Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.
Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.
Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.
Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.
Fina Girbés. Versos banyats. 2017
Il·lustracions de Jorge del Corral.
[homenatge a Joan Guinjoan]
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres
gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.
I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.
Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.
Poema inèdit
Obres d'art: Alícia Casadesús
Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
A Maria Perxés
Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;
de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;
de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;
dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;
dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.
Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.
Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.
V
Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994
Si el sol puja escaletes
ens mullarem demà.
Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats
i sortirem nosaltres
per la porta més gran.
Gallarets de bugada
fugiran dels terrats.
Cargols i cargolines
ens acompanyaran.
Traurem les katiusques
i un paraigua espatllat
i capa amb caperutxa
malgirbada amb un sac
i les ganes de córrer
i un delit prou estrany.
A cada toll que hi hagi
espernegarem tant
que escatxigarem tots els
mussols del veïnat.
Espolsarem les plantes
dels horts i dels ravals
i els arbres de la plaça
i les flors del solà,
i pararem la galta
per rebre-hi el ruixat.
Entomarem la dutxa
de totes les canals
i ens inventarem barques
a tots els xorregalls.
Si estevenet venia
amb l'agulló torçat
sabrem un sortilegi
que ens el farà ballar.
Balla que ballaria
avui i l'endemà,
fins que amb barret d'arestes
el sol haurà tornat
i haurà desat la pluja
al prestatge de dalt.
Maria-Mercè Marçal. La màgia de les paraules. 2004
Il·lustracions: Mabel Piérola
Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!
No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.
De: Haikus, III Personals
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.
El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.
Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.
De: Sapiencials, 9
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.
El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?
Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?
1981
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats: Maria Mercè Insenser
Introducció de Joan Alemany i Moya
[Pròleg] de Rafael Argullol
Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.
Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013
I em veig ara tota estranya i no em conec.
GERTRUD KOLMAR
Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.
Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021
Pròleg d'Àlex Susanna.
Segona edició commemorativa.
