La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Pulmons

Pulmons d'enfilalls de seda
nissaga
cementiri
teranyina
dolorosa que he teixit

en el sostre
de la cuina
de la infància
dels meus fills.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

Esmena

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol

O potser fora bo,

que l'home estigués sol.

Que els arbres i els seus fruits,

els mars i els peixos i els ocells del cel

se'n compadiren,

de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,

li fos negat d'antuvi el do

de compartir

el patiment.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007