Lluna ciutadana

no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul·len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.



Maria Rosa Barrera. Camí a ponent. 1989

Il·lustracions:  Riu Serra.