somni que us guanya,
us serà grat, poc abans de dormir,
sentir com entra la pau de la muntanya,
i anar pensant que demà de matí,

quan les finestres haureu desbaldades,
i l'aigua salti pel rostre calent,
ja albirareu pollancredes daurades
i vols d'ocells escampats sota el vent.

novembre, 1915


Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia, 1972

Uns ulls que parlen

Eyes, Dwarka

He vist en els teus ulls
una espurna que et fa viure
i malgrat el defalliment
manté encesa la flama.

He vist en els teus ulls
la mirada afable d'un ésser comprensiu
que en moments tenebrosos
il·lumina amb un bri de llum.

He vist en els teus ulls
un esclat de joia i alegria
capaç d'omplir de flors
les boques que el contemplen.

Elisenda Raurell, dins, 
XII Premi de Poesia Catalana"L'Espurna del Clot", 1993

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.


Pere Rovira. La mar de dins, 2003


19 de novembre de 2012

Veig, sento i penso



Veig, sento i penso que enganyes el cor 
i prens camins que no et porten enlloc. 
I et veig trempejar el temps amb més temps, 
quan saps que passa de pressa i corrents, 
quan saps que passa de pressa i corrents. 

Tens sort, obre bé els ulls. 
No et deixis perdre 
aquesta oportunitat. 
Saps que sóc a l´altre costat 
del món dels homes sense cap 
al que no penso mai tornar 
no hi ha res a justificar. 

Quan siguis al sol 
seré allà esperant. 
Deixa que t´estimi 
i tots dos navegant 
farem del camí 
el nostre millor destí. 

Veig, sento i penso que ja no et conec 
i que han fugit els somnis que hem compartit 
Busco dreceres per recobrar 
falses promeses i fer-les realitat 
falses promeses i fer-les realitat. 

Tornem a començar, 
no ens deixem perdre 
la millor oportunitat. 
El mestre ara és el passat i


ens ha ensenyat com ser més forts,
com esborrar els pitjors errors, 
sense res a justificar.



Quan siguis al sol 
seré allà esperant. 
Deixa'm que t´estimi 
i tots dos navegant 
farem del camí 
el nostre millor destí



18 de novembre de 2012

Ara!


Allarga la mà
        i agafa la rosa.
Potser et punxarà...
             no serà gran cosa!


Ahir, al matí,
          no era desclosa;
si esperes demà,
         el destí disposa
que es desfullarà.

Si la mà no gosa,
               mai més no l'haurà!




Joana Raspall. Jardí vivent, 2010


neu, neu

El temps a Palamós: gener 2010   /  http://tempspalamos.blogspot.com.es/2010_01_01_archive.html

Cau la neu:
meravilla,
visió.
La nit se'n va.
Les criatures se n'aixequen
i troben
la neu a la finestra.
La neu, la neu!
"És la veu calenta de tots,
corrin lego
a fer botxes blanques.
Neu,
llençol bell del món,
caus i no despertes
los somnis
de les criatures
que dormin.
(1986)

Sara Alivesi , dins,

Plantaré el cos


Torrent de paraules que s'estimen
i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila.




Martina Escoda, dins, 


Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, 2011

Separació del cos


Cos, cos, per què m'has abandonat?
Preneu-ne
, menjau-ne, doncs sí, però quan
la química no basta per adormir-nos
a quines divinitats ens acollirem
sinó a aquelles darreres del passat soterrades
sota tanta de pluja àcida i tanta d'Història,
tanta de Psicologia i tanta d'Antropologia?
La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exalta
i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa
i d'amor. Ara podem a la fi callar
sense tenir por de la solitud ni de la culpa
perquè ja no hi ha tals paraules.


(Fragment)

Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; 
tr. Gabriel de la S. T. Sampol  


   

17 de novembre de 2012

lluna dels càntirs




cada lluna, cada boca que l'acull.

en cada boca, una lluna.
en cada càntir, un ull de llum
que la lluna emmiralla.


jo, l'ull que sotja la lluna

de cada càntir en la nit.
jo sola, en l'ombra.
a la vora de l'aigua.



Anna Montero. Teranyines, 2010


11 de novembre de 2012

Amor

El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern

Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
 - No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada 


Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams, 2011



Un poema xinès

moises per bachmont a Flickr

Llegeixo un poema xinès
que algú va escriure fa mil anys.
L’autor ens hi parla de la pluja
que cau durant tota la nit
al bambú que cobreix la barca
i de la pau que finalment
s’instal·là en el seu cor.
¿És casualitat que un altre cop sigui
novembre, hi hagi boira
i una posta de sol plomissa?
¿És potser per atzar
que un altre cop algú visqui?
Els premis i la fama són
molt importants per als poetes,
però tardor rera tardor
els arbres orgullosos es desfullen
i, si alguna cosa roman,
és el mormol delicat de la pluja
en els poemes que no són
alegres, però tampoc tristos.
Tan sols no veiem la puresa,
ni el vespre, quan l’ombra i la llum
ens obliden un moment,
ocupats a escartejar secrets.


