No, no li diguis a la fulla que s'aturi: ha de venir l'hivern. Acumula llenya, menja i espera, espera l'hora de la neu. Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima, et farà recordar la calor d'un cos dins un cos, i el valor de la resurrecció. ¿Potser no creus que darrera l'onada que mor contra la roca està naixent la forma d'una platja, una badia, un port? Allò que fa tan dur morir és ignorar per sempre que la vida, com un planeta, traça l'el·lipse d'una llum més gran. Què tems? ¿Potser, no tenir ulls, que et fugi la intenció de posseir les coses, deixar de crear en la creació? Llavors, com un aede, recita el temps en el temps de les síl·labes i els fets. Confia la teva ceguesa al pur instint de transformar-te. I ara que els dits de la tardor esgrogueeixen calendaris de bosc, abraça la teva estimada i digues: bon hivern. Vicenç Llorca. Cel subtil, 1999 |
30 de novembre de 2012
Cant de tardor
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
Alemanya,
cel,
confiança,
crepuscle,
fred,
hivern,
Llorca [Vicenç 1965-],
llum,
novembre,
Pönitz am See,
Schleswig-Holstein,
tardor
Magnanimitat
El futur, sabedor que faltaríem a la cita, va fer com la mare que s'adreça, lleugera, a la sortida del parc, i quan els fills que a saltirons l'encalcen, s'aturen -romancers- per burxar la lluna que han sorprès dins d'un estany, desfà camí i es queda amb ells. Cèlia Sànchez-Mústich. Llum de claraboia, 2004 |
Etiquetes de comentaris:
colors,
estanys,
fills,
futur,
lluna,
magnanimitat,
poesia de l'esperança,
Sànchez-Mústich [Cèlia 1954-]
Riu amunt on la roca senyoreja
Riu amunt on la roca senyoreja els designis del temps, pedra que bull sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor de la nit, que s'allarga en ombres grises i es trenca i es desfà en blancors de lluna, somnis de pedra viva, espígol i geranis, el domini de l'àguila i l'aurora, on tot és llunyania i tot comença amb la boira i els àlbers argentats: tot el blau de la mar en els teus ulls, amiga meua, és tot el blau que ens basta per dissenyar els dies i les nits. Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996 |
Etiquetes de comentaris:
àlbers,
amistat,
blanc,
blau,
decidir,
espígol,
geranis,
lluna,
neu,
pedres,
Pérez Montaner [Jaume 1938-],
poesia breu,
temps
28 de novembre de 2012
El país dogon
El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit, però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb
intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents
i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins
iniciàtics. Gent que va a peu.
Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites
de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una
casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota
d'un baobab, al costat de l'aigua.
(Fragment)
|
Etiquetes de comentaris:
Àfrica,
aigua,
Amonville Alegría [ Nicole d'],
baobabs,
Barceló [Miquel 1957],
camins,
casa,
Dogon,
escriure,
Gogolí,
Mali,
pintar,
pintures,
sentit
25 de novembre de 2012
Inici
Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Poesia extreta del blog de la poeta:
M. Rosa Font i Massot
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Poesia extreta del blog de la poeta:
M. Rosa Font i Massot
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
crancs,
foc,
Font i Massot [M. Rosa (Maria Rosa) 1957-],
fusta,
llum,
mans,
mar,
persones,
vent
15. La llibertat és la vida
b. La liberté est un bien qui fait jouir des autres biens. La llibertat és un bé que sempre en fa d’altres. c. Liberty is more worth than gold / Liberty is a jewel. La llibertat és més valuosa que l’or/ La llibertat és una joia. Aquest refrany ens diu que la llibertat és un dels pilars fonamentals de la vida. (fragment) Afra Pujol i Campeny. Els refranys : estudi i equivalències, 2008 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
cultura,
Heine [Ben],
llenguatges,
llibertat,
poesia de recerca,
Pujol i Campeny [Afra],
refranys,
viatges,
vida
Esponerosament carnal, aquest seguici
Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.
Rubén Luzón, dins, Reduccions, núm. 100
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.
