Estendràs el vestit a contrallum.
Minúsculs foradins de brodaria
dibuixaran damunt la teva pell
perles de mel i pètals maragdins
de música trontolladissa, fràgil,
com un calidoscopi vegetal.
Feliç aquell qui, enmig de la misèria
envaïda pels cucs de la tardor,
sap com trobar l'empremta de la vida.
De: Sapiencials, 13
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
Enmig dels tarongers,
la planura s'estén
fins al límit enaiguat
dels arrossars.
Diuen que Joan Fuster
venia aquí sovint,
caminant des de Sueca,
per aplegar cargols
i brots de fonoll fresc,
mentre pensava
en un Foix de cel clar
i en un vehement Sagarra.
A l'ermita, dalt de tot,
les promeses són blanques
i l'ocellada s'arrauleix
per cercar empremtes de sol
en les niades fosques.
Allò que té consistència
és el verb que crema.
No hi ha respecte als difunts
si n'hem perdut els mots.
Damunt l'aigua de les séquies
el pas s'estanca.
Enllà, els canyissos s'alcen
i un xaval xiula cançons
damunt la bicicleta verda.
El verger més feraç,
la llavor que germina.
Aquí, entre llentiscleres i caps blancs,
va enamorar-se, per primer cop,
Ausiàs March.
El verb, l'alba, el tresor.
Qui ets? D'on vens?
La veritat et protegeix:
ara i sempre.
Però la mentida
és el fast food
del cor.
Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023
Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis
Epíleg: Jaume C. Pons Alorda
Nota final: Anna Enrich
No vull minuts, ni mesos,
ni tan sols demano anys.
En tinc prou amb una eternitat
que em deixi empremta en el buit de la mà,
l'espai d'on me l'han retallada.
Els entredits, bengales al vent
perquè em pugueu trobar.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.
Ho guardo a la memòria,
haver estat aigua, terra, foc,
moixó, flor, mosca, borinot,
herba, esbarzer, pedra, ametller...
Obstinada en desaprendre
per poder seguir fent via,
—esborrades les empremtes
barrejats els caminals—
perdo l'olfacte, gust, oïda,
vista, tacte, dies, vida.
I al cau d'una lletania
feta d'aire i veus d'infant,
sento a voltes la fiblada
que m'etziba algun record.
Faig llavors pas de gegant
i recupero el silenci.
Montserrat Gort. Del pretèrit imperfecte al futur simple. 2017
També és troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019
A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.
Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.
La fina neu de l'oblit farà la resta.
Castillo Suárez. Permanència. 2022
Traducció de Jaume Gelabert González
Pròleg d'Anna Gas Serra
A Carme Ballús, per "Dies petits"
Minut 13:59, a youtube.com
la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta
el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa
la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil
La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats
la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020
Ajuntament de Granollers
Empremta.
Tenacitat d'allò
més fràgil.
Misteri congriat
en la fugaç opacitat
d'una mirada.
Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.
 |
Si vaig fent via pels camins del mar,
hi deixo sempre empremtes ben segures
que puguin retornar-me a l'estuari,
allà on neix la llibertat de l'aire.
Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998
Pròleg: Climent Forner |
