Pastera

Tot és reduït a runes,

Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.

Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

El poema

El poema poetitza condensant,
protegeix el nucli de sentits perversos.
La closca, quan el nucli la travessa,
mostra al món un dens interior.

[51] [Sense títol] 


Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

Els nens

  Els nens s'han escapat de l'escola i salten, riolers,
pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó
fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos.

Tot d'una se'ls apareix un àngel immens de paper
vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel
és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant

per terra, tornen feliços a l'escola i t'expliquen 
el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia
ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d'un núvol
baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel
ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia
i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos
i brillants has mirat els nens i has sentit "felicitat".

                                               A Teresa Font i Anyé,
                                                              de la seva llibreta
                                                          Gener de l'any 1978

Joan Vinyoli, dins, 

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Ed. literari: Antoni Tort Bardolet

Enlloc

                                              A Adrià Chavarria


Campana de l'ermita del Mai més
que abismes els ocells en el silenci,
protegeix els amants: que el temps no venci
la passió, sotmetent-la al progrés

del seu imperi i fent cedir l'instint
al conscient... Protegeix la sorpresa;
segella el lloc...; la llum pel lloc estesa
fins al racó darrer, no provenint

del Sol ans del misteri. Brunz, campana,
brunz com eixams d'invisibles abelles,
com trens passant de llarg en una andana,

com mestrals sense rostre per rials
desterrats del paisatge..., com estrelles
mortes
        caient
                en timbes siderals.



Teresa d'Arenys, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició: Montserrat Serra i Arenas

Llibertat!

Com més sembla que toca lligar caps
més cadascun per on li sembla tira
i a més cada un pel seu cantó es desfila
però potser d'aquest desintegrar-se
és d'on traiem el saber, la promesa
que aguanta i protegeix, l'únic saber
segur, n'estic segur, farem la pinya
que aguantarà el castell de carn humana
esvelt i agosarat per a una mà,
per a un sol gest, per a un gest alegre,
per a un gest infantil que anul·larà
piles de greix i cordes i lligams
forçats per circumstàncies punitives.
Galls i gallines i tot seran lliures.


A Àngel Carmona



Enric Casassas Figueres. Calç. 1996
Premi Carles Riba 1995

Soliloqui d'un desconcertat

Nosaltres som els uns, i els altres són els altres.
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
    D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els 
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.



Hans Magnus Enzensberger

Traducció: Ramon Farrés


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula

del cor de l'invit que li venia darrere,

anés on anés per protegir-lo.

Li ha agafat la destral,

i ha obert una escletxa

en la soca d'una alzina.

Ha disposat la paraula dintre

en l'ànima de l'arbre.

Ha clos amb fent la ferida

i s'ha assegut als seus peus.

Que plogui encara espera.

Els llibres tenen carn d'arbre

i, com ells, un poder atàvic:

créixer arrelant en el cor

de tothom que els estima.

Andreu Escales, dins,

Llibre de la XVII Trobada de Poesia Catalana : Puigcerdà, 2015

Trobada amb una desconeguda

Quan em trobo amb tu, no som només tu i jo qui ens trobem.

Hi és la teva mare, hi és el teu pare i hi són

la meva mare i el meu pare. I hi són la nostra gent -d'abans dels

nostres pares, i d'abans- i tot allò que puguin

haver tingut a veure els uns amb els altres;

si un dels teus parents i un dels meus

s'haguessin conegut, el que els hagués pogut passar és aquí

a l'habitació amb nosaltres. Són imprecisos,

comparats amb nosaltres, són tremolors de llum

reflectida a la paret. I si jo fos

alemanya i tu jueva, o jo

jueva i tu palestina,

o, com aquest matí, quan tu ets una dona

afroamericana i jo una blanca anglosaxona protestant,

potser algú de la teva família va ser arrencat

de casa seva i portat aquí després d'un seguit d'assassinats

per algú de la meva família. Això és a l'ambient,

amb nosaltres. I si ets una dona a la ciutat

on vius i resulta que jo m'allotjo a

l'hotel on tu treballes, i si m'has portat

l'esmorzar en una safata, encara que no

ens haguem vist abans, respirem l'aire

dels nostres llinatges, totes dues. I si

a l'habitació hi ha culpa, o no, o acusació,

hi ha la història de la maldat humana,

i la vergonya, en mi, que algú que potser

era parent meu hagués pogut cometre algun

horror contra algú que era parent teu.

I a l'habitació hi ha, viva,

una pregunta: m'hauria arriscat a prendre mal

per intentar protegir-te, com confio que m'hi arriscaria

per una cosina o una neboda, o m'hauria quedat

a una banda, amb la covardia i l'egoisme

habitual del meu cos que ara comparteix el teu alè,

com el teu cos comparteix el meu alè.

Sharon Olds, dins,

XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2015

Traducció: Dolors Udina