Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de juny de 2019

Divina és la persona

Leaves of grass complete 1892 / Walt Whitman a Uppsala universitets-bibliotek - Karin Boye-biblioteket (Uppsala) per Teresa Grau Ros

Divina és la persona — tot ho és — també ho és l'ànima
Com hi pot haver immortalitat sinó a través de la mortalitat?
Com poden ser visibles les realitats definitives de les coses visibles?
Com pot el cos autèntic morir i [?]




Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

CALIDOSCOPI

En aquesta estona petita
s'hi ha amagat l'univers de les estones
silents
i caduques
que desfilen pels prismes intermitents.
I a cada volta
coreografien
els cristalls d'infinit d'aquell moment.
Ínfimament petits,
Íntimament latents.

En aquesta estona infinita
s'hi ha amagat la dansa
d'un mirall
immensament menut.



De Mots per pair en silenci


Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses, 2018
Pr.: Sebastià Portell

Ha arribat de les Amèriques

Ha arribat de les Amèriques ella
amb el tren,
la mar,
l'estiu
i les seves maletes lluents.

Als cabells, una agulla que agafa papallones d'or.

Les celles posades com un vel sobre els seus ulls de foc.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

25 de juny de 2019

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,

per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;

Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,

tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..

Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes

i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat

per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,

batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero

la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona, 1998

22 de juny de 2019

Pels volts de Sant Joan

Tilia tomentosa_P6090028 per Teresa Grau Ros a Flickr
El perfum que s'arrela
als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit
amics que se sumen
a animades revetlles

vespres i nits d'estiu
de repòs i benestar

nit, llum i fum.



Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,
i respirar plàcidament.


Teresa Grau Ros



20 de juny de 2019

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.



Hannah Arendt. Poemes, 2018

Tr.: Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Intr. i notes: Anacleto Ferrer

18 de juny de 2019

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.




Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
Ed.: Glòria Bordons

16 de juny de 2019

Retorn

...
És per això que ara cerco camins,
l'ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l'aigua que traspua 
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta,
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
soc amb vosaltres.


(Fragment del final)


Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill, 2016
Ed.: Celeste Alías i Laia Noguera

15 de juny de 2019

pocs instants després

pocs instants després de l'ajust de les mans
els trens capitals van passar sense el cos.

podríem pensar
en una gran conspiració.
en un descuit de la voluntat inversa.
en la confosa educació supervivent
d'un gen maleït...
la consigna era guanyar-se la vida.
i totes les galàxies
afirmaven aquesta veritat.

doncs i tu, perquè has de voler revelar
la passió dels llops i la tendresa d'un bri?


A29


Paco Fanés. Quan els llops es trenquen, 2018
Pr.: Rodolfo del Hoyo


Amnistia!

                        A Frederic Sànchez, pres polític


El color dels ocells ullprèn els presos.
Massa alta és la muntanya de les reixes;
massa forats als plats dintre les cel·les.
No guarden res les herbes en la lluita:
dona la neu l'alçada de la bola.
Cap dels feixistes no és sense culpa.



(Fragment)


Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
Ed.: Glòria Bordons

14 de juny de 2019

Ciència

Perdem la roba
mirant-nos l'un a l'altre:
l'acord és tàcit.



Jaume Creus, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català, 2018
Ed.: D. Sam Abrams

L'últim

L'últim que no es posa a córrer
quan de sobte plou,
sinó que camina lent
com si res,
serà el primer en l'amor
i serà seu tot el després.
Arribarà amb els cabells enganxats al front
i farà olor de llana que s'asseca.
I estimarà.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano


Viola

Viola.
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.

Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.

«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.



Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia, 1999

S'erigeix Babel damunt dels homes

S'erigeix Babel damunt dels homes,
a Alexandria els manuscrits,
les Termòpiles ressonen
i el Vesuvi s'ensaliva.

Ilios estreny les regnes
i l'aigua es rabeja
a la riba del Nil.
Tot s'amanseix.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

Llenço als quatre vents

Llenço als quatre vents
estrelles que he trobat
dins les meves butxaques,
perquè pintin de mil colors
les nits més negres del món.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta, 2018

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals
s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà

de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.


Només un home es redreça, voltat

d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

12 de juny de 2019

Llibertat!

Com més sembla que toca lligar caps
més cadascun per on li sembla tira
i a més cada un pel seu cantó es desfila
però potser d'aquest desintegrar-se
és d'on traiem el saber, la promesa
que aguanta i protegeix, l'únic saber
segur, n'estic segur, farem la pinya
que aguantarà el castell de carn humana
esvelt i agosarat per a una mà,
per a un sol gest, per a un gest alegre,
per a un gest infantil que anul·larà
piles de greix i cordes i lligams
forçats per circumstàncies punitives.
Galls i gallines i tot seran lliures.


A Àngel Carmona



Enric Casassas Figueres. Calç, 1996
Premi Carles Riba 1995

10 de juny de 2019

9 de juny de 2019

Granulat

Oblidar què és un rellotge.
No reconèixer l'instrument.

Intuir que el temps és el breu balanceig
d'una barca amarrada a un port mil·lenari.

Ser la boia,
ser el fons marí,
ser el rovell de l'àncora.

Conviccions que no són d'ara.



Anna Gual. Símbol 47, 2015

Epíleg: Esteve Plantada


II. Fugida

Infantesa praguenca, refrec de farbalans,
la grisor cap enfora i els ulls girats endins,
un món que ja s'ensorra entre amoroses mans
amb anhels de puresa i miratges divins.

Travessar tota Europa amb la tinta incessant,
la dissort com a guia i la pèrdua el destí;
deixant rastres d'amor de ver poeta errant,
hermètic i simbòlic sempre volent fugir.

