El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.
Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,
viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.
La distància és una cortina blanca.
A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.
La terra s'alegrarà del meu retorn.
Exultarà el desert que ha fruitat.
Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap
perquè pogués abeurar-me
en la font que raja en una diana de llum.
Ara sé que els altres són jo mateix.
De RETORN
Moisès deixà l'Egipte
no tement la còlera del rei.
Sostingué l'esperança en l'invisible,
com si el veiés.
SANT PAU, epístola als hebreus
Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002
