Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.
Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.
No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total
és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.
Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat
de seguida apareix
s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.
I no només.
Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu
de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,
escup el tenebrós adeu
a la cara.
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
Edició bilingüe.