Fugint cap endavant per anar més enrere,
com si fos l'escriptura una estranya drecera,
una elegia, un plany per l'amor tan fugaç.

Amb la fúria del geni i a cada vers un traç,
protegit per les roses amb pètals per parpella,
en el delit, prodigi, i del cor meravella.




De Cinc sonets a Rilke


Marcel Riera. Altres veus, 2017

Premi Pollença de Poesia 2016

Cavaller que va de dol

Olga Xirinacs, Asun Balzola. Marina, 1986. ISBN 8475960790_R.40.608_P6090014.JPG per Teresa Grau Ros
Cavaller que va de dol
porta closca i no és cargol.
Sembla un frare ben barbat
i es veu groc quan és al plat.

Tan negre com el carbó,
no embruta ni fa calor.
Es diu musclo, és molt buscat
i viu en comunitat.



Olga Xirinacs. Marina, 1986
Il.: Asun Balzola

La vida

La vida, la meva
i la vostra, és com un
mirall trencat on
en cada tros s'hi reflecteix
tan sols un moment,
un instant a penes.

I es fa difícil de

confegir-hi el tot,
l'ésser únic,
que és cada persona.



Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill, 2016

Ed.: Celeste Alías i Laia Noguera

Homenatge a Primo Levi

Sense crueltat, no hi ha cap festa.
                      Friedrich Nietzsche


No és gens fàcil morir. Matar sí és fàcil.
I més fàcil encara
és obrir en canal un cap i fer-lo pedra,
ombra,
llangardaix,
vòmit.

És qüestió només de tècnica i constància
en l'escrupolós compliment dels principis
sagrats que regeixen
el món d'ençà que el món és món.

¿Quants cadàvers són necessaris
perquè la festa tinga èxit?
¿Quants ulls buits,
quant d'alè saquejat?

La festa fou un èxit, qui ho dubta.
Hi van córrer
oceans inacabables de sang, quilos i quilos
de vísceres, cervells, pulmons i altres delícies
exquisides com ara
somriures i rubors,
desenganys, tendreses.

No és gens fàcil morir. Més difícil
és encara saber que no és gens fàcil
morir i ser ja un mort que cal que siga
un far, un mur, una trinxera.


De: Corrent de fons (1999)



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017

Pr.: Francesc Calafat

4 de juny de 2019

L'amor és la causa de causes

L'amor és la causa de causes,
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura



Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63

Cinc-centes albes més endins

Cinc-centes albes més endins
ancoraràs damunt la mar.
Navegaràs un altre món desconegut.

Tendràs el cor eixut
i, dins el pit, l'ànima nua.




Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses, 2018
Pr.: Sebastià Portell



2 de juny de 2019

boscana

boscana
la llum que s'arrela a la terra
s'infiltra a la roca i s'encén

s'envesca en els camins
després de transgredir
després de fer-se anhel




Laia Llobera. Boscana, 2018

Pr.: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez

1 de juny de 2019

Cos

Enllà de l'aigua i els ossos
Enllà de la sang i l'alè
El cos és l'adreça física de l'ànima
Som llum embolcallada de pell
Criatures del sol creixent
Al ventre de l'univers
Cadascú de nosaltres és un estel cobert d'una forma humana
Els nostres cossos són l'alta costura de Déu
Tela carnosa que degota color i cultura
Damunt d'una passarel·la còsmica

Aquest cos és massa per a molts
I no prou perquè tinguin raó
Els qui decideixen què és la bellesa
La televisió i les revistes no entenen la simetria entre el
            disseny i l'ús
Una màquina creada magistralment perquè sigui testimoni de
            la nostra evolució
Tot el que som
Tot el que hem estat
I tot el que serem algun dia
Viu en un santuari de pell
Cap pensament s'escapa del cos
Cap emoció eludeix el cos
És casa meva
El meu transport
El meu suport
El meu amic
De manera que quan el món hi renuncia per la bellesa
Contesto, el paisatge del meu cos no pot ser vist amb els ulls.
La meva pell se'm sap de memòria
Quan ric el tro retruny convertint el dolor en cançó
Pedres de lluna brillen al meu somriure
I sé que necessito la foscor tant com cal per ser una estrella
I quan ploro diluvis pels ulls
Sense tocar mai el terra
Les meves aigües desapareixen per unir-se a l'aire
I sé que el meu cor és arreu
Les carreteres de la meva cara t'explicaran
Que he resistit tempestes de sorra
I aturat l'ull de l'huracà
amb la meva mirada
Aquests braços han abraçat el vent
Aquests malucs han carregat pedres
Han donat a llum nova vida i beneït l'esguard dels seus
            espectadors
Aquest cor és una roca
Que es desfà en moure's
Es solidifica amb la pena
Aquesta ment és una mina de pedres precioses
Amb una brillantor que solca els oceans
Perquè aquells que en siguin dignes els rentin a les lleres del
            seu riu
La feina és el meu domini
La bellesa és la meva herència
La pell és el meu refugi

Quan estimo dono tot el que tinc
Quatre barrils d'aigua
Tres llesques de foc
Dues lliures de terra
Unides per l'aire en una casa de pell
Hi ha amor en rentar les experiències
Hi ha amor en ofrenar libacions
A l'altar d'un mateix
Hi ha amor en aquestes mans
Inhala bellesa
Exhala disciplina
Inhala sol
Exhala Àfrica
Inhala memòria
Exhala tacte
Inhala protecció
Exhala amor




Lebo Mashile, dins,


XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2019

Tr.: Míriam Cano

Dir.: Mireia Calafell i Àngels Gregori