Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enamorar-se. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enamorar-se. Mostrar tots els missatges

25 de gener 2022

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.



Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020


Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

14 de juliol 2021

Cos lluminós

Cos lluminós, tija d'aigua
tu vens
tot i que els temps no ho permeten
tot i que els temps ens separen
tot i que són folls
i que res més no podem fer.
Tu vens perquè estic enamorat de tu.



Alba Donati, dins,

22 de març 2020

Amor a l'atzar

Aquest matí mentre caminava per la riba del llac
m'he enamorat d'un petit ocell
i hores després d'un ratolí
que el gat ha deixat sota la taula del menjador.

En les ombres d'un vespre de tardor
em vaig enamorar d'una costurera
asseguda davant de la màquina a la finestra del sastre,
i més tard d'un bol de brou
amb el vapor ascendent com el fum d'una batalla naval.

Aquesta és la millor mena d'amor, pensava,
sense recompensa, sense regals
o paraules descorteses, sense sospites
o silenci al telèfon.

L'amor del castanyer,
el barret de jazz i una mà al volant.

Sense desig, sense cop de porta...
L'amor del taronger de test,
la camisa blanca neta, la dutxa calenta al vespre,
l'autopista que travessa Florida.
Sense espera, sense ira, sense rancúnia,
només de tant en tant una punxada
pel petit ocell que havia fet el niu
en una branca damunt de l'aigua
i pel ratolí mort, vestit
encara amb el seu trajo marró fi.

Però el meu cor sempre està exposat
en un cavallet en un camp,
preparat per a la propera fletxa.
Després de dur el ratolí agafat per la cua
fins a una pila de fulles bosc endins,
em vaig trobar dret davant de la pica del bany
mirant-me amorosament el sabó,

tan pacient i tan soluble,
tan a lloc en la seva sabonera verd pàl·lid.
Podia sentir-me tornant-hi a caure
mentre el sentia girar entre les mans humides
i en percebia l'aroma de lavanda i de pedra.


De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,


XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Tr.: Jaume Subirana

14 de febrer 2020

Amor impossible

Vet aquí que la nit i el dia
no s'han pogut enamorar,
encara que els agradaria:
quan l'una ve, l'altre se'n va!




Versió de Miquel Desclot a partir 
d'un text de Joxan Ormazabal. Dins,

Poesies amb suc, 2007
Il.: Mercè Galí




30 de setembre 2017

No puc

No puc, Rafel, guardar semblança amb mi
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.




Sebastià Alzamora. Rafel. 1994

Pròleg de Miquel Àngel Riera i Nadal.

24 d’abril 2014

No són com sols els ulls de l'estimada


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

CXXX


Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare, 1993


28 de juliol 2013

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                         envejosa
                                     a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
                      i el cantarà l'alosa.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

04 de novembre 2012

Cant d'Abelone


Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?



Car mira els enamorats

com es menteixen així que
volen dir-se veritats.



Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.




Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Ed.: Feliu Formosa i Xavier Folch


22 de gener 2012

Llum de dona

Dona, algú que estimes se t'acosta
i de cop el teu rostre s'il·lumina:
¿què ho fa, que de tanta biologia
l'amor en sostregui tanta bellesa?
D'aquesta claror de dona enamorada.
¿de quin axioma cruel se'n deduiria res
segons Darwin?

Potser en diríem ànima, esperit
immortal que puja de cap al rostre
i atorga a les dones enamorades
tanta llum com una lluna.


Valentí Puig. Blanc de blancs, 2000

06 de desembre 2011

Ribera interna

Ribera interna convexa,
al·luvions, pendent suau,
així l'amistat seria
terra no erosionada,
ni pel bé ni pel mal.
La ribera externa còncava
s'erosiona amb l'engany,
es perden fragments sensibles,
tenyeixen el riu de fang.

S'abandona el meandre
a la seva solitud,
lluna al cel, lluna a la terra,
lluna plena i quietud.

I les ombres allargades
que fan dansant tots el joncs,
fimbreixen amb vels de l'aire
suggereixen llunyans mots.


Assumpció Forcada. Caducifolium, 1994

25 de març 2011

Albada

Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.

Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.

Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-



Tomàs Garcés. Poesia completa, 1986

28 de juny 2010

De les misterioses coincidències

En Patufet. Conte català
... en Miquel deixà anar la bossa i es va
sentir com si fos un estrany dins el mar,
i es va adonar que aquella tensió interna
que sempre l'havia envaït havia desaparegut
del seu cos. Es va girar. Veié que n'Elisenda
l'esperava a la platja i s'alegrà. Ja no
dubtava que n'Elisenda li agradava.

(Fragment)


Guillem Rosselló. L'estranya presència, 2000

19 d’octubre 2008

Dona

Sabies el valor
de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt. 
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

Dibuixos de Carme Riera

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Epíleg de Josep Borrell