Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Les sargantanes

Les sargantanes
escolten sota el sol
entre ruïnes.

De les estances,
me n'agraden les ombres
i abandonar-m'hi.

Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.

De: L'obscur desordre.

Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.

Adam Zagajewski. Terra del foc. 2004

Traducció: Xavier Farré

TRIBUT

Salve, terra dels déus i les arts nobles
que amb tanta amor i estima m'acollíreu
a la pàtria vostra! Honor cent voltes
a les seves ruïnes venerables
que es varen esfondrar en olor de gràcia,
massa feixugues de llaors i alteses.
Ja de retorn al meu escó entranyable
us regracio de bell nou, altíssims,
d'haver-me concedit poder abeurar-me
en aquestes fonts úniques i amigues
que d'adollar-nos no han cessat, incòlumes.



Josep Maria Serra. Dels déus, dels herois i dels mites, 1997

Paisatge amb ruïnes

                    A Xavier Barral

Es veu, al fons, un casalot amb torre,

enfilat sobre el riu,

sota un núvol mandrós.

Segurament, vigila el gran meandre

que no es veu, que l'envolta, i també,

des de lluny, el que porta el corrent endavant,

cap uns blocs escairats i uns fusts trencats

de columnes antigues.

A la dreta, la de l'espectador,

un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,

juntament, a l'esquerra, també la nostra,

amb un xiprer que no es veu pas sencer.

Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,

les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,

bastit amb voluntat de ser i de poder

-columnes i carreus ho manifesten-.

Hi ha més arbres, posats a segon terme,

-no queda clar quins arbres-,

més pins, possiblement, però poden ser verns,

darrere del xiprer i, una mica més lluny,

un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.

Mates i una atzavara

sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada

darrere les ruïnes.

Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,

no pas gens desesmada,

que flota entre els contrastos

del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;

del núvol esponjós, arrodonit,

com una gran balena,

i els caires dels carreus; del casalot amb torre,

que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.

En aquesta pintura, paròdica d'una altra,

obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.

Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades

entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols

són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.

Però la placidesa del moment aturat

és la mateixa. En qualsevol paisatge,

les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.

Néixer i morir,

baules de la cadena de la Història.

Però la Forma, espinada de l'Art,

salva els instants fugaços, fa que durin,

i aquella seva càrrega de vida,

ja fixada per sempre, feta immortal,

travessa els segles,

fa companyia als homes i a les dones.

Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014