Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris salvar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris salvar. Mostrar tots els missatges

20 de febrer 2024

A Pompeu Fabra

Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.

                                    Abril 1968



Josep Carner, al llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

29 de desembre 2023

Redempció

Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l'horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l'home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.



Quima Jaume, dins el llibre:


Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

12 de desembre 2023

Cançó de la quarantena

Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.

  En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.

  Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.

  D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;

  hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.

  Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,

  i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.

  Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.

  Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí

  el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,

  ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va

  una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.

  Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.

  Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.

  Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.


De l'Assenyament


Josep Carner. El cor quiet. 2018

Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.

27 d’octubre 2023

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.



Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!



Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

26 de juliol 2023

Aventura

És el perill, que em salva.
La salut porta risc.
M'exposo a estar segura;
l'aguait és atrevit

i la incertesa, antídot
que rescabala el trist.
És l'escull una dansa:
garantia que visc.

Penja d'un fil la vida
que és fora de perill.



Laura López Granell. Coratge. 2020

27 de febrer 2023

Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!»

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.



Agustí Bartra. Poemes del retorn. 2022

Cura de l'edició i epíleg de D. Sam Abrams.

22 de desembre 2022

Gran ballarina

Tinc l'ànima del ferro
clavada al ritme dels peus.

Salva'm, Gargallo!
Descús el fil de plata
d'entre les meves cames.
Fes-me dansar en la fosca i freda nit del gris.



Sílvia Bel Fransi. Fila índia enfora. 2012

Pròleg de Vinyet Panyella.

Amb músiques i vídeo en QR.
Músiques de la pianista Clara Peya
i la col·laboració de la cantant Sílvia Comes.
Il·lustracions d'Alicia Billon.

17 de novembre 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.




Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

07 d’octubre 2022

La vetlla

Inclinada a l'ampit de les gestacions,

seré l'ocell
de sang calenta
que alça el vol
amb ventre inflat
quan la nit
es trenca en dues
i desconeix
el com
i el perquè
i el per a qui
però sent
que ha nascut
un text dins seu
i sap que l'ou
ple de paraules
ensangonades
ha de ser portat
al cim més alt,
com si expulsar-lo
cap enfora
fos la clau
per salvar
el món sencer
o una sola dona
—que és el mateix—,
i l'au prenyada
ho percep:

per això l'escriu,
per això el pareix,
per això el calla.



Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

31 d’agost 2022

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.


De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II


Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

21 de gener 2022

Brava ortiga

 Brava ortiga, virtut tens que salva,
          així com la malva
          que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
          la malva i l'ortiga
          costat per costat!




De Lloança de les flors camperoles

Maria Antònia Salvà


Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions de Montse Ginesta


16 d’octubre 2021

Lesbos

En qui si no en vosaltres,
companys de l'esperit que escolta,
pot descansar
el torbat pensament
meravellat per la llum
de tants herois silents,
germans del món sencer
que deixant país i por
amb mil cors per a qui no en té,
coratge expert i risc que salva,
errants, a flor de pit,
creuen camins amb cor ardit
i solquen mars,
la pau per vela,
deixondint, mantenint, rescatant,
la vida tota.

III


Rosa Porter Moix. Lletres de pau i de batalla. 2019

Pròleg: Víctor Obiols

25 d’abril 2021

Perdonat

El vincle del tendó
crida que el compadeixin.

S'esforça a fer-se mortal.

Gruny i maldiu allò que l'escanya.

La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.

El tendó espera que el salvin.

Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

29 de gener 2021

Joventut

Joventut, braç de ferro decidit,
ara és la lluita més que l'esperança.
Ja vindran altres dies de bonança
si ens fem valdrà l'impuls del nostre pit.
Deixem l'estadi, l'amor i l'esport,
joventut, braç de ferro, que ens reclama
més que no el cant i la glòria i la fama,
la llibertat, la vida: no la mort.
(...) Per la lluita darrera que ara ens crida,
la nostra balança decidida
ha de salvar l'eterna joventut,
l'eterna llibertat, la nostra vida!...


Josep Maria Prous i Vila, dins,

Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010

25 d’octubre 2020

Lecha dodi

Venir fins a tu amb la certesa del sisme, amb l'absoluta certesa
que els contraverins se'ns acaben, amb la refotuda absoluta
certesa que els seguitoris ens menen al pou i amb l'exorbitant,
monstruosa, colossal i refotuda absoluta certesa que això no
se salva ni girant-nos la llengua ni foradant-nos el cos ni 
prenyant-nos de nit pels racons més insòlits i estranys i venir
fins a tu i haver-ho volgut quasi tot, menys haver-t'ho dit tot,
i que aquesta mena de cosa que ha estat massa dita sigui
l'invent, sigui el rampell o sigui l'amor més calmat, ponderat,
assenyat, mesurat i el més prudent que haguem vist mai.



Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions:   Alba Rivadulla

Editors: Julián Acebrón i Amat Baró

20 de setembre 2020

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

26 de juliol 2020

Una arquitectura

Entremesclar
ser-hi
i desaparèixer
dirigir-me cap on poder ser
sense concentració i sense lleugeresa
sinó com a objecte practicant
que
per accident
serveixi de pau i de trasbals

Corporalment inserta en una
arquitectura
d'obra salvada malenconiosa certa.



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

05 d’abril 2019

Ametller florit de nou

Ametller florit,
m'has embaladit.
Esclates de dia,
vigiles de nit.
Amb ta blancor estanca
al camp res li manca.
L'òliba desdenya
ta fugaç fulgència.
Al brot nat de branca
un gafarró canta.
L'alba ja es congria,
plany d'amor ferit.
Tot fosforescència,
tot epifania,
com la flor de neu.
Ametller florit,
m'has estamordit.
Llueixes de dia,
ens sotges de nit.
Res impur no et solla,
i dels magins brolla
un somni teixit
amb tes fulles albes
d'hàlit perfumat.
Per ta llum ens salves
del vernal neguit
que ja treu el cap.
Bella inflorescència,
blanca bruixeria,
ets un bé-de-déu.
Ametller florit,
m'has embaladit.
Esclates de dia
vigiles de nit.




Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

18 de novembre 2018

La Marta somia

La Marta, que és molt trempada,
somia que és una fada.
Viu en un gran castell
envoltada de follets.
Arriba un drac malvat
que fa pudor de cremat.
La vol salvar un caçador
i ja sona el despertador.
La mare diu: Apa, noia!
Avui és dia d'escola!



Alumnes del CEIP Silvestre
                  Santaló, de Salt.  




El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

10 de novembre 2018

Metgessa

Dels oficis que conec
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.

Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.

Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.

Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran