La Terra

I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.

Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012

En l'eixutesa

En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.

Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.

En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.

Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!

D'aspra tendresa

Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011

Dins el llibre:

En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011

Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki

Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki

Amb un prefaci de Susanna Rafart

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće

Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.

La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.

Tonko Maroević, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Traducció de Pau Sanchis

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg

L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.

De Àmbit de la llum

Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019