Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».

Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

Escolta

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.

Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Paisatge

Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Paisatge interior

Primer miro els paisatges
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.



Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Eivissa

Arriba dels conreus l'autobús matiner
i es detura a la plaça on frisa el mercat.
Els camperols de Sant Josep venen ametlles
i el xivarri ofega llur veu minsa, delerosa.

Els pescadors del moll tornen a Vila
voltats d'olors de mar endintre.
No hi ha vent que mogui els xiprers al jardí,
ni trontolla la persiana que clou la intimitat.

Recordo el vell de les taronges
i la darrera corredissa dels nois
                                                  que van a escola.
Un raig de llum s'esmicola al port.




Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

Al poble

Les veïnes en parlen perquè venim de ciutat
fent els elogis dels parents pobres com elles.
Ens afartem de saludar dones endolades,
bo i bescanviant petons i somorts records,
i ens afalaga trepitjar raïm, menjar crema,
beure l'aigua fresca del càntir, tafanejar a cuina,
baixar al celler, collir els tomàquets,
amb una senzilla suficiència d'homes
arribant de molt lluny i que saben coses.
Donem consells, adreces, recomanem als nois,
agraïm els dons, bo i bescanviant i petons
i somorts records, i pugem al cotxe,
lluent, que ens durà a ciutat.


Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg: D. Sam Abrams

Infants d'Eivissa acompleixen

Infants d'Eivissa acompleixen
l'inexorable fat. Juguen
dia i nit a la plaça o seuen
a la càlida ombra d'un porxo
(exactament com feien,
de petits, llurs pares).

Les paraules de la pítia
són paraules dels déus,
¿per què, doncs, rebel·lar-se?

Tanmateix, nosaltres, Eivissa,
no viurem d'oracles
i lluitarem per fer nostra
aquesta teva, grisa,
terra de misteris.

I cada gest d'una mà punyint
l'aire suau de les illes serà
l'instant fred de l'aigua
del riu mai no-idèntic.

I cada veu enlairada
l'estigma inesborrable
de la veritat foscament
amenaçada.

I cada gest, o veu,
o mà, o petit moment
de la vida de l'home,
el dring d'una gota de la vida nova.



II, L'aire, difícil transparència


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Un corrent d'aire

He deixat la finestra oberta
i, escàpol, entra un corrent d'aire
que m'escampa els fulls d'un seriós treball.
Llavors jo li crido:
"¡Corre aire, duu tots els vents
a la casa tancada del filòsof!"
-i m'assec al bell mig del corrent.

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

CARPE DIEM

Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,

com un globus fràgil de paper que s'enlaira

entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;

o fes-los passar l'estany, mig trontollant,

damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,

com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,

i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,

enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.

Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:

animals grans que ens agombolen perquè algun dia

recordem

l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig

que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten

espectres rere les portes closes o als racons,

el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.

Agafa el menut del seient de l'automòbil,

duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes

i treu-li les sabates: ves per on també pots ser

un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.

Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.

L'any ha començat bé

L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.

¿Quin perill?

¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?

¿Tornarem a veure'ns?

Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...

¿Quin perill?

Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.

¿Ha minvat el vent?

Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.

¿Quin perill?

Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

La pluja

Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.



Francesc Parcerisas, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Matí al bar

S'han vist sovint al bar,
a les hores del sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.



Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

I aquí es parla de la llengua

I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.




Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006