Vital

Què queda en la vida sinó la tendresa?
Innombrables vegades he pensat en ella.
No tinc cap dubte, ni cap incertesa,
em trobe vulnerable al seu davant.
Uns besos, una abraçada, una carícia...
m'absorbeixen i em commouen.
La tendresa va colpint-me la pell,
voldria interpretar-la sempre inacabada,
com la música que ressona a l'univers.
No m'acostume encara a l'instant
en què els conflictes s'ensorren
per les fondàries profundes de la nit
i em creixen als ulls ocells
—triangles de llum que enceguen l'abisme—
No tinc temor de res: portem dins l'estima
que s'estén cap a l'aleteig de tots els braços,
les paraules tendres, alenant vida
i l'esperit valent de tots els éssers.

Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958)

Itinerari de tendresa. Bromera, 2010

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

L'aigua

  L'aigua perfila
carícies a la riba.
  El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista : edició definitiva. 1997

La vida

La vida, la meva
i la vostra, és com un
mirall trencat on
en cada tros s'hi reflecteix
tan sols un moment,
un instant a penes.

I es fa difícil de
confegir-hi el tot,
l'ésser únic,
que és cada persona.



Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016

Edició de Celeste Alías i Laia Noguera.

Vida

L'aigua m'arrossega
car ja m'arrossegà una vegada.
La foscor m'adorm:
Ja m'adormí una vegada a la foscúria.

Abans, però, de la meua primera nit
ones de càlams grocs
abans del primer bany
l'aigua blanca a la vall!

Verd i blanc
el prat, bosc amunt
l'aigua, sender avall
Ja vaig ser-hi una vegada.

Ja vaig ser-hi moltes vegades
Per això estic tranquil
per això lluu el sol
Avui no es farà fosc.



Erich Fried. Al bosc. 1988

Traducció: Andrea Sarah Steinbök

Edició bilingüe: alemany-català

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló.

Cada paraula

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.



 Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

Tocant al cel

Tocant al cel, al fons del pou,
al llit, a la tomba o al pis,
ni déu no ens pot empresonar,
que el cel ens dona el seu mannà
cada matí, i el món feliç
ens diu nens, ja veieu qui sou...
Som l'univers i prou, ja està,
que el món no ha estat mai un museu
ni un temple d'aquests de la creu
ni un laboratori: ningú
pot negar que és casa teva... per tu.
Qui s'atreveix i vol, hi viu i hi jeu.



Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

Després de la pluja

Quan ha passat la pluja, gotellina

el verd fullam, estranyament novell,

criden tres nois, s'exclama una veïna,

canta el nou goig un ignorat ocell.

Ha estat, però, de tan testarda mena

la pluja, avui, que l'encalçà la nit;

i ara, en foscor tardanament serena,

sentim, només, el grill enfervorit.

I ell -a joc els veïns i l'ocellada-

cerca d'anar encabint, esmaperdut,

dins una sola nota exasperada,

la nova, immensa, humida joventut.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Considera, m'ha dit

Considera, m'ha dit,
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.

He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.

Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.



Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins dels ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.



Mireia Lleó i Bertran. Parc encès. 2000

La poesia és una cosa ben estranya

La poesia és una cosa ben estranya,
per alguna raó no es deixa enterrar viva i ressuscita,
fins i tot malgrat els esforços d'un aparell
propagandístic tan poderós com el nostre.



(Fragment)


Nadejda Mandelstam, dins,

Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal