Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pedra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pedra. Mostrar tots els missatges

22 d’agost 2023

Vell safareig

Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!



Helena Rufat. Les certeses. 2021

Pròleg de Josep Camps Arbós

11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

30 de juliol 2023

Brolla l'aigua

Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
                       Era la pedra i ara és la reixa.
                       La petja breu que va ser l'arrel.
                       Peix-mot pescat a l'encesa.


De Poemes inèdits


Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022

Il·lustracions de Felícia Fuster
Pròleg de Francesco Ardolino

31 de desembre 2020

Escultor

Per a Leonard Baskin


A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.

Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.

Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa

mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen

fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.


Sylvia Plath. El colós, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

06 d’octubre 2020

Com figures fantàstiques

                 A Francesc i Ellen


Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.

                          (Record de Cadaqués)



Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

10 de setembre 2019

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

07 de desembre 2017

simfonia

                                                  a mónica.
                                                                              a guillem.
                                                 a la música que compartim.



aquest conglomerat de partícules,
de llums, de focs i de forces,
aquesta massa de cèl·lules
que pateixen fred, deleroses,
porugues, afamades, que criden,
que ploren, que riuen, que estimen
i odien, que trenquen la llum,
que vegeten a l'ombra, que viuen,
que sobreviuen, que moren,
aquest embull de líquids,
de minerals, aquesta barreja
d'humors, de dolors, de plaers,
aquest petit món que anomene jo
un dia es desfarà, s'escamparà
i esdevindrà llum, s'endinsarà
en la terra i serà terra,
crearà mons, esdevindrà peix,
esdevindrà escata o voltor,
serà aigua o brànquia, serà fulla
o saba, serà núvol i pluja,
pedra i volcà. galàxia avui que dansa,
planeta o sol al centre de l'univers,
primera onada d'un oceà primer
que romp contra la meua platja,
als acords d'aquesta música
on el món comença
un cop més.



Anna Montero. Teranyines. 2010

16 de desembre 2009

Coronació I

potser per assolir el cim
no has de badar massa.
potser has de desar dins dels ulls
la imatge eterna de la neu
i la filigrana del gel
sobre la pedra eixuta.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007