Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.
No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.
En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.
De: #un altre món
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.
La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.
Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.
De: VII. Des del retorn
Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989
Premi Amadeu Oller 1989
La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.
Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.
Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.
Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.
Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.
——————————————
BLUME
Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.
Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.
Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.
Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.
Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte.
Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.
Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!
I
Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013
Em quedaria les sabates verdes,
però vendrà la tardor,
li cauran les fulles i
llavors què.
Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021
Il·lustracions de J.A. Mendiola
L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.
Núria Albó, dins,
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Los árboles del miedo me llaman hijo mío
Juan-Eduardo Cirlot
La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.
Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.
La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.
Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.
Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.
La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.
I em sé afillat pels arbres de la por.
Josep Maria Ripoll, dins,
Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.
—————————————————
Trees
I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.
Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019
Poems in Catalan
Translated by Julia Dale
Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.
Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!
La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim
bosc interior.
—————————————
Bosque interior
Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.
¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!
La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà
Inclou partitures dels poemes musicats
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha
Pròleg de M. Àngels Anglada
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;
ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;
diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;
cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.
És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;
i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;
i seguir una espurna amb la mirada;
i desconèixer incessantment
alguna cosa important.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
A Joan, Maria, Jordi i Panayotis
Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
i les pedres serenes han ofert la collita
dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
taronges i llimones més que màscares d'or
i pel mar on el guaita esperà l'arribada
de les còncaves naus, només al lluny ancora
un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
assolellat em lliura un intacte tresor:
l'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990
Llangor de fulla verda tot just nada,
temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
gallardet somrient.
Xerroteig dels ocells sortint del somni,
sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
en el càntic més pur...
Primavera: salut! Em fas ofrena
del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
del temps que va passant...
De: Color del temps.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Una tassa mig buida, el llit desfet,
un llibre obert damunt el comodí.
Les finestres enlairen draps d'adeu.
El vent tanca les cambres del matí.
El buit ressona encara pels racons.
Les fulles ja cobreixen el camí.
Avui m'ho prendré amb calma, un poc de música,
quatre passes tornant de cap a mi.
De: El vent dins la pineda (LÜSHI), I
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
