Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.
Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983
