Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.

Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.

I entre mi jo, és a dir, paraules,

formes indecises

que cerquen un eix que

els doni pes, un sentit capaç de contenir

la seva innocència

una veu una paraula a la qual agafar-se

abans d'esmicolar-se

contra tant de silenci.

Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;

si tens orelles prou íntimes

pots escoltar el seu cor

que batega sota la paraula de la teva existència,

entre el cap a tu i el més enllà de tu.

Tu ets allò que les teves paraules senten,

sents el teu cor les teves paraules el teu cor?

Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

Variacions de la pluja en un jardí moresc

Al matí perla,
al vespre
aiguamarina.
A l'horabaixa
el sol esmicola topazis
en l'ara lleu dels núvols.




Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg: Sebastià Alzamora.

Pedra

Certesa de la pedra, a flor de mà!

Escultura de l'ésser, moviment

misteriós, toc de silenci: pura

harmonia dels àtoms, equilibri

d'unes forces antigues i secretes.

Negació del llamp, veu oposada

a la tempesta brogidora, còdol

arrodonit i gris, callada música...

Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols

que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria

que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva

-un diamant de límpida duresa.

Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990