Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris converses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris converses. Mostrar tots els missatges

25 de novembre 2022

Conversa

M'han trucat al matí, m'han dit: -Hola,
com va tot? -El meu fill, a l'escola,
i la dona, a la feina. Jo duc
bata; a veure si algú em feia un truc...

I vosaltres, què tal? Molta festa?
-No anem malament -em contesta-.
El meu home no hi és, ara. -Ah, no?
-És a l'Est. Sec, i duc mocador.

-Ara a casa hi fa fred... Jo diria
que estalvien de nou l'energia.
Cada dia es fa fosc més aviat...
Res, avui estic... no ho sé... despistat.

-Jo també -diu- estic despistada.
Em faig gran... o el que tinc no m'agrada...
Et diria: quedem un moment,
però... -Gràcies -dic-. Igualment.


Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.

21 de juliol 2022

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.





Figueres, 21 de març de 1999

25 de febrer 2022

El replà de l'escala

Un dia l'àvia de la Miranius i la germana d'en Miquel
es troben al replà de l'escala i mantenen aquesta conversa:


Àvia             -Fa sol?

Germana      -Sol?

Àvia            -Sí, fa sol?

Germana     -Si faig solfa?

Àvia            -No, si fa sol.

Germana     -No, no fa sol.

Àvia            -Fa sol o plou?

Germana     -Re!

Àvia            -Ah! A mi, re m'hi fa.

Germana     -A mi sí. Si fa sol, re de solfa.




Roser Ros. La gent de la meva escala. 2021

Il·lustracions de Maria Girón

18 de febrer 2022

Paciència de sentir

Vaig ajuntar la paciència de sentir

Ja havia perdut el coratge de parlar


Mai tampoc no ho havia acceptat sense tremolar


sempre em sembla que quan parlo ningú em sent

de vegades també que potser tinc algun mal al coll


després vaig acostumar-me a cridar

I de vegades vaig començar a fer-ho en alguna
   conferència plena de gent o en un descans desèrtic

I una tarda única amb llum molt àmplia

Quan et deia que des de feia tants dies

Tenia por de la meva veu, que

Trobava la teva cara en la meva imaginació

Tan diferent que realment puc

parlar del que sento envers tu, em vas dir perquè cridava


I llavors per no convertir cada conversa en un plor

Et vaig abraçar

I vaig acumular la paciència de sentir.



Giriraj Kiradoo




Selecció de Sameer Rawal 
Traduccions de Sameer Rawal i Dolors Udina

18 de juny 2021

Vacances d'escola

M'he quedat tota soleta,
nens i nenes ja han marxat.
Les classes, callades i buides...
         L'estiu ja és arribat!
El porxo sense converses,
el pati mut de rialla.
         La calor que tot ho envolta...
                 m'ha deixat sense canalla!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions. 2009
Il.: Linhart

06 de desembre 2020

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

10 d’octubre 2020

Conversa de les Muses

No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
 «Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».

                 ***

Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.


Josep Sebastià Pons, dins,

Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec, 2018
Ed.: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa


09 de juliol 2020

Quimera

Tot comença
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.

          Qui vol un monstre?
          —estàvem avisats—.

Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.

Monstre de lleó, de cabra i drac
          lleó de zoo
          cabra d'escala
          drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.



Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

13 de juny 2020

a la manera d'omar khayyam

al cafè brunzeixen les converses i els cants, i a fora
el gall ja esquinça l'alba. Un darrer brindis, abans
que no despunti el dia. Mans i cares de terrissa,
de majòlica, de porcellana, de bescuit, de pisa,
i el meu amic morvay tot de racú. Els dies passen,
el món és obrat de trencadís



Poemes de Fundació fosca 〔2002-2007〕

"...pistolet de paille..." 〔cançó infantil〕


Joaquim-Sala Sanahuja, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

25 de març 2020

Tercera topada

Hi ha la maqueta d'una barca
penjant com una ala ferida.
Una llum d'hivernacle marca
la biblioteca reflectida.

Ahir els cavalls, el ganivet,
els juraments en revoltim...
tot se'm va fer exageradet,
com si parodiéssim un crim...

Sabria... Llàstima, de poc...
Però el confort, de to viril,
m'ha demostrat que un bar no és lloc
per converses d'aquest estil.

Vosté se n'acaba d'anar,
un cigarret, Shakespeare obert...
Els Sonets! El món és tan clar,
amb música d'un març incert!

Tal com el sol de primavera
desfà el brodat de neu pel mig,
així la joventut primera
fuig per les vies del capritx!



Mikhaïl Kuzmín. Un peix esquerda el gel, 2019
Tr.: Arnau Barios
Il.: Lluís Gay

28 de desembre 2019

Cita

Vindràs polit
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.

   Vindrà lluint

les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.

   L'escena al parc

del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.

   Sabreu qui sou

quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.

   Mai us contractarien

per a cap novel·la.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

14 de desembre 2019

La veritat

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
                            Lope de Vega



Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...

Sovint alguns li han pregat que tornés:

ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.

I des de llavors que la falsedat

és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.

Diuen que algun dia sentirà pietat

de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.

Mentrestant, l'anem esperant com qui

espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...



Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006

Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta

08 de desembre 2012

Com s'ho fa la terra

¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar
de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.
¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,
no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en
els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que
hi insistim massa?




Perejaume. Pagèsiques. 2011

20 d’agost 2011

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.

                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.


Enric Sòria. L'instant etern. 1999

15 de maig 2011

cançó dels dies de cada dia

demà i la primavera
demà tres oceans
demà mar i muntanya
demà l'hivern sencer
vindré i farà pujada
vindré i tu no hi seràs
seré un grapat de lletres
que no saps pronunciar
vindré amb l'abecedari
i passaràs de llarg
seré un ramat de cabres
pujant pel camí ral
demà portes tancades
demà i els llençols bruts
vindré amb l'ombra molt llarga
vindré i no hi seràs tu
demà me'n vaig de casa
demà l'avern encès
demà seré trenc d'alba
em giro i ja no hi ets
demà la bèstia rara
i jo de cos present
demà muts i a la gàbia
demà noi re de re
demà farem conversa
beguts de cinc a set
demà serem persones
demà de cinc a set
demà seràs memòria
demà seràs ahir
i entre les meves fotos
un record que no hi é
passejo per la vora
del teu retrat lleuger
demà escampem la boira
demà noi re de re
demà serà l'albada
tu i jo de cos present
i a la cantonada
no hi ha cap bar obert
demà seràs la jungla
i jo un ullal ardent
demà tu fet de branques
i el meu cor fet de dents
demà ni amors ni odis
demà tu ja no hi ets
i a la cantonada
escombren els carrers.


barcelona, 6 del 8 del 8



Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009

Il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet