Canvi d'estació (equinocci)

Fons d'armari
ーconverses per tenir.
I el dia de la tria constatar
que ja ni una paraula no fa la teva mida.

I cal ventilar l'estança.

De: esvorancs

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021. P. 50

Això, no ho sé

Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig 
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.

De: # El món dels vius, I.

Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021

Traducció de Paco Esteve.

Text en gallec i català.

Vincles

Una abraçada,
bromes, una conversa,
jocs i somriures.
Cada cop que us retrobo,
el món és una festa.

De: Escenaris paral·lels.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

Calma

T'adorms i un silenci
s'enfila per les parets de la cambra
fins que aconsegueix el cim,
un límit de llum en la fosca.
Tocant de peus a terra, penso,
convençuda, que la veu és veu
a cada instant de parlar-te.
Quina sort tenim d'escoltar-nos,
tu i jo, entre tantes multituds
apressades. Retenim, doncs,
un segon, aquell moment de pausa,
aquella calma, la conversa, estimat,
com si fos senzillament un gest
per mantenir-nos vius, després
de tants dubtes, tant de dolor,
tanta mar enfurismada. Tranquil,
el temps és un amic que passa
i ens saluda des de lluny.
No en sé res de les hores perdudes,
ni de la incertesa dels dies.

De: Certeses.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

Vint anys després

   per a A.P.C.

Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.

1971

Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022

Traducció i presentació de Pol Guasch

Pròleg d'Ada Bruguera

Edició bilingüe anglès - català

Coses senzilles

Que no es corrompi del tot la mar,

i la natura. I no s'esfondrin cases

de ningú.

Que a les converses, hi bategui
l'amistat. I es mantingui viva.

I més, molt més:
la quietud,
l'amor,
l'herba de dunes,
muntanyes, prats,
jardins,
camps abandonats
marges, basses, rius.

El fresseig de l'aigua,
la pau i la poesia.

Coses senzilles de cada dia.

 

Teresa Grau Ros

Conversa

M'han trucat al matí, m'han dit: -Hola,
com va tot? -El meu fill, a l'escola,
i la dona, a la feina. Jo duc
bata; a veure si algú em feia un truc...

I vosaltres, què tal? Molta festa?
-No anem malament -em contesta-.
El meu home no hi és, ara. -Ah, no?
-És a l'Est. Sec, i duc mocador.

-Ara a casa hi fa fred... Jo diria
que estalvien de nou l'energia.
Cada dia es fa fosc més aviat...
Res, avui estic... no ho sé... despistat.

-Jo també -diu- estic despistada.
Em faig gran... o el que tinc no m'agrada...

Et diria: quedem un moment,
però... -Gràcies -dic-. Igualment.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.

Carme Guasch. Recull de poemes inèdits editats

amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral
Erato de Figueres. 

Figueres, 21 de març de 1999

El replà de l'escala

Un dia l'àvia de la Miranius i la germana d'en Miquel
es troben al replà de l'escala i mantenen aquesta conversa:

Àvia             -Fa sol?

Germana      -Sol?

Àvia            -Sí, fa sol?

Germana     -Si faig solfa?

Àvia            -No, si fa sol.

Germana     -No, no fa sol.

Àvia            -Fa sol o plou?

Germana     -Re!

Àvia            -Ah! A mi, re m'hi fa.

Germana     -A mi sí. Si fa sol, re de solfa.

Roser Ros. La gent de la meva escala. 2021. P. 27

Il·lustracions de Maria Girón.

Paciència de sentir

Vaig ajuntar la paciència de sentir

Ja havia perdut el coratge de parlar

Mai tampoc no ho havia acceptat sense tremolar

sempre em sembla que quan parlo ningú em sent

de vegades també que potser tinc algun mal al coll

després vaig acostumar-me a cridar

I de vegades vaig començar a fer-ho en alguna
   conferència plena de gent o en un descans desèrtic

I una tarda única amb llum molt àmplia

Quan et deia que des de feia tants dies

Tenia por de la meva veu, que

Trobava la teva cara en la meva imaginació

Tan diferent que realment puc

parlar del que sento envers tu, em vas dir perquè cridava

I llavors per no convertir cada conversa en un plor

Et vaig abraçar

I vaig acumular la paciència de sentir.

Giriraj Kiradoo

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció de Sameer Rawal 

Traduccions de Sameer Rawal i Dolors Udina

Vacances d'escola

M'he quedat tota soleta,
nens i nenes ja han marxat.
Les classes, callades i buides...
         L'estiu ja és arribat!
El porxo sense converses,
el pati mut de rialla.
         La calor que tot ho envolta...
                 m'ha deixat sense canalla!

Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions. 2009
Il.: Linhart

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Conversa de les Muses

No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
 «Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».

                 ***

Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.

Josep Sebastià Pons, dins,

Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec. 2018

Edició: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa

Quimera

Tot comença
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.

          Qui vol un monstre?
          —estàvem avisats—.

Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.

Monstre de lleó, de cabra i drac
          lleó de zoo
          cabra d'escala
          drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.



Laia Prat. Al revers del tapís. 2016

Pròleg: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

a la manera d'omar khayyam

al cafè brunzeixen les converses i els cants, i a fora
el gall ja esquinça l'alba. Un darrer brindis, abans
que no despunti el dia. Mans i cares de terrissa,
de majòlica, de porcellana, de bescuit, de pisa,
i el meu amic morvay tot de racú. Els dies passen,
el món és obrat de trencadís



Poemes de Fundació fosca 〔2002-2007〕
"...pistolet de paille..." 〔cançó infantil〕


Joaquim-Sala Sanahuja, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

Tercera topada

Hi ha la maqueta d'una barca
penjant com una ala ferida.
Una llum d'hivernacle marca
la biblioteca reflectida.

Ahir els cavalls, el ganivet,
els juraments en revoltim...
tot se'm va fer exageradet,
com si parodiéssim un crim...

Sabria... Llàstima, de poc...
Però el confort, de to viril,
m'ha demostrat que un bar no és lloc
per converses d'aquest estil.

Vostè se n'acaba d'anar,
un cigarret, Shakespeare obert...
Els Sonets! El món és tan clar,
amb música d'un març incert!

Tal com el sol de primavera
desfà el brodat de neu pel mig,
així la joventut primera
fuig per les vies del capritx!



Mikhaïl Kuzmín. Un peix esquerda el gel. 2019

Traducció: Arnau Barios
Il·lustracions: Lluís Gay

Cita

Vindràs polit
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.

   Vindrà lluint
les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.

   L'escena al parc
del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.

   Sabreu qui sou
quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.

   Mai us contractarien
per a cap novel·la.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

La veritat

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
                            Lope de Vega



Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...

Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.

I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.

Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.

Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...



Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta

Com s'ho fa la terra

¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar

de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.

¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,

no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en

els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que

hi insistim massa?

Perejaume. Pagèsiques. 2011

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Enric Sòria. L'instant etern. 1999