Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire amb les mans. La claror s'ofereix com una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia, encara per collir i la pietat del
nom. Jo puc fins al son un pas, fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.
Des ciels solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec mes mains. La clarté s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre et la pitié du nom. Je peux jusqu'au
sommeil un pas, jusqu'à la pierre un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.
Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61
Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.
L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.
Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.
Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.
Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.
Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!
Helena Rufat. Les certeses. 2021
Pròleg de Josep Camps Arbós
11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
Era la pedra i ara és la reixa.
La petja breu que va ser l'arrel.
Peix-mot pescat a l'encesa.
De: Poemes inèdits
Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022
Il·lustracions de Felícia Fuster.
Pròleg de Francesco Ardolino.
Per a Leonard Baskin
A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.
Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.
Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa
mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen
fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Traducció de Núria Busquet Molist.
Pròleg de D. Sam Abrams.
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia».
A Francesc i Ellen
Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.
(Record de Cadaqués)
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