Adam Zagajewski. Terra de foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

Lleialtat

DSC3255 PARLAMENT DE CATALUNYA per Antonio Castells a Flickr



El seny és esmussat, l'ull es desmenja
de l'esblaimat dibuix de l'aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s'arrosseguen les esmes d'un diumenge.-

Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m'anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.



Josep Carner. Poesia, 1992


Eternitat

Off to School in the Mist 2
Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat. 

William Blake, dins,


Miquel Desclot. De tots els vents, 2004

¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda


¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
sense estripar el paper que l'embolcalla?
Del cor al cap hi ha sempre una ferida
que sagna, generosa, i justifica
el pas silent dels ulls sobre la terra.
Una drecera que enllaça dos ports,
un fil de mar que s'endinsa en la roca
com una alenada, que construeix
una cova on s'hi arrecera el ressò
de les onades, dels dies fets paisatge.
Emergeix des del fons una veu fràgil
que es barreja amb el vent i nodrida
de sal teixeix el temps amb fils de vida.

(1996)



Eva Rumí i Guimó. Tria de poemes, dins, Poesia noranta, 1997

Tant de silenci

Manuel António Pina


Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.
I entre mi jo, és a dir, paraules,
formes indecises
que cerquen un eix que
els doni pes, un sentit capaç de contenir
la seva innocència
una veu una paraula a la qual agafar-se
abans d'esmicolar-se
contra tant de silenci.
Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;
si tens orelles prou íntimes
pots escoltar el seu cor
que batega sota la paraula de la teva existència,
entre el cap a tu i el més enllà de tu.
Tu ets allò que les teves paraules senten,
sents el teu cor les teves paraules el teu cor?



Manuel António Pina. Els llibres, 2006 ; 

5 de novembre de 2012

Tardor a Requesens


Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres

sumptuoses. Clares veus dels infants
-la Laura, l'Adrià- damunt del clavicèmbal
de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra
de fecunds castanyers.


Ja ho sé que és una treva,

que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d'or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

4 de novembre de 2012

Diccionari de competències...

Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General (UAB)


Avui dia ningú ja no discuteix que les persones constitueixen un factor
clau de les organitzacions per a l’assoliment dels seus objectius
estratègics. El nostre primer repte és ser capaços d’atraure i seleccionar
el personal més adequat als requeriments organitzacionals, compromès
amb els seus valors i en sintonia amb la cultura de
l’organització. El segon repte, en el mateix nivell d’importància, consisteix
a ser capaços de fidelitzar aquest personal i motivar-lo a la
millora contínua per tal que pugui adaptar-se als canvis constants de
l’entorn.


(fragment de la presentació)

Diccionari de competències dels càrrecs de comandament de la Generalitat de Catalunya : cap de secció, cap de servei i subdirector/a, 2010

Casa


Un corrent d'aire pot
desfer la teva casa
en el sorral humit.
Passats els salzes, sé
alts marges, una balma
oculta que, dels altres,
ningú no ha vist.
Deixa-hi
els flascons plens d'estranya
essència, els pigments
de l'or més vell, les capses
lacrades dels secrets.
Fa fred, pren la flassada
de llana grisa.

Amaga't




Margalida Pons . Les aus, 1988


Cant d'Abelone


Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?



Car mira els enamorats

com es menteixen així que
volen dir-se veritats.



Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.




Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Ed.: Feliu Formosa i Xavier Folch


3 de novembre de 2012

Tardor

Green Land


Quan lentament sents que cauen els dies
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.

La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.

Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.



Assumpció Forcada. Hàbitat, 1996

Xicranda de Mèxic

Xicranda de la plaça d'Urquinaona (Barcelona)


Una xicranda florida
enlluerna tot el món.
Flama fosca de la terra
que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva
sobre els primers aiguarells,
¿on són tes branques ardides,
oh dosser fet de pomells?

Una xicranda florida,
l'arbre mateix que era ahir
una urpa negrenca i sola
com un retret al destí.

Amor covada en l'escorça
que enlluernes d'un plegat-
oh seny obscur del poeta
pel déu, de sobte, inflamat!

Música es tornà la saba
com d'un innombrable amor;
resseguí tot el fustatge
el do líquid i sonor.

Goig que en la rel arpegia
dins de la soca retruny;
hi concerta una esperança
la fullada, encara lluny.

I tots junts, en llur miracle
-so i color que hi equival-,
traspassen a un musc incendi
llur gran acord triomfal.





1 de novembre de 2012

Sobre l'arena a fosques,

Canet de Mar (Catalunya) per Teresa Grau Ros
Sobre l'arena a fosques,
la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.



Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002