Indicis

Una cosa demanaria

A vosaltres

Que no m'entrin a casa
Pot ser?

Sense avisar-me abans

Oi que sí?

Moltes gràcies per endavant!

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Casa teva

«En algun lloc, la lluna dorm sota els ponts.»
                                               Agustí BARTRA

 

Casa teva era un camp de batalla;
il·lesos i ferits compartien taula.
I la pica plena, com la lluna.

De: Volen ombra.

Montse Aldrufeu Vinardell. He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare. 2022. P. 83

Il·lustracions de Montse Aldrufeu Vinardell.

"Un pròleg de parets blanques, eixides i pètals" de Teresa Pera i Hospital (Vilassar de Mar, agost del 2022). P. 11

mira't el cos

mira't el cos
xiuxiueja
no hi ha cap casa com tu

ーgràcies

De: florir

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Il·lustracions de Rupi Kaur.

Traducció de Bel Olid.

30 d'abril

Toca fer balanç.

Agrair cada nova passa,
cada petit repte aconseguit.

Agrair tot el que vam viure i tenir,
i el que mai hem tingut ni viscut.

Agrair el que som,
estar vius i ser aquí.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

Gràcies...!

Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.

Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!

30 de març de 2004

Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments :  Antologia poètica. 2007

Les aigües

Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.

              Ara les nostre ments són una.

Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022

Traducció: Inês Castel-Branco

Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres

Estimat A (d'agraïment)

Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.

Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020

Altes veus

                A la memòria dels meus pares, amb agraïment

Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura

i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!

no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 27

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Conversa

M'han trucat al matí, m'han dit: -Hola,
com va tot? -El meu fill, a l'escola,
i la dona, a la feina. Jo duc
bata; a veure si algú em feia un truc...

I vosaltres, què tal? Molta festa?
-No anem malament -em contesta-.
El meu home no hi és, ara. -Ah, no?
-És a l'Est. Sec, i duc mocador.

-Ara a casa hi fa fred... Jo diria
que estalvien de nou l'energia.
Cada dia es fa fosc més aviat...
Res, avui estic... no ho sé... despistat.

-Jo també -diu- estic despistada.
Em faig gran... o el que tinc no m'agrada...

Et diria: quedem un moment,
però... -Gràcies -dic-. Igualment.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré.

Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus.

Trace de toi

Trace de toi
cairn
sur le sentier
passage sauterelles
deviner tes pas
les pieds dans l'eau rivière
sur les galets glissants
l'argile
l'algue carmin
l'ombre du saule
voir la vieille truite
sous la grosse pierre
merci!

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019.

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće

Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.

La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.

Tonko Maroević, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Traducció de Pau Sanchis

Gràcies!

¿De què deu ser teixit aquest silenci
que m'esmalta les nits,
i em fecunda les hores
amb la més entranyable placidesa?
És un silenci càlid, vehement,
un silenci d'amant,
d'adulteri tendríssim,
de parella que es besa per primera vegada.
És un silenci
que se m'arrapa al cor
per dir-me amb veu molt baixa els seus secrets
que mai no puc entendre.
Però, d'on ve? Quins fils el trenen?
Jo només sé que em cal per sobreviure.
Mes, també crec que ell viu sols per a mi.
¿Potser és que som una mateixa cosa,
un glop de vida
vestit amb els colors de cada instant?
No ho sé, no vull ennuegar-me amb més preguntes.
Em mullo els llavis amb els seus petons,
i li dic, gràcies!




Esther Martínez-Pastor. Fa deu mil anys. 2003

Pròleg: Miquel-Lluís Muntané

Gràcies

Gràcies
per ser un pont
creuant l'abisme.
Per ser vent fresc
quan fa calor.
Per ser un estel
en la nit fosca.

Gràcies
per fer de pluja
en temps eixorc.
Per posar molsa
al pas dels dies.
Per ser el timó
del meu vaixell.

Gràcies
per ser el meu far
en temps de boira.
Donar cadenes
en port de neu.
Obrir un túnel
als impossibles.

Gràcies
per ser fidel
als sentiments.
Per ser arrel
del mateix arbre.
Per donar saba
en els seus fruits.

Assumpta Forcada. Fotosíntesi. 2004

L'educació

Mare, gràcies per la vida

Àvia, gràcies sobretot per l'educació

Sense educació, l'ésser res no valdrà

L'ésser no neix pas diví no neix pas humà

S'hi torna, se'n fa

Perquè tria la transformació

Se'n fa sobretot gràcies a l'educació

Què és doncs aquest misteri? un enorme treball

El misteri mateix del diví és el treball

El guitarrista no neix pas tocant

El ferrer no ha nascut pas ferrant

El metge no neix pas bo i curant

L'ésser allò que aprèn es va tornant

Allò que de cor practica constant

No, pare, l'assassí no neix assassinant

Ni el militar altres humans afusellant

El polític no ha nascut entabanant

Ni el comerciant tot murriejant

El savi tampoc no neix pas Sant

L'ésser es transforma per la pensa i la parla

Pels actes i els èxits al sarró

Pel temps però sobretot, per l'educació

Què és doncs aquest misteri? Un enorme treball

El misteri mateix del diví és el treball

Werewere Liking

Es troba en el llibret: 

19è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2003

Acció de gràcies

Agraïm als ancestres el viatge

a l'Arcàdia que dorm en el nostre cor.

Cap mena de temença:

desfem la superfície de les pantalles

amb danses antigues i amb tant d'amor

que ens sentim la mar que uneix en el somni pares i fills.

Núm. 6

Vicenç Llorca,

Revista de Catalunya. núm. 284

Mirada oberta a Barcelona

Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.

 


Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Mirades

                  A l'Elena Bech

A les petites realitats

de carenes lluminoses

que no acaben de ser

de teles estampades

d’esclats delicats

a la immensa solana.

Ulls brillants. Dones

d’una solidària terra

hàbils, d'alçària.

Com  palmeres ixents

que el temps a embellit

gradualment,  agraït.

Poesia inèdita.

Modificada el 25.10.2025.

Teresa Grau Ros

Misteri de cultura

"Malauradament la nostra revista no ha pogut

oferir mai cap mena de remuneració econòmica

per les col·laboracions, però gràcies a la generositat

i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de

bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra

col·laboració per a aquest número.

Per tot, el nostre profund agraïment".

Joan Brossa. Passat festes, 1993-1995, 1995

Agraïment

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i soc lliure respecte d'ells,

i, això, l'amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta a la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l'amor no entén,

perdono

allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,

diria l'amor,

plantejada la qüestió.

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.