Planeta

Boca al mugró,
mà neta al pit
que el toca,
com si explorés un planeta.

De: Mares Mart

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 108

Sang

Jo tenia la carn tèbia
com la llet de l'àvia,
els pits de mel i mató,
un ventre solitari, sense pinyols,
i un cor que em pesava com un fill.
Se m'obrien clivelles a les venes
cada cop que bategava.
I l'olor de la sang atrau els taurons.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 39

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

La noia escriu

 24

La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.

25

Consolen el món
esquelles i címbals.

26

Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.

27

Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.

28

Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.

Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38

obren incisions

                      Sents el pit buit?
                      Sents el pit sord?
                             Felícia Fuster

obren incisions
despertes
mossegat el pit
salvat              avui

cares ressons
no d'objectes intentes
estimar-te      és difícil

penses el desig
no saps
si entenen la teva nova
expressió facial

ーsens dubte
no ha estat violació

Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012

També es troba a:

«Solcada pell, cap fil no et guareix»

Dones i malalties

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 130

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Tabriz és una ciutat universitària

Tabriz és una ciutat universitària
i els nois es treuen les arracades abans d'entrar a classe.
Les noies han d'enganxar-se a les espatlles un casc de
tela negra que els cobreix fins la forma dels pits. Parlen
de Forough i de Hedayat. S'acosta l'hivern, «el principi
de l'estació freda», i calculen els anys que els queda als
poetes menors per acabar de ser amassats per la fosca

Juma B. Barratxina. Un estany que vessa : (les anques del cansament). 2021

XLI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2021.

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

De: Món d'Ulisses. El viatge. I

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Alba

Alba
tan feixuga
de pas
tan lent 
                      trencar
                      poc a poc
                      la closca
                      de la boira

Estripar
el pit
al crit
                      d'existir
                      perquè
                      sí




De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1

Teresa Rita Lopes, dins,



Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017

Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016

Cinc-centes albes més endins

Cinc-centes albes més endins
ancoraràs damunt la mar.
Navegaràs un altre món desconegut.

Tendràs el cor eixut
i, dins el pit, l'ànima nua.





Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018

Pròleg: Sebastià Portell

Encara

   El cel ja és tan madur que vessa dàlies
per l'angle del pujol.
Rera els teulats
torna el llevant astut
― una vegada més ―
a afalagar el brancatge de l'acàcia.
Nosaltres, tanmateix,
desconeixem aquest paisatge nu
i avançam freturosos de l'incert.
Encara l'arbre oscat
ens parla del camí de les garlandes
i encara hi ha clivelles al nostre pit i als ulls
per deixar pas al goig o a la sorpresa.
   Així anam endavant en dia calitjós
que amaga el lleu somrís imperceptible,
irònic i tenyit d'indiferència,
d'aquells que, ja molt lluny,
veuen els nostres dies créixer com una heura
ben abraçada al tronc de l'esperança.



Margalida Pons i Jaume. Sis bronzes grisos d'alba. 1986

Premi Salvador Espriu 1985 per a poetes joves.

DEVIA ser molt xiquet,

Devia estar molt cansat,
Devia estar conveçut
Que ho faries
Si t'implorava a la falda,
Perquè em recorde adormit,
Assegut entre -sostingut per- els teus braços
I amb els teus pits blanets de coixí.
Fou suficient.

Lluís Roda. De l'ànima, 2006