Rubén Luzón, dins, Reduccions, núm. 100
Etiquetes de comentaris:
alliberament,
emblemes,
insistir,
Luzón [Rubén 1982-],
poesia al carrer
24 de novembre de 2012
Novembre
![]() |
A Francesc Galí Amb la fredor agemolint la tartana, oh com és dolç arribar al camp obert! Veure que el camp de tardor us encomana aquella gran melangia de verd. I ja de nit, entrar dins la masia i vora el foc sopar ben aviat, sentir amb el vent com la porta cruixia, sentir el gemec del baldó mal posat. Pujar a la cambra ben ampla i ben neta, on tot ressona i on tot us ve gran, sortir al balcó i meditar una miqueta: veure una estrella i un núvol plorant. I ja després enfilar-se a l'altura del llit enorme i colgar-hi bé el cos, el llit és fred i la màrfega és dura, però és tot ell amarat de repòs. I quan veieu el bell somni que us guanya, us serà grat, poc abans de dormir, sentir com entra la pau de la muntanya, i anar pensant que demà de matí, quan les finestres haureu desbaldades, i l'aigua salti pel rostre calent, ja albirareu pollancredes daurades i vols d'ocells escampats sota el vent. novembre, 1915 Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia, 1972 |
Uns ulls que parlen
He vist en els teus ulls una espurna que et fa viure i malgrat el defalliment manté encesa la flama. He vist en els teus ulls la mirada afable d'un ésser comprensiu que en moments tenebrosos il·lumina amb un bri de llum. He vist en els teus ulls un esclat de joia i alegria capaç d'omplir de flors les boques que el contemplen. Elisenda Raurell, dins, XII Premi de Poesia Catalana"L'Espurna del Clot", 1993 |
Etiquetes de comentaris:
alegria,
Lang [Marji],
llum,
Raurell [Elisenda],
ulls
Novembre
Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.
Pere Rovira. La mar de dins, 2003
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.
Pere Rovira. La mar de dins, 2003
Etiquetes de comentaris:
boscos,
camins,
esperança,
fulles,
lluna,
novembre,
pollancres,
pomerars,
Rovira [Pere 1947-]
19 de novembre de 2012
Veig, sento i penso
Veig, sento i penso que enganyes el cor
i prens camins que no et porten enlloc.
I et veig trempejar el temps amb més temps,
quan saps que passa de pressa i corrents,
quan saps que passa de pressa i corrents.
Tens sort, obre bé els ulls.
No et deixis perdre
aquesta oportunitat.
Saps que sóc a l´altre costat
del món dels homes sense cap
al que no penso mai tornar
no hi ha res a justificar.
Quan siguis al sol
seré allà esperant.
Deixa que t´estimi
i tots dos navegant
farem del camí
el nostre millor destí.
Veig, sento i penso que ja no et conec
i que han fugit els somnis que hem compartit
Busco dreceres per recobrar
falses promeses i fer-les realitat
falses promeses i fer-les realitat.
Tornem a començar,
no ens deixem perdre
la millor oportunitat.
El mestre ara és el passat
i
ens ha ensenyat com ser més forts,
com esborrar els pitjors errors,
sense res a justificar.
Quan siguis al sol
seré allà esperant.
Deixa'm que t´estimi
i tots dos navegant
farem del camí
el nostre millor destí
|
Etiquetes de comentaris:
camins,
cor,
decidir,
estimar,
Lax'n'Busto (Grup musical),
persones,
poesia del pensament,
poesia del present,
poesia possible
18 de novembre de 2012
Ara!
Allarga la mà
i agafa la rosa.
Potser et punxarà...
no serà gran cosa!
Ahir, al matí,
no era desclosa;
si esperes demà,
el destí disposa
que es desfullarà.
Si la mà no gosa,
mai més no l'haurà!
Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
Cauhé [Lluïsa],
poesia breu,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
roses
neu, neu
Etiquetes de comentaris:
Alguer,
Alivesi [Sara],
blanc,
infantesa,
neu,
Palamós,
Sari [Rafael 1904-1978]
Plantaré el cos
Torrent de paraules que s'estimen i xoquen les unes amb les altres, es disparen i s'esfilagarsen. Encara no tenen dents i bramen. Us acarono per fora, petites paraules, estels refulgents dins el ventre d'amor, escolteu la pell que es bada en l'horitzó silent. A dins l'aigua salada batec d'emocions, vida diminuta que s'enfila. Martina Escoda, dins, Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, 2011 |
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
emocions,
Escoda [Martina],
estimar,
paraules,
poesia sostenible
Separació del cos
La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exaltaCos, cos, per què m'has abandonat? i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa i d'amor. Ara podem a la fi callar sense tenir por de la solitud ni de la culpa perquè ja no hi ha tals paraules. (Fragment) Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; tr. Gabriel de la S. T. Sampol |
17 de novembre de 2012
lluna dels càntirs
11 de novembre de 2012
Amor
El vent damunt la pell Peixos de nit recorden que és novembre i que l'aigua s'escola vessant les pedres, deixant escates d'un altre bressol. Som sols tu i jo a endevinar el coratge d'aquesta fosca esquerpa. - No diguis res, hi ha hores que cal viure-les com cendres. Llavors la mà recull els fruits d'una horta on l'aigua també corre concitada: s'estreny l'espai de la repetició i algunes aus hi beuen de mort desarrelada Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams, 2011 |
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
aigua,
amor,
coratge,
estimar,
fruits,
novembre,
persones,
poesia breu,
Rafart [Susana]
Un poema xinès
![]() |
Llegeixo un poema xinès
que algú va escriure fa mil anys.
L’autor ens hi parla de la pluja
que cau durant tota la nit
al bambú que cobreix la barca
i de la pau que finalment
s’instal·là en el seu cor.
¿És casualitat que un altre cop sigui
novembre, hi hagi boira
i una posta de sol plomissa?
¿És potser per atzar
que un altre cop algú visqui?
Els premis i la fama són
molt importants per als poetes,
però tardor rera tardor
els arbres orgullosos es desfullen
i, si alguna cosa roman,
és el mormol delicat de la pluja
en els poemes que no són
alegres, però tampoc tristos.
Tan sols no veiem la puresa,
ni el vespre, quan l’ombra i la llum
ens obliden un moment,
ocupats a escartejar secrets.
Adam Zagajewski. Terra de foc, 2004
Tr.: Xavier Farré |
Etiquetes de comentaris:
arbres,
bachmont,
bambú,
boira,
cors,
delicadesa,
escriure,
fama,
llegir,
novembre,
pau,
pluja,
premis,
puresa,
tardor,
vespre,
Zagajewski [Adam 1945-]
Lleialtat
Etiquetes de comentaris:
actituds,
animar,
Carner [Josep 1884-1970],
Castells [Antonio],
claredat,
cor,
cossos,
esclats,
fe,
lleialtat,
llibertat,
llum,
Parlament de Catalunya,
persones,
poesia visual,
profunditat,
records,
seny,
suavitat
Eternitat
Qui el goig voldria presoner la vida alada fa malbé. Però qui el besa a vol alçat viu l'alba de l'eternitat. William Blake, dins, Miquel Desclot. De tots els vents, 2004 |
Etiquetes de comentaris:
alba,
Albany Park,
Anglaterra,
besades,
Blake [William 1757-1827],
Desclot [Miquel 1952-],
Enfield,
goig,
Kennard [Andrea],
poesia breu,
poesia sublim,
Regne Unit,
tardor
¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
sense estripar el paper que l'embolcalla?
Del cor al cap hi ha sempre una ferida
que sagna, generosa, i justifica
el pas silent dels ulls sobre la terra.
Una drecera que enllaça dos ports,
un fil de mar que s'endinsa en la roca
com una alenada, que construeix
una cova on s'hi arrecera el ressò
de les onades, dels dies fets paisatge.
Emergeix des del fons una veu fràgil
que es barreja amb el vent i nodrida
de sal teixeix el temps amb fils de vida.
(1996)
Eva Rumí i Guimó. Tria de poemes, dins, Poesia noranta, 1997
Etiquetes de comentaris:
blau,
capvespre,
emergir,
mar,
paisatges,
pensar,
poesia constructiva,
Rodes,
Rumí i Guimó [Eva],
ulls,
vida
Tant de silenci
![]() |
Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.
I entre mi jo, és a dir, paraules,
formes indecises
que cerquen un eix que
els doni pes, un sentit capaç de contenir
la seva innocència
una veu una paraula a la qual agafar-se
abans d'esmicolar-se
contra tant de silenci.
Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;
si tens orelles prou íntimes
pots escoltar el seu cor
que batega sota la paraula de la teva existència,
entre el cap a tu i el més enllà de tu.
Tu ets allò que les teves paraules senten,
sents el teu cor les teves paraules el teu cor?
Manuel António Pina. Els llibres, 2006 ;
|
Etiquetes de comentaris:
amistat,
innocència,
llibres,
paraules,
Pina [Manuel António],
poesia innocent,
poesia silenciosa,
Sampol [Gabriel de la S. T. 1967-],
silenci
5 de novembre de 2012
Tardor a Requesens
Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
-la Laura, l'Adrià- damunt del clavicèmbal
de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra
de fecunds castanyers.
Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d'or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009
|
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
Boix [Ramon],
castanyes,
muntanyes,
Requesens,
tardor
4 de novembre de 2012
Diccionari de competències...
![]() |
Avui dia ningú ja no discuteix que les persones constitueixen un factor clau de les organitzacions per a l’assoliment dels seus objectius estratègics. El nostre primer repte és ser capaços d’atraure i seleccionar el personal més adequat als requeriments organitzacionals, compromès amb els seus valors i en sintonia amb la cultura de l’organització. El segon repte, en el mateix nivell d’importància, consisteix a ser capaços de fidelitzar aquest personal i motivar-lo a la millora contínua per tal que pugui adaptar-se als canvis constants de l’entorn. (fragment de la presentació) Diccionari de competències dels càrrecs de comandament de la Generalitat de Catalunya : cap de secció, cap de servei i subdirector/a, 2010 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General,
biblioteques,
competències,
dignitat,
Generalitat de Catalunya,
persones,
treball,
Universitat Autònoma de Barcelona
Casa
Un corrent d'aire pot desfer la teva casa en el sorral humit. Passats els salzes, sé alts marges, una balma oculta que, dels altres, ningú no ha vist. Deixa-hi els flascons plens d'estranya essència, els pigments de l'or més vell, les capses lacrades dels secrets. Fa fred, pren la flassada de llana grisa. Amaga't Margalida Pons . Les aus, 1988 |
Etiquetes de comentaris:
balma,
casa,
flassades,
fred,
hivern,
Pons [Margalida 1966-],
Premi Ciutat de Palma 1987,
salzes
Cant d'Abelone
Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?
Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.
Etiquetes de comentaris:
bressol,
calmar,
cants,
enamorar-se,
Rilke [Rainer Maria 1875-1926],
set,
veritat,
Vinyoli [Joan 1914-1984]
3 de novembre de 2012
Tardor
![]() |
Quan lentament sents que cauen els dies i la virosta dels records fa gruix, enmig de l'ombra del bosc del silenci, surten els fongs com paraigües oberts. La pluja cau, evaporació del plor amagat, amarant la pell. Surt el caragol del temps, les seves banyes amb cataractes de boira no veuen res, més enllà d'una pedra gegant: Dibuixarà fent camí el teu nom damunt d'aquesta llosa que t'espera. Dins les espores poses les paraules, sota del fong veus com se les enduu el vent molt lluny, cauran en noves terres, allà on fulles fimbregen adagis i la tardor anuncia llarg hivern. Assumpció Forcada. Hàbitat, 1996 |
Xicranda de Mèxic
![]() |
Una xicranda florida
enlluerna tot el món.
Flama fosca de la terra
que amb color de cel es fon.
Esclat de púrpura malva
sobre els primers aiguarells,
¿on són tes branques ardides,
oh dosser fet de pomells?
Una xicranda florida,
l'arbre mateix que era ahir
una urpa negrenca i sola
com un retret al destí.
Amor covada en l'escorça
que enlluernes d'un plegat-
oh seny obscur del poeta
pel déu, de sobte, inflamat!
Música es tornà la saba
com d'un innombrable amor;
resseguí tot el fustatge
el do líquid i sonor.
Goig que en la rel arpegia
dins de la soca retruny;
hi concerta una esperança
la fullada, encara lluny.
I tots junts, en llur miracle
-so i color que hi equival-,
traspassen a un musc incendi
llur gran acord triomfal.
Josep Carner. Poesia, 1992
|
Etiquetes de comentaris:
Carner [Josep 1884-1970],
xicrandes
1 de novembre de 2012
Sobre l'arena a fosques,
Etiquetes de comentaris:
camins,
Canet de Mar,
Grau Ros [Teresa 1959-],
lluna,
mar,
ones,
Pascual [Teresa 1952-],
poesia breu,
poesia mediterrània,
sal,
sorra,
temps,
veles
Subscriure's a:
Missatges (Atom